La Fundació Arquia recull per al seu nové festival 104 projectes fets per joves arquitectes d’Espanya i Portugal, catorze d’ells fets o situats al context valencià
VALÈNCIA. “El festival proposa mobilitzar el desig. El desig com a motor del canvi. Les transformacions ecosocial, econòmica i política i la possibilitat de futur estan vinculades al desig. Aquest desig no és un simple anhel de consumisme individualista, sinó una energia creativa, col·lectiva i social, arrelada a la consciència que el canvi cap a altres formes de vida és necessari i possible”, explica Marina Otero Vierzer, la curadora i arquitecta que coordina l’edició d’enguany del festival Arquia/Próxima.
Esta mostra té un caràcter biennal —fa dos anys es va celebrar a València amb motiu de la Capital del Disseny— i va acompanyada d’uns dies d’activitat i l’edició d’un catàleg amb una selecció dels millors projectes de joves arquitectes. “Sovint, l'arquitectura es veu atrapada a les economies del desig impulsades pel mercat. Promociona els estils de vida insostenibles i consumistes del nord global, responsables de la destrucció de la vida al planeta. Tot i això, l'arquitectura també pot oferir una perspectiva rellevant sobre com alliberar el desig de les ambicions del mercat i construir complexos relacionals en sintonia amb els reptes actuals”. Estos són els exemples valencians.
“L'adequació de la formatgeria Hoya de l'Església és un projecte que neix des del material i des de l'ofici de la mà d'obra, reconeixent-los i valorant-los”, expliquen Alejandro García Pedrón i Raquel Sola Rubio de l’estudi CRUX. “Entenem la intervenció com a part d'un procés que continua actiu i que ha de sumar per poder atraure atenció a aquest punt del medi rural, ajudant a la sostenibilitat social i econòmica de Los Pedrones.
El projecte está vertebrat per una idea de recorregut i descoberta de les coves que acaba formant part de l'experiència del visitant. “És clau la incorporació d'una peça singular que actua de transició i llindar entre la recepció i les coves, espais amb escales i atmosferes molt diferenciades.Un element llindar que es desmaterialitza a mesura que baixem, un volum metàl·lic cec que ens obre la porta a l'altre món”.
Com en una expedició, esta instal·lació ficciona la trobada entre humans i futures formacions geològiques acumulades als marges de la ciutat. “A través de materials que presenten diferents processos de desintegració, el dispositiu descobreix nous significats de la matèria, oscil·lant entre preats amulets i les deixalles del nostre temps. Apareixeran noves coves per explorar entre les muntanyes artificials?”, es questionen des de l’estudi alacantí la cuarta piel.
“Hem creat un paisatge que perdurarà durant milions d'anys, fins i tot quan els éssers humans ja no hi siguem. Com seran les muntanyes artificials d'aquí a 5000 anys? Emergiran noves relíquies entre els estrats de la nostra era? Acumulacions d'un present molt passat obre una esquerda on explorar nous significats de la matèria en descomposició, desplegant una amalgama de rastres i memòries que sedimenten a la peça. En endinsar-nos en aquesta ficció geològica, es genera un acostament íntim amb els diversos estrats que es relacionen en un mosaic de temps i materia”.
“A Elx, se'ns va encarregar l'ampliació d'una casa construïda als vuitanta. Necessitàvem crear més espai comunitari (interior i exterior) alhora que augmentàvem l'espai privat (afegint-hi un dormitori), ja que els xiquets de la casa creixien i les reunions familiars eren cada volta més grans. El que al principi es va plantejar com una simple ampliació, va acabar convertint-se en una cosa totalment diferente”, expliquen des de Mesura, una oficina situada a Barcelona.
“El projecte és una reinterpretació de la tradició constructiva del Camp d'Elx, una ampliació que celebra la interacció social exterior com a part essencial del caràcter mediterrani, alhora que reestructura una gran extensió de terreny en harmonia total amb el seu context. Casa IV és un pavelló per a convidats que funciona, un element modest a la premissa però determinant en la seua realització. Aquesta ampliació actua com a teló de fons de la casa original, creant una zona comuna a l'ombra, més ben estructurada i sense problemes d'espai perquè les reunions familiars continuïn omplint-lo d'històries”.
“La majoria de les imatges que ens ensenyen arquitectura ho fan quan aquesta és a punt de ser viscuda. Un exemple són les altres realitzacions que presentem des de rellam a aquesta convocatòria de Pròxima”, asseguren Andrea Gimeno Sánchez, Josep Vicent Lluch Díaz i Lluis Juan Liñán. “Espais buits, uns pocs mobles desocupats i, ocasionalment, cossos en moviment que escenifiquen els rituals d’una vida que se separa necessàriament del seu disseny quan és viscuda”.
“A la casa i taller d'Irene Grau, un projecte que estem a punt de completar en un llogaret proper a Santiago de Compostel·la, proposem una mirada simètrica que hem definit provisionalment com a preocupació. No es tracta únicament de presentar l'obra en moments anteriors a la seva compleció, sinó de fer-ho a través de la lent d'Irene, l'artífex més important d'aquesta arquitectura. Totes les fotografies, dibuixos i maquetes que es mostren aquí han estat produïts o editats per ella i són un testimoni concentrat de la determinació, la cura, el desig i l'obsessió que l'han impulsat”.
En la ciutat jardí consolidada de l’Eliana, “una pista de tennis s'havia segregat de la parcela a què pertanyia originalment i gaudia d'una òptima orientació, una agradable i densa vegetació perimetral que oferia la intimitat i ombra que no es troben a noves urbanitzacions, un arbre de gran port i la possibilitat de reutilitzar elements com la solera de la pista, que es convertiria en el formigó de neteja del forjat sanitari, o un antic magatzem subterrani la petjada del qual ocuparia la piscina”, expliquen Álvaro Olivares Peralta i Esther Sanchis Llopis.
“Probablement a la nostra distància generacional amb els clients, enteníem que l'habitatge unifamiliar era una tipologia del passat, amb un considerable impacte en la seva construcció i ús i que, per tant, no havia de repetir els mateixos errors que observàvem en promocions properes”, conten des de Sanchis Oliver. “Va ser en qüestions com l'eficiència energètica, el manteniment escàs, la reducció de costos o la durabilitat dels materials emprats on trobem els punts en comú que acabarien definint el projecte”.
“La Colònia Històrica Terç Terol va ser projectada per Rita Fernández Queimadelos i construïda als anys 40 al barri de Carabanchel, Madrid. És una promoció pública construïda per allotjar famílies humils en règim de lloguer durant la dictadura franquista i actualment està protegida com a patrimoni urbanístic. Les qualitats de l'obra original són molt baixes, per això gran part d’esta l'obra va consistir a millorar el seu comportament energètic”, explica la castellonenca Beatriz Alés Gregori.
“Aquest habitatge estava originalment designat a famílies de 8 membres i incloïa un jardí a la part posterior on poder cultivar hortalisses o tenir gallines. Actualment la configuració és una altra: a la casa hi viu una parella jove a qui els agrada rebre amics a casa. Per maximitzar i enriquir l'espai, les habitacions estan connectades i la domesticitat s'estén cap a l'exterior. La nostra intervenció es va centrar a eliminar elements existents.. La reforma es torna visible a través de noves geometries, com les corbes, i els nous colors, que ara organitzen les dues altures”.
“Este celler és el nou espai sorgit després de la rehabilitació d'una antiga construcció familiar que ja ha tingut moltes vides. . Posteriorment es va transformar en celler, reutilitzant la nau del corral com a magatzem de dipòsits, i emplenant el pati limítrof per crear un espai en un segon nivell des d'on elaborar el vi i abocar-lo als dipòsits per gravetat”, explica Ana Asencio per a Crux Arquitectes. “Als anys 60, en crear-se la cooperativa del poble, el celler va deixar d'elaborar el seu vi per convertir-se en magatzem. Avui, els seus descendents tornen des de França deixant una vida enrere, per rescatar l'antic celler familiar que va aixecar un dia el besavi, rescatant també el vi d'elaboració pròpia que s'havia abandonat”.
“La intervenció treballa el pas del temps com un material més de construcció, sense amagar aquestes cicatrius. En aquest lloc-territori s'inseriran les noves instal·lacions, emprant materials fàcilment identificables i associats al nostre temps. La construcció original es revisa actuant de manera personalitzada amb cada element”.
