'El verí del teatre' infecta València amb una generació de retard

VALÈNCIA. L'exposició oberta sobre la València que va ser capital de la II República fa servir com a lema una frase de l'artista Rafael Pérez Contel: "tot està per fer". El món, la ciutat i les seues gents eren uns altres, però eixa sensació de punt departida i l'olor a terra cremada entre els passos dels agents culturals s'han de semblar. I molt. 22 anys després, El verí del teatre,una de les obres escrites ací, més traduïdes (16 idiomes) i representades (23 països), torna a escena. Ho fa amb una producció independent del Teatre el Micalet i el convenciment del seu autor, Rodolf Sirera, que aquesta és "una de les més fidels" a l'original.

El verí del teatre s'ha representat tantes vegades -l'última, a València, durant tres dies, en castellà i sota la direcció de Mario Gas- que el text s'ha portat fins als seus extrems. No obstant això,en aquesta ocasió els dos personatges, originalment dos homes, seran "dues dones fent de dones". Així es reivindicava Cristina García, qui comparteix escenari amb Pilar Almeria, ambdues amb la sensació de "gaudir d'un regal" en forma de paper. 39 anys després d'haver sigut escrita, a Sirera el muntatge de Joan Peris, que estarà entre el 15 de febrer i el 5 de març, li ha agradat tant que assegura que li "costarà veure altres interpretacions diferents a esta". 

En valencià, l'obra s'havia convertit per a tota una generació en una d’eixes llunyanes icones de la dramatúrgia valenciana dels anys 70. El descuit de la demanda i del sistema cultural troba en els personatges ara femenins "una història més inquietant". Sirera assegura que, encara que durant els últims anys havia deixat de pensaren l'escriptura teatral, més centrat en els seus treballs per a televisió,"en cas de tornar a escriure per a teatre, escriuré papers de dones". L’interès s'ha aguditzat amb la proposta de Peris, Almeria i García que compta amb el vestuari de l'actriu i dissenyadora Isabel Requena. 

Enfront de la bretxa cultural

 El conjunt de representacions es durà a terme gràcies al que Sirera ha qualificat com un "teatre de resistència", el Micalet. Un espai que "ha sobreviscut a l'època de les catacumbes" apostant per la llengua i que recentment,amb la coproducció al costat de CulturArts de Hamlet Canalla (ManuelMolins, 2016), s'alinea amb eixe ambient de regeneració que segons Sirera "es comença a respirar". El dramaturg s'ha mostrat especialment entusiasmat pel fet que l'obra haja tornat a les taules d'un teatre valencià "que s'esforça per tenir uns mínims culturals". 

Els responsables del Micalet i Sirera veuen en l'obra una oportunitat per a salvar una bretxa cultural. L'escriptor lamenta l’'herència rebuda' en la seua "pèrdua d'uns mínims de cultura teatral". Aquesta realitat innegable d'una descalcificació del nivell de les propostes teatrals a la ciutat, adulterades per estímuls de grans noms i muntatges en l'època de la febre creditícia, suposa segons Sirera una condemna per a la ciutadania que "ja només podrà veure comèdies d'usari tirar". Per tot això, el dramaturg valora la fidelitat de Peris a un text original que, en perspectiva, se serveix quasi inèdit per a tota una generació. Una generació que s'enfrontarà a una obra que "va més enllà del teatre, parla del risc, d'atrevir-se, de triomfar i desesperar-se", afegeix Peris.

Representada en països tan distants com Grècia o Japó, entre d'altres, sovint "fixant-se en els seus aspectes més pròxims al thriller", Sirera s'ha mostrat còmode amb la tornada dels personatges a les taules d'un teatre i en valencià. "Quan veus que has sigut capaç d'inventar personatges dels quals t'acabes enamorant... la ficció compensa moltes desgràcies de la vida quotidiana". L'autor està d'enhorabona i, després d'anys allunyat dels teatres valencians, durant els pròxims 15 dies mantindrà dues obres en cartell: Trio, que es va estrenar la setmana passada en el Teatre Rialto, i El verí del teatre en el Micalet.

La "inquietant" profunditat de camp de la dona sobre el teatre 

El Micalet inicia amb El verí del teatre una senda per a portar a escena els grans personatges de la història del teatre contemporani escrits per a homes, però revisionats a través de la dona. En aquest cas abordant qüestions tan àmplies com "l'autenticitat", el valor de la ficció i el valor de la veritat, l'obra aprofundeix en el teatre dins del teatre a través d'unes dones "que gaudeixen d'una llibertat, en el segle XVIII, que tardaran segles a recuperar".

Eixe "teatre de la vida" s'explora amb dones al capdavant que a Sirera li generen una visió"més inquietant" sobre el text. Un text que ja es desenvolupa amb el format d'un thriller psicològic i que, com conclou Almeria, és una prova viva i evident de com el teatre s'apodera de la seua eina de servei públic: "fa la gent bona, li regira coses". Eixa és l'oferta. Bona part del públic valencià tindrà en el Micalet l'ocasió d'aproximar-se per primera vegada a ella, per estrany -o suggestiu- que semble.