El que hem aprés del 2016

VALÈNCIA. L’any ens deixa molts ensenyaments interessants. Repassem algunes de les coses que hem aprés d’este 2016 que ja està a punt d’acabar. Un any en el qual no, no és no, potser siga sí, o potser siga abstenció, que tampoc és un sí, o sí, o no.

-Quan un cantant es mor, com va passar amb Prince, Leonard Cohen o David Bowie, resulta que tot el món n’era fan incondicional i es dedica de sobte a compartir les seues cançons a les xarxes socials encara que siga la primera volta que les escolta.

-En canvi, si al cantant, com a Bob Dylan, li donen un premi Nobel, la polèmica està servida entre admiradors i indignats. “A bon gat li encomanen el formatge”.

- Paregut al que passa amb les morts de polítics com Fidel Castro o Rita Barberá, que han generat molta controvèrsia. Més inclús que quan estaven vius.

- I entre els vius si alguna cosa he quedat clara, és que qui entra en el poder es modera i no pot complir tot el que promet, i qui se’n va a l’oposició es radicalitza. Qui ens havia de dir que voríem Bonig amb una camiseta reivindicativa demanant factures!

-Sense deixar la política: el Brexit, Trump, i el referèndum de Colòmbia ens demostren que les enquestes fallen més que una escopeta de fira. 

-Escopetes com les que hi haurà a partir d’ara a la Casa Blanca. Ni Barack Obama entre tant de viatge a Cuba, ni ningú, esperava que el seu substitut a la Casa Blanca fóra Donald Trump. Què farà ara Obama amb la seua vida?

- Només hi ha un que sí que ho esperava, el Nostradamus del segle XXI: Matt Groening, el creador d’uns Simpson que encerten més el futur que els analistes econòmics.

-Ja que hem nomenat Trump, este 2016 ens ha ratificat una cosa que ja coneixíem amb Berlusconi. Els polítics milionaris, masclistes i amb cabells impossibles poden arribar a governar els països més importants del món: “amb diners, torrons”.

-El Torró de moment no té emoji, però el 2016 s’ha fet justícia i per fi tenim el paella emoji. Encara que és cert que els emojis que fan servir Microsoft i Samsung són més “arròs amb coses” que paella. Però no ens hem de sorprendre, si Jamie Oliver fa paella amb xoriço empastrà, que hem d’esperar d’americans i coreans cuinant paelles?

-Per favor, la paella feu-la amb arròs valencià, com el de Sueca. Precisament la població en la qual et pot sorprendre un tornado mentre passeges per la platja. “Bufar i menjar, tot junt no pot anar”.

-Diuen que als valencians “ens la bufa tot”, excepte les nostres festes, per això ens hem il·lusionat a muntó amb el reconeixement de les falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. “El poder del comboi”.

-Parlant de les Nacions Unides, enguany ells l’havien declarat l’any internacional dels llegums. Encara sou a temps de menjar bona cosa de putxeros amb cigronets i de plats de llentilles, si els fa la mare segur que estan més bons.

-Ta mare t’haurà preguntat què era això del sorpasso (avançament), sens dubte la paraula de l’any a Espanya. Precisament la por i les ànsies de sorpasso d’uns i altres han condicionat el govern actual.

-Un govern que ha estat 10 mesos en funcions, i dic jo que enguany ens hem adonat que sense govern també es pot viure i no es mor ningú. 

-On sí que mor la gent és intentant arribar a Europa des de zones de conflictes, els refugiats han sigut els involuntaris protagonistes de les notícies. Moltes vegades per la seua desesperació, altres per la poca voluntat política de solucionar la seua situació.

-També molts morts per culpa dels terratrèmols, que afecten per igual països pobres com Equador i països rics com Itàlia. Tragèdies naturals que no es poden evitar, en canvi altres tragèdies com els atemptats a Istanbul o la massacre a la discoteca d’Orlando ens mostren de nou les barbaritats que és capaç de fer la raça humana.

-Una raça humana que també és capaç de gestes meravelloses com veiérem a les olimpíades, on Simone Biles, Usain Bolt, Michael Phelps o Danuta Kozák foren algunes de les estreles que més lluïren. I dels espanyols, a banda dels mediàtics, Ruth Beitia va aconseguir un històric i impressionant or en salt d’altura.

-No va lluir tant Cristiano Ronaldo a Portugal, però la seua selecció va fer història en guanyar l’Eurocopa a França per primera vegada. Sobre la lluita futbolística de Cristiano i de Messi este 2016 no ha canviat res, però ara també competixen per vore qui defrauda més diners a hisenda. 

-Estreles no ho sé, però enguany, quan no era la superlluna, era lluna blava o alguna cosa similar. Ha sigut un any de mirar molt al cel per observar la lluna i les estreles. “A la lluna de València”.

-Estreles com les de la Cabina, festival que enguany ha lluït amb llum pròpia amb un plantejament ambiciós i potent. O les del Deleste, que més enllà de la música ens va commoure i inspirar amb la lluita del “pare” del festival.

-Encara que per a estreles les de YouTube, que este 2016 sembla que hi ha més youtubers que adolescents al planeta. 

-I el públic jove adora els youtubers, igual que al públic que ha deixat d’utilitzar ja el carnet jove li encisen les sèries americanes. Enguany ha sigut l’any de Netflix i de l’arribada a Espanya d’HBO. Per a un canal públic en valencià, encara haurem de continuar esperant. Espere que no tant com els 15 anys que han tardat a fer “OT el Reencuentro”, on la cobra més famosa de la història del nostre país va batre rècords de whatsapps.

-Sèries, programes i whatsapps que mirem als nostres telèfons mòbils cada dia, però atents, perquè alguns telèfons exploten sense motiu aparent. Deu ser conseqüència del fet que les mascletaes ja siguen patrimoni de la humanitat. PEIM!!!

-Telèfons tan perillosos com els senyals de trànsit escrits en valencià, que són l’enemic públic número 1 dels conductors. Alguns cotxes acaben en zones inundables perquè als cartells i les tanques que impedien el pas posava “No Passar”, i la doble essa tots sabem que és el dimoni. 

Un any ple d’alegries i de tristors que ja s’acaba, i com qualsevol experiència ens ha servit a tots per a deprendre moltes coses. Fets i vivències que formaran part de les nostres vides i que, com deien els Beatles en el seu fabulós In My Life, en el qual George Martin, que també va faltar enguany, tocava el piano barroc: “There are places I'll remember, all my life, though some have changed. Some forever, not for better, some have gone and some remain. All these places have their moments, with lovers and friends I still can recall. Some are dead and some are living, in my life, I've loved them all”... en eixe moment entrava el piano de Martin. “Tira-li, Martí, i a pel 2017!”.