Il·lustració de Raúl Salazar per a Culturplaza. VALÈNCIA. El diumenge és el dia de Déu nostre senyor, i la gent es transforma com el vi en sang, i es convertix en coses... estranyes. La fauna dominical és totalment diferent de la resta de la setmana, i tenim de tot com a la vinya del senyor. Això sí, l'uniforme habitual és còmode, fins i tot un poc arreu en la majoria dels casos, que sembla trien els diumenges per a ficar-se les espardenyes "Paredes" de 2003, o la dessuadora que té un foradet menut en la mànega.
Els clàssics /domenicus familiaris/
El dominguer tradicional valencià és aquell que va a la caseta a migdia i prepara la paella amb la família. El dissabte ha anat al supermercat a fer religiosament cua per a comprar un pollastre i mig conill, o a l'inrevés. Els distingiràs perquè van xafant ous, i no de Pasqua, en el seu Ford Focus de camí a la lloma on li espera alguna llimera que necessita que l'esporguen. Ara bé, hi ha diversos tipus de dominguers més enllà del /domenicus familiaris/.
L'esmorzador /domenicus entrepanus/
El seu moment de glòria setmanal arriba diumenge de matí, quan s'estaca un esmorzar de capità general que li sap a glòria. Bona cosa de carn torrà, litrona de cervesa a les 10 del matí, cremadet, gintònic... la quinoa i la lligona, arrere mil metros! Després van a casa "com els moros a missa", sense massa ganes ja de fer res, perquè ells ja han aprofitat el diumenge. I el més sorprenent de tot és que són capaços de menjar-se una paella a les 3 de la vesprada amb els sogres, perquè estos dominguers tenen millor caure que Niurka Moltalvo i Concha Montaner juntes.
El Ciclista /Domenicus pedalandus/
També solen esmorzar, però abans han fet bona gana pujant al Garbí o fent la ruta València - Cullera. Esperen el diumenge com qui espera l'etapa reina del Tour de França, amb ansietat per ficar-se unes malles ben arrepretades, ulleres de colors fosforescents, i pujar en la seua bicicleta a la qual s'estimen més que al seu fill cotxe. Tenen enemics en la carretera: els dominguers que van despistats i no saben com ni quan avançar-los; els conductors que es pensen Fernando Alonso i arriben tard a la paella; i especialment els /domenicus d'empalmada/ que fan més por en la recta de Sueca que una pedregada.
El festeret /domenicus d'empalmada/
Al mateix lloc on estan els esmorzadors o els ciclistes és fàcil trobar-te a algun despistat que encara no s'ha gitat. Cada volta en són menys, però de matí encara els veus al carrer deambulant com zombis a la recerca de cervells hidrats. Sabeu el que és un after? És l'equivalent festiu al socarrat negre de la paella que s'ha socarrat massa, només te'l pots menjar si no tens filtre. Molts festerets han empalmat la nit amb la paella familiar, també duen ulleres de sol, i dins del cap una carraca que funciona a càmera lenta i provoca gran dificultat per a aguantar els comentaris del cunyat... i les ganes de bossar.
Mestre paeller /domenicus davantalus/
Ja sabeu que al voltant d'una paella estan els "paella sabuts" que tot ho comenten, i també que és requisit indispensable per fer una paella que hi haja cuiners. Quan la fan les mares la cuinen i au, però també estan els /domenicus davantalus/, que busquen lluir-se. Estos valencians que preparen minuciosament els instruments paellils com si estigueren al quiròfan, mesuren cada gram d'arròs, cada minut de cocció, cada proporció, la procedència de cada ingredient per a després fer la paella impecable... o no. Perquè hi ha qui té gràcia natural i a ull li ixen paelles perfectes, i està qui per molt que ho intente com si fóra Walter White mai encerta ni el punt de sal ni el de cocció. Al remat a tots ells cal aplaudir-los l'esforç encara que no els haja eixit molt bé, perquè el /domenicus davantalus/ li ha ficat tota la il·lusió del món, i com un xiquet al ball de fi de curs, sempre cal dir-li coses positives... no siga que deixe de fer-les i et toque a tu "pringar" el diumenge.
Familia Adolfo Dominguez /dominguerus beatus/
Esta família que va tota vestida en tons pastel i sembla eixida d'un anunci de Vitaldent, anirà cada diumenge directament de la missa al restaurant a menjar-se la paella en un quatre per quatre. La millor taula reservada, vi bo de Rioja o Ribera i tornen impecables a casa en acabar el dia, no es despentinen, són com els Playmobil, lluents, sempre amb l'uniforme i de moviments fixes.
Els pares sacrificats /domenicus sacrificatus/
Tindre una filla esportista, o un fill hiperactiu té coses com que et trobes de sobte un diumenge de matí fent de conductor en un cotxe ple de xiquets suats que van a una competició de patinatge, judo o un partit de futbol a 150 quilòmetres. Estes mares (o pares) que fan de taxistes, d'entrenadors, de psicòlegs, preparen entrepans, curen ferides i suporten els comentaris d'altres mares (i pares) que es pensen que el seu fill és el pròxim Nadal o Gasol. Estos sacrificats dominguers tenen el cel, i el cafenet que es fan al bar del poliesportiu, més que guanyat.
Siga com siga el teu diumenge aprofita’l, que dilluns hauràs de deixar el xandall a casa, i l’únic record del cap de setmana serà la carnera plena de paella que calfaràs en el microones de la faena.