“Este projecte és un podcast itinerant concebut com a guia dels diferents ecosistemes d'Alacant. Un assaig sonor que proposa especular sobre futurs futurs i convida a cuidar el proper des d'un paradigma més que humà. El projecte pren com a punt de partida els tour guiats per a turistes, que fan del passeig per la ciutat una experiència pautada i adreçada al consum de grans grups de visitants”, expliquen des de la cuarta piel. “Este assaig sonor aspira a recontextualitzar aquesta experiència mirant cap al públic local, amb la idea de generar una sèrie d'audioguies que reconnectin el ciutadà amb el seu entorn quotidià, propiciant la curiositat i la reflexió activa”.
“El podcast es proposa aclarir les relacions ecosistèmiques i especular sobre futurs futurs. Té la intenció de remar a favor de l'aferrament i de la cura pel proper, però també informar de com podem respondre davant la crisi ecosocial que vivim. Cada episodi tracta un ecosistema d'Alacant i va acompanyat d'una ruta i llibre que amplia l'experiència de la visita. D'aquesta manera, els oients que així ho desitgen podran conèixer aquests territoris com si seguiren una audioguia en directe. I aquells que no puguen fer la visita en directe podran gaudir d'una experiència immersiva a través de l'escolta del podcast i la lectura del llibret”.
Un projecte de recerca creativa i disseny especulatiu de l’estudi situat entre Madrid i Sidney Grandeza Studio i comissariat per a la 18a Biennal d'Arquitectura de Venècia "The Laboratory of the Future" per l'arquitecta i escriptora escocesa-ghanesa Lesley Lokko. Part de la seua producció es va realitzar a Las Cigarreras CC d’Alacant dins del context de les residències artístiques Cultura Resident i en equip amb alumnat d’Arquitectura de la UA.
“El treball culmina tres anys de recerca sobre les empremtes materials, discursives i simbòliques de formes històriques i contemporànies de violència aplicades sobre territoris i cossos a la Pilbara –una regió del nord-oest d'Austràlia afectada per processos extractius i de despossessió colonial i neocolonial. Mitjançant un film, set projectes d'imaginació política plantegen futurs alternatius que exploren formes emancipatòries de desig col·lectiu i conviden a imaginar altres maneres de vida i de relació entre cossos, territoris, ecosistemes, economies, matèries i temporalitats”, expliquen des de Grandeza.
“La persiana és més que un element arquitectònic, és un símbol cultural. Consisteix en una resposta molt particular a un clima molt particular. Per tant, no és casualitat que nombroses ciutats del sud d'Europa, que comparteixen clima, i, de vegades mar, hagin adoptat aquesta solució per protegir-se de les altes temperatures. Això explica per què a Espanya les coneixem com a alacantines, i a Itàlia com a venecianes. Tot i això, des de la irrupció de sistemes mecànics que permeten controlar el clima, com l'aire condicionat o el ventilador, les persianes han caigut en desús”, explica l’arquitecte gallec Manuel Bouzas Barcala. “En un context actual de crisi climàtica i energètica, cal revisar l'impacte mediambiental dels espais que habitem. Impactes que van des del consum energètic dels nostres habitatges fins a les emissions que resulten de l'extracció dels materials amb què construïm”.
El projecte es va construir per al festival TAC que va celebrar València fa dos anys i és un homenatge al clima mediterrani. “Es tracta d'una instal·lació que posa en valor el rol de la persiana mediterrània com un dels mecanismes més enginyosos, senzills i eficaços per protegir-se del sol. El projecte consisteix a aixecar una persiana monumental. Una persiana urbana, que, en lloc de protegir una finestra, cobreix tota una plaça, i en lloc de protegir un sol individu, congrega tota una comunitat. Durant tot un mes, nombroses activitats, esdeveniments i exposicions tenen lloc sota aquesta gran ombra suspesa a l'aire, reactivant la plaça, i retornant-la a l'escena pública”.
