GRUPO PLAZA

DE CATEGORÍA

El costum valencià que s’acaba amb la tardor

25/09/2017 - 

VALÈNCIA. S’acaba ja la temporada de raonar a la fresca, els mesos en els quals molta gent fugia de la calor nocturna intentant respirar un poc de brisa. Eixos mesos on l’activitat laboral sol reduir-se i la vida quotidiana invadix els carrers. Una temporada que -amb l’arribada de la tardor, la baixada de temperatures i la tornada de la rutina- esgota les seues últimes nits inacabables. Així que ara que arriba a la fi el temps de les tertúlies infinites al carrer, em propose analitzar este fenomen tan propi de la nostra terra, i de part del Mediterrani, que ha inspirat fins i tot a Ikea i que hem de conservar com a una joia definitòria del nostre caràcter. 

Localització

El lloc històric per a ficar-se a la fresca és la porta de casa, al mig del carrer. Allí, sense haver de caminar massa, es planten quatre cadires i “arreando”. Les cadires poden ficar-se damunt de la vorera, si és ampla; damunt de la calçada, si no hi ha cotxes aparcats; i inclús en l’eixida d’un garatge si saps que no hi ha cap cotxe aparcat. Al meu poble és habitual vore en una avinguda que té una vorera ampla, a molta gent prenent la fresca a poqueta nit, de fet l’avinguda Miguel Hernández ha sigut rebatejada com “la Bona Sera”.

La plaça Major del poble també és un lloc recurrent de reunió del veïnat i els seus bars tenen les cadires més cobdiciades. Especialment en festes o quan hi ha alguna activitat programada per l’Ajuntament. Però a més és un lloc que utilitzem molts veïns per a reunir-nos al voltat d’una taula improvisada. A més, com és una via de pas habitual entre veïns, es convertix en la ubicació ideal per a poder xafardejar sobre aquells que van desfilant per allí.

Però no només al carrer es pot estar a la fresca, hi ha jardins i parcs en poblacions valencianes que de nit reben la visita dels veïns carregats amb les seues cadires. I en moltes urbanitzacions tancades, també és possible trobar als que estiuegen allí sopant tots junts o jugant una partida de dòmino.      

Edats

Les primeres experiències les hem tingut, els que som de poble o de barri, quan els teus pares quedaven en amics per a fer un sopar de pa i porta a casa d’algú, i en compte de pujar a sa casa, paraven la taula al carrer “per a que córreguen els xiquets”. Açò encara es fa, però menys.

Ja d’adolescents és pràctica habitual llogar un baix, un garatge o acudir a la porta de casa d’algun amic del poble amb pares organitzats, a fer els primers soparets de la quadrilla en mig del carrer. Com els jóvens no tenen encara cartera per a anar a un bar a sopar, ni casa on poder esta a soles amb els amics, l’opció de sopar un entrepà en el carrer és sempre una victòria.

Però si parlem de raonar a la fresca, és una obvietat afirmar que els més majors són els principals sostenidors d’este costum. Sense presses per anar a vore Netflix o HBO, sense xiquets que cuidar a les nits (normalment), i sense ganes de gastar en aire condicionat, els jubilats són els que més disfruten d’esta tradició. Solen acudir després de sopar, però tenen reservat el lloc des de l’inici de la vesprada, alguns inclús guarden a casa senyals de trànsit per a reservar el seu lloc privilegiat i que ningú que passe per allí aparque.

 

Els temes de conversa 

La meua iaia Consuelo practica esta tradició des de fa ja molts anys amb un grup d’amigues, i m’ha informat que els temes estrella de cada nit són, per este ordre:

-Divorcis, bodes i naixements. “M’han contat que la teua veïna del quart ha trencat palletes en l’home”.

-Defuncions. “Demà soterrar del tio Nelo”.

-Comentar els programes de televisió i la vida dels famosos. “Resulta que la Maria Teresa Campos ja no està en el Bigote eixe”.

-Compres, productes i informació de servici. “En el súper hui tenien el pollastre d’oferta”.

-I algun comentari polític estil “quina mala pinta té això que passa a Catalunya”, però sense entrar massa, que cadascú té unes idees i no és qüestió de discutir.

 

 Escenes a la fresca

Alguns elements intrínsecs a estos moments a la fresca a la porta de casa, són:

-Les cadires de la platja.

-La dona major que ha eixit en bata.

-Les sabates d’anar per casa.

-El veí que passa a saludar cada nit i que es queda dret raonant mitja hora.

-El senyor major que trau el puro i es passa xamant tota la nit.

-L’últim xafardeig del poble.

-Criticar a qui no ha anat eixa nit.

-La veïna que sempre té pressa - “me’n vaig que demà...”- perquè la seua vida sempre és molt més intensa que la resta, o això vol aparentar.

-El sabudet o la sabudeta que sempre ha de dir l’última paraula perquè sap de tot.

-El comentari de mare desvanida sobre el seu fill o filla “al meu Ramon l’han fet cap de departament”.

-La dona que li dóna més ritme al palmito que els Locomia.

-I qui té una alarma en el rellotge que l’avisa cada nit de que ha de prendre la píndola. 

A Madrid o Barcelona està multat ocupar l’espai públic per a fer açò que ací fem, raonar a la fresca. En canvi alguns municipis valencians com Cullera o Andilla han protegit esta tradició. Ara que les ciutats estan recuperant els espais públics segrestats pels vehicles per a tornar-los als veïns, estaria bé també potenciar este costum tan nostre. Que fa més fort al veïnat, ens convida a fer vida de carrer, i fins i tot augmenta la seguretat dels carrers on es practica. Perquè no hi ha millor alarma que la de 8 ulls sense més faena que mirar el que passa al seu voltant. Així que acomiadem la temporada “a la fresca” amb l’esperança que l’any que ve, els nous episodis, congreguen a més seguidors als carrers dels nostres pobles.

  

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email