Els drets de la dona: l’altruisme d’unes permet el mercantilisme d’unes altres

VALÈNCIA. Només seure en una de les últimes cadires soltes que hi ha al paranimf de La Nau sent hostilitat en l’ambient. El reforça l’estructura d’aquest teatre acadèmic, que recorda més bé un alt tribunal. A la banda esquerra és fàcil insinuar el grup de famílies que han fet ús de l’anomenada per ells “gestació subrogada”. És evident pels rostres desencaixats. Volen ser part del debat en la taula principal, però obliden que l’objectiu d’aquesta reflexió promoguda des de la Unitat d’Igualtat de la Universitat de València és unificar les divergents posