El Pistatxo, el Gusanito i el Tarta: un fenómen viral en la Ribera

Si no has nascut en la Ribera segurament no entengues que uns àudios d’un tipet “malfaener, drogat, agressiu i desllenguat” ens facen gràcia. Però la Ribera és diferent, la Ribera és un estil de vida, una barreja de ruralitat, tradició i innovació que ens fa sentir molt orgullosos als qui som d’allí. Per això a nosaltres no ens sembla estrany que els grups d’amics de whatsApp s’hagen omplit d’àudios d’un tal Eduardo Pistatxo, que diu ser d’Alzira, i que es dedica a contar historietes sense massa trellat. 

En l’època on tot és políticament correcte estos àudios que van relatant la vida d’un personatge que es passa el dia fumant, bevent, i insultat a la gent s’han fet virals. Primer es compartiren per WhatsApp però es poden escoltar en youtube, on alguns han superat les 8.000 visualitzacions. En total més de 100.000 reproduccions i 1200 subscriptors que s’han aficionat a estes històries on el Pistatxo conta als seus amics, especialment al Tarta, coses tan inversemblants com el dia que anà al Pryca (Carrefour) i es va clavar 13 quilos d’entrecot entre les malles. Humor escatològic i irreverent que eixe àudio resumix a la perfecció: “m’havia estacat els 13 quilets dins de les malles, i notava una sensació estranya, com si una família d’hipopòtams estiguera xuplant-me les cames, l’ouera, els ous, la regata del cul i tot” després ja entra a relatar com li entraren ventositats i va haver de netejar els 13 quilos d’entrecot que volia regalar-li a Marisa, la mare del seu amic el Tarta amb qui viu de gorra, perquè estaven “perfumats”. 

En l’època de l’humor blanc, quan fer acudits de Carrero Blanco o fer humor negre en Twitter és investigat per la fiscalia, la gent també vol de tant en tant que algú traspasse els límits de l’humor. Potser per això no els importa als oients que alguns àudios d’este “torrente” que diu treballar fent de Mickey Mouse en la sala Rex siguen xenòfobs, masclistes i de mal gust. I quan el Pistatxo insulta al metge d’Equador, a la caixera grossa del supermercat, o als francesos, saben que representa a un personatge que també insulta a son pare, als amics o a qui li oferix faena. En té per a tots, i amb el seu llenguatge connecta en els habitants (principalment masculins) de la Ribera. Paraules com “canivalera” per a referir-se a una fam voraç, insults com esgarramantes o “té cara de tio figa, pareix un pastisset de moniato”, i tots els sinònims que utilitza per a nomenar el cànnabis que fuma (una “ele”, ferrobús, caballito, flauteta, cachibache...), són part de l’imaginari col·lectiu riberenc. 

Perquè en la Ribera la gent sol tindre malnoms, i tots els personatges del seu inventari en tenen un: l’Epidèmia és son pare; el Tarta és qui li deixa dormir en sa casa; Gusanito, Cucurutxo, Calcu, Nardo Tambor, el Corfa i el Perxa els amics; i de tant en tant apareixen personatges com el Sobaco a qui li diu “Sobaco, a vore quan et dutxes que des d’ací t’olore”. A més parla de coloms, d’albergines, de les empanadilles que deixa a deure al forn, de fer-se gotaes de Terri, del fregall d’alumini, de quedar-se ajocat en el sofà o quedar-se planxat en el llit, d’arrear-se una un paquet de llonganisses, del cabàs de guano i de la quota de la falla. Qüestions diàries que molts valencians vivim, però que no podem vore ni escoltar en les televisions nacionals. 

Entenc que a la Ribera som només 300.000 habitants, pràcticament ens igualen els 3 pobles del Baix Vinalopó, on estes bromes i estos referents difícilment faran gràcia tot i que molts també parlen valencià. Perquè òbviament cal ser valencianoparlant per a entendre este humor i la Ribera és un dels nuclis forts de la nostra llengua. Quan fan les enquestes d’ús del valencià, les Riberes amb un 80% de valencianoparlants encapçala juntament amb Els Ports la llista. De fet els principals premis literaris en valencià, els Ciutat d’Alzira, que organitza Bromera, enguany han premiat majoritàriament a autors de la Ribera, i això que els texts es presenten amb pseudònim des de qualsevol lloc. Una terra de cultura que ha donat grans escriptors com Fuster, Baldoví, Casp, Lozano i Lerma, Ventura... Inclús Estellés va acabar els seus dies en Benimodo. Músics com Dani Miquel o Sva-Ters, però principalment les bandes de música, part fonamental de la vida als pobles, i que tenen en Cullera el seu concurs nacional més important. 

L’himne ho diu: “brinden fruites daurades els paradisos de les riberes” i els productes de la Ribera són orgull de tota la nostra terra. Des de les taronges de Carcaixent, l’arròs de Sueca, l’allioli de Benifaió, el Kaki Pérsimon de Carlet, les tomaques del Perelló, els Panquemaos d’Alberic... però no només els gastronòmics, també la Muixeranga d’Algemesí, la Discoteca Barraca, La Ford, el castell i les platges de Cullera, o les torres àrabs que apareixen per molts pobles riberencs. 

Òbviament no sóc objectiu quan parle de la meua comarca, i el mateix d’orgull mostraran de la seua terra els habitants de la Costera, el Maestrat, Utiel-Requena o els de la Vega Baixa. Però sempre he pensat que si la Comunitat Valenciana en compte de ser una comunitat de veïns que entre ells difícilment s’entenen, fora un ser únic, una persona: València seria el cap, Castelló i Alacant les cames, l’Alcoià el fetge, la Marina equivaldria a les parts nobles, L’Horta l’estómac, i la Ribera seria sens dubte el cor que lluita per mantindre viu el cos. Després ja l’indústria de la Plana i el Vinalopó si voleu poden ser les mans, el Camp de Túria les orelles, la Costera les esquenes i el Racó d’Ademús un apèndix que el coneixes poc, però ahí està fent la seua faena. 

Per això, si vos arriba un àudio del Pistatxo, no feu com els romans i vos indigneu perquè la “Gàl·lia” valenciana continua anant a la seua bola. Perquè les aigües que banya el riu Xúquer estan plenes d’Astèrix i Obèlix, i també del Pistatxo, el Tarta i l’Epidèmia i tots ells parlen com volen, beuen una poció a màgica anomenada cassalla, se saluden insultant-se i a tots els fiquen malnom. Coses que formen part d’uns pobles on vore ballar dansades, cremar falles, cuinar paelles en pilotetes, escoltar albades, fer concursos de truc o de plantar ceba, passejar entre tarongers, vore coloms pintats als terrats, escoltar una traca, que els güelos vagen al jugar a xamelo al Bar Musical i que et deixen de fiar en el forn, són part d’una quotidianitat, a la qual li trau suc l’irreverent Pistatxo.