(Fotos: PEPE SASTRE)'El fill que vull tindre' ha consolidat el projecte d’esta companyia teatral valenciana, que porta des del 2000 fent creacions col·lectives i incorporant la realitat a les seues obres
VALÈNCIA. Han decorat la Sala Flotant per a l’ocasió. Al seu local d’assajos i tallers teatrals, en el barri valencià de Patraix, ens trobem una tauleta, cadires infantils, la pissarra, jaquetes de diferents talles i colors... i plastilina. Els espectadors de El fill que vull tindre reconeixeran l’escenografia i ja saben que la màgia del teatre, en mans de El Pont Flotant, pot convertir un tros de plastilina en un xiquet i als xiquets en actors que en realitat fan d’ells mateixos. Pau Pons, Jesús Muñoz i Àlex Cantó de seguida es presten al joc i fan broma per a la foto. Ells tres i el quart component de la companyia, Joan Collado, van reunir 10 xiquets i 23 adults que mai no havien fet teatre per crear una obra sobre l’educació. Eixa creació col·lectiva és El fill que vull tindre, una criatura que en un any de vida s’ha anat fent gran i girarà per Espanya fins a l’estiu. Com sempre, amb el segell especial d’uns creadors que porten setze anys barrejant ficció i realitat, teatre i veritat.
– Com ha crescut en un any eixe fill teatral que volíeu tindre?
JESÚS: Ha crescut centímetres! (riu) “Sudaderes” i sabates hem hagut de comprar-ne més perquè se’ls han quedat menudes...
PAU: Ja estan un poc preadolescents... Dins de poc Neus, la xiqueta, que diu que vol botar hores i hores en un bassal estarà a punt de dir “vull eixir per la nit i tornar a casa quan em done la gana”...
J: A banda de la broma, l’obra ha crescut. Ells al principi no eren conscients del que estàven fent i ara sí saben de què parla l’obra, tenen més nocions sobre l’actuació i amb eixa consciència fan un treball més acurat. Si fins i tot els que fan teatre amateur fan només una representació a l’any i ells, en canvi, en un any hauran fet la funció quinze vegades.
ÀLEX: Ara ja estan en eixe punt que hem d’estar insistint en què mantinguen el nivell de concentració, que no es relaxen...
– Com és el procés creatiu amb un grup que va dels 6 als 87 anys?
J: L’objectiu inicial era crear una experiència per parlar d’educació i del conflicte intergeneracional que hi ha quan ens plantegem la nostra educació i la que donem als nostres fills. Vam començar el taller amb el grup de xiquets i adults i no sabíem que tots anaven a eixir en la funció. Teníem alguns textos, treball amb la plastilina, alguns temes i conceptes... Però no hi havia una dramatúrgia feta ni un text escrit prèviament. Quan vam acabar el taller i vam vore la potència artística que tenia el que aportaven vam descobrir que sense ells ja no podíem contar el que volíem. Va arribar el moment de preguntar qui voldria quedar-se i tots van dir que volien. I ells s’han convertit en un grup de veritat i queden per passar la vesprada junts.
P: Començaren els 23 i continuen els mateixos. Ningú no ho ha deixat. Se potencia amb ells el discurs a escena, perquè diuen el que diuen de veritat i amb l’edat real que tenen. És dialogar amb teu pare i el teu fill amb l’edat que pertoca. Este discurs de la companyia que mescla realitat i ficció es potencia així. I l’obra crea un públic real: cap dels xiquets tenia un vincle amb el teatre i a ells els ha atrapat el verí del teatre sense adonar-se’n. A ells i a tots els familiars que tenen al voltant. I als majors, igual. Francesc, amb 87 anys, ens deia: “No he estat mai a un teatre”.
– L’obra es representa amb el grup original de València o amb un grup nou que es forma a cada ciutat...
À: Sí, l’hem feta amb gent de Tàrrega, Meliana, Massamagrell... i l’any que ve la farem a Vitòria, Múrcia, Palma de Mallorca, Madrid, Alcalá d’Henares, Terrassa... És un procés que, per limitacions, hem de fer en una setmana: fem el taller amb el grup i la representem. Però volem crear un vincle, no és arribar i simplement preparar-los per representar l’obra. En cada lloc creem una experiència amb ells.
J: El treball del taller està fet per a que tot el món se senta part de la funció. Si no, seria com una coreografia que nosaltres inventem, te l’ensenyem i tu la balles. Però ací la presència de cadascú té importància perquè tots fem El fill que vull tindre i diuen la frase en escena que realment un dia els va eixir parlant. En cada lloc l’obra canvia en funció dels participants.
(Fotos: PEPE SASTRE)Dins de la sala escoltem la força de la pluja, sense saber encara que eixa aigua danyarà les instal·lacions de Las Naves i obligarà a suspendre les dos funcions previstes per tancar l’any en el mateix escenari que va estrenar l’obra el passat febrer. El fill que vull tindre ha sigut la primera producció pròpia d’este espai municipal i van buscar els participants entre associacions i col·lectius del barri. Eixe grup ha demostrat en la vida real una de les tesis de l’obra: que iaios i xiquets poden compartir espai i temps, salvant les distàncies que imposa la vida en la ciutat. I tornaran a portar l’espectacle a casa en 2017, però encara no hi ha data.
– Les vostres obres sempre tenen llarg recorregut. Esta gira almenys s’allargarà any i mig, fins al juliol.
A: La durada d’un muntatge la marca el mercat, fins que te la demanen. Sí es veritat que l’anterior, Jo de major vull ser Fermín Jiménez, ha durat tres anys i encara li queda vida. Este estiu hem estat fent Exercicis d’amor, que és del 2009, al Teatro de la Abadía de Madrid i tornarem el pròxim amb El fill que vull tindre.
J: Esta obra té molt de treball darrere i ha costat de crear. En tota la nostra trajectòria sempre és així, les peces no naixen en tres mesos, de vegades és un procés d’un any o més. Per nosaltres el recorregut ha de ser llarg, no només per l’energia invertida o el temps, també per la filosofia de la companyia: pensem que els projectes han de durar més perquè d’alguna manera van evolucionant. L’obra ha crescut en un any, com també la nostra capacitat per transmetre a grups de persones el nostre mètode de treball i la nostra filosofia.
– L’obra sorgeix per què esteu afrontant en la vostra vida la criança de fills?
P: No, va nàixer perquè quan ens ajuntàvem passàvem més temps parlant d’això que de teatre (riu i assenyala Àlex) i el que no té fills, fart de nosaltres.
À: L’altre, aguantant. Molts assajos era començar mitja hora tard parlant dels fills i de com educar-los. Tu què fas, com ho fas?
J: Com a pare sempre la fase en què estàs és la més important del món. L’educació és la base de la societat i és una qüestió vital sobre la que reflexionàvem molt. Hi ha moltes maneres d’educar i el que pretenem és que la gent s’ho qüestione, no dir-los com ho han de fer.
– Hi ha pròxima obra en projecte?
J: No exactament. Hem presentat un projecte europeu amb França, Alemanya i Holanda, per treballar des de la mateixa filosofia de tallers intergeneracionals el tema de l’educació. Amb països diferents, adults i xiquets de països diferents volem trobar-nos al final tots a València i representar una peça conjunta.
P: És anar més enllà, parlar de la cultura i què passa depenent del país de procedència en relació amb l’educació. Moltes vegades parlem del que passa a Espanya i es compara amb Finlàndia... Què passa realment a França o a Holanda? Li parlen als fills a crits o els expliquen les coses?
– Com aconseguixen quatre amics que estudiaven art dramàtic continuar junts 16 anys després?
A: Cadascú té el seu espai i ens escoltem, escoltem el que proposa l’altre. Clar que hi ha discussions, però hem tirat endavant.
J: Quan treballes amb l’idea de creació col·lectiva has de ser flexible, no pots imposar el teu criteri. A mi em passa molt: encara que estiga molt segur d’una idea, si els altres tres em diuen el contrari, accepte que probablement estic equivocat.
P: A nivell creatiu jo sempre tinc la sensació que tot és de tots. Quan passa una mica de temps ja no tens massa clar quina ha sigut l’aportació individual de cadascú en un muntatge. Entenem realment que ho fem tot entre tots.
(Fotos: PEPE SASTRE)– Seguiu sense dedicació exclusiva a la companyia?
A: Sí, només ha hagut algun moment puntual en estos anys, per tindre tants compromisos, en què alguns hem estat exclusivament dedicats a El Pont Flotant.
J: Nosaltres podem dir que no ens hem jugat mai res més que el nostre temps i el nostre esforç. No hem tractat de créixer com a projecte a nivell econòmic, sí a nivell artístic.
P: Sempre hem fet les coses com creiem, sense que manen les qüestions econòmiques.
– No sou de queixar-vos de falta de suport de les administracions...
J: El que és evident és que quan tens suport, tens més possibilitats de fer coses bones, com a nosaltres ens ha passat amb esta obra i el suport de producció de Las Naves. Però crec que sempre el més important és tindre voluntat, necessites voluntat per tirar endavant qualsevol idea. Sense això és impossible.
- Heu tractat en les vostres obres l’infància, l’enamorament, la paternitat, la vellea... Què vos falta?
J: Estic segur que també ens arribarà el moment de parlar de l’adolescència, un moment tan clau en la vida de l’ésser humà i que a la societat occidental no se li dona massa importància, es viu quasi amb l’idea de que passe ràpid...
P: Fa temps que està l’idea ahí, però parlarem des de l’adolescència.
J: Sí, a altres cultures hi ha ritus per a destacar eixe pas i és bonic donar-li pes perquè la transició del xiquet a l’adult és una passada: et canvia la veu, el cos, la ment... Això arribarà algun dia.
A València tenen un grup de seguidors fidel, porten anys fent gires per Espanya i Amèrica Llatina i pocs poden presumir de tan bones crítiques, però El Pont Flotant és un grup teatral atípic en molts sentits. Quatre actors que no viuen exclusivament de la companyia i que la compaginen amb altres treballs. Parlen amb una sola veu i quan els comente que semblen no patir problemes de ego ningú no ho pot negar. Estan orgullosos, això sí, d’haver-se mantingut fidels a la mateixa línia de treball en què creien ja quan eren estudiants. Com en les seues creacions, mantenen un esperit lúdic que li lleva pes a les coses i sempre et deixen la sensació de què això que fan és teatre però també és veritat.
De Luis Vives a la II República, del franquismo a los métodos pedagógicos del presente, los escenarios repasan las cuitas de la enseñanza en España