“La planta a intervenir, de proporció quadrada, té com a elements fixos i determinants: un mur perimetral definit, dues columnes portants al centre de l'ambient i una escala de dos trams que garanteix la connexió interna amb l'habitatge”, expliquen Alejandro García Pedrón i Raquel Sola Rubio amb Carla Lucía Ruótolo. “Internament, un envà transversal dividia l'espai en dues zones, quedant-ne una condicionada en la correcta il·luminació i ventilació, i l'altra amb dos obertures d'orientació nord-oest, vinculada al parc a través d'un semicobert”.
“El projecte genera la il·lusió de poder integrar l'exterior a l'interior, duplicar l'espai sensorialment, introduint llum cap a zones on no era possible arribar-hi. Albergar usos que requereixen condicions d´intimitat en un espai unificat. Transformar el nivell de traster a una estada més de la casa. Calia un procediment que pogués generar efectes de transformacions, unions, vinculacions, desaparicions, duplicacions, fent realitat les possibles il·lusions desitjades”.
“Un projecte de recerca en format de publicació i de peça fílmica en què, a través de la mirada d'un personatge que recorre més de 41 parcs aquàtics abandonats a Espanya i Portugal, es reflexiona de manera crítica sobre aquestes ruïnes i les conseqüències mediambientals dels models de lleure de les nostres ciutats”, asseguren les arquitectes de la Universitat Politècncia de València i de la Universitat d’Alcalá de Henares.
“Va començar amb dos troballes casi simultànies; una llista inesperadament llarga i informalment elaborada sota el títol “parcs aquàtics abandonats a Espanya”. I una sèrie de notícies amb estudis de les Nacions Unides i del World Resources Institute, que advertien el 2019 del futur advers que semblava esperar una Espanya amb un estrès hídric que quintuplica la mitjana europea, un risc de pobresa aqüífera extrem i un milió de hectàrees en perill sever de desertificació. Ambdues realitats donaven peu a una sèrie de preguntes davant les quals no teníem resposta al voltant de per què es construïen i abandonaven parcs aquàtics en un lloc sense aigua en excés i per què les ruïnes ens fascinaven tant. Fi de temporada es va constituir llavors com un projecte a mig camí entre la investigació documental i la peça artística”.
“A la vall del riu Vinalopó, al sud de València, més d'un milió de tones de marbre són extretes anualment per exportar-se a països d'Àsia, Amèrica i Àfrica. En aquest procés, quantitats ingents de blocs de marbre són violentament serrats amb radials de diamant que polvoritzen la pedra. El fang, pols de marbre barrejat amb aigua injectada per refrigerar les radials, aflora com una nova materialitat que prové del subsòl. Un estrat descompost en partícules, viscós i que ho taca tot”.
“Spa Profund trasllada aquest paisatge operatiu al centre de la ciutat. Un dispositiu en forma de piscina de fang que busca crear una tarda de trobada relacional i corporal per explorar la dimensió viscosa de la indústria extractivista. Els cossos es desdibuixen al residu, i amb ells, al territori. Allò tòxic i allò pudent forma part de l'hedonisme col·lectiu que atén noves vibracions materials, olors, sensacions i textures que ens permeten gaudir travessant el residu. Un protocol de contaminació i descontaminació que permet sentir el subsòl a través de la nostra pell”.
“Aquest xicotet habitatge es troba situat al tradicional barri costaner del Cabanyal. Condicionada per una morfologia estreta i allargada interrompuda per un pati característic, es recorre a través d'una successió d'espais connectats visualment però delimitats”, expliquen Juan Antonio Enguídanos Montoro i Noelia Marzo García.
Ho aconsegueixen “mitjançant la diferenciació dels sostres, la proposta formal dels quals sorgeix de la voluntat de respectar la seva altura i estructura en la major part de l'habitatge, concentrant les instal·lacions en un únic volum perforat longitudinalment per una volta que es relaciona amb els sostres originals establint un diàleg entre la intervenció i allò preexistent”.
L’oficina madrilenya Impepinable Studio estrena un gimnàs i unes oficines a l’Alacantí amb una arquitectura atrevida
L'arquitecta valenciana Amanda Ramón-Constantí investiga una metodologia per modelitzar el comportament climàtic d’edificis i ciutats
El col·lectiu alacantí la cuarta piel és un dels set estudis joves d'arquitectura d'Espanya i Portugal guardonats en els premis Arquia/Pròxima 2022-2024.