Per què el 'crowdfunding' és un invent valencià

VALÈNCIA. Tota la vida s’ha fet crowdfunding a la nostra terra, però nosaltres l’hem anomenat arreplegà, i perquè tot el món ho entenga significa: “compra’m rifa per al viatge de fi de curs”. Com que no té un nom modern, d’eixos en anglés, el concepte “arreplegar” no s’ha posat mai de moda en Internet, però jo estic ací per demostrar que el crowdfunding és tan valencià com els caquis persimó.

Primer cal saber què és el crowdfunding. Segons tinc entés, és quan algú vol reunir diners per llançar el seu projecte, ja siga editar un disc, publicar un llibre, fabricar una pandereta o inventar un nou tipus de taronja amb sabor a wasabi. La gent aporta diners a canvi del disc, la pandereta o el llibre, però sense saber quan rebrà a sa casa la còpia que ha adquirit.

Dins del crowdfunding hi ha nivells d’aportació, que es corresponen amb el premi que es rep com a compensació. Agafarem l’exemple del disc: per 10 euros t’envien el CD a casa, per 20 el vinil, per 50 a més de la descàrrega digital tens l’entrada per al concert exclusiu de presentació i si apoquines 5.000 euros, li posen el teu nom a una cançó i et fan un concert privat al menjador de ta casa. 

El grup de música per arreplegar els diners tira de coneguts i amics, el mateix que fan els valencians quan volen cofinançar alguna cosa. Si vols finançar una falla, tires de veïns. Si vols finançar un sojorn a Irlanda per a estudiar anglés, tires de família. I si vols finançar un partit polític, tires d’empresaris amics.

L’arreplegà valenciana és una constant els caps de setmana, quan la nostra cultura gastronòmica ens envia amb la quadrilla a fartar al camp, la caseta, el maset o el xalet. Allí el més habitual és dividir la despesa entre els assistents i que cadascú en pague una part. Qui arreplega els diners, l’organitzador, va darrere d’uns i d’altres fins que eixe que es fa sempre el longuis ha pagat i s’ha cobert la totalitat del pressupost.

Una altra manera d’arreplegar molt nostra és la rifa. Els festers de Sant Antoni, de la Divina Aurora o de Sant Gaietà rifaran un pernil, un porquet o un viatge a Eivissa per poder pagar la disparà el dia gran de la seua festa. I també moltes associacions i col·lectius aprofitaran la loteria de Nadal per clavar una rifa en la participació i apujar així el marge de benefici, també conegut com la farda.

L’exemple màxim del crowdfunding valencià són les nostres festes. Siguen els moros i cristians de Cocentaina, els festers de Paterna o els fallers de la falla del Regne, tots van a poc a poc subvencionant la festa durant tot l’any. I com en el disc, hi ha nivells. Agafem d'exemple la falla: estan els fallers d’honor que paguen quatre duros i tenen accés a un sopar al seu honor al casal; els fallers infantils que paguen una quota xicoteta i tenen castells inflables i zona de focs; els fallers adults, que sustenten la major part de les despeses corrents, tenen els tiquets de menjar i beure; les falleres majors, pel privilegi de ser-ho, a més de la quota han de pagar-se algun sopar i fer algun regalet; i per a acabar, el president de la falla fardador, com ho eren Armiñana o Barrachina, que posen una fotracà de diners damunt la taula i acaben tenint dret a ninot personalitzat en la seua falla d’especial.

El concepte de cofinançar està, per tant, al nostre ADN valencià, per això no ens pot escandalitzar que els partits polítics, en este cas el PP, considerés normal fer una arreplegaeta entre empresaris amics per pagar les declaracions d’amor de Rajoy a Rus a la plaça de bous. Els empresaris mecenes tampoc ho veien estrany, era com subvencionar la festa, el llibre o el viatge de fi de curs de la neboda. I com passa amb el crowdfunding, ho feien a canvi d’uns premis. Si toca passar per caixa i subvencionar, se subvenciona, quin problema hi ha? 

Per a poder exigir cal anar amb els diners per davant, igual que qui paga la falla vol un ninot que se li parega o qui aporta 50 euros vol el vinil firmat pel cantat del grup. L’empresari que solta 150.000 euros per subvencionar les vacances dels consellers, el jacuzzi de Rus o el cotxe d’algun regidor, vol també un contractet o una concessió administrativa.

Ara bé, la diferència principal està en el resultat. Si pagues 15 euros per anar de paella i està pastosa i la cervesa calenta, amb no tornar, prou. Si estàs tot l’any subvencionat la festa i després sospites que el tresorer s’ha quedat quatre duros, amb fer-lo fora, prou. Però si subvenciones un partit polític i a canvi “s’arreglen” concursos públics, el resultat és la presó. Per molt que digues que no era finançament il·legal, que era una arreplegaeta sense maldat.

Per tant, no és d’estranyar que els valencians siguem els més solidaris d’Espanya i cada any liderem els rànquings de les regions que més diners donen a causes socials. No és d’estranyar perquè estem acostumats a cofinançar festes i fartaes, d’amics i coneguts. Ser mecenes i ser solidaris està al nostre ADN. Però quan alguns busquen que els toque sempre la rifa en forma de diners negres a la butxaca, s’acaba la festa i el crowdfunding passa a anomenar-se prevaricació.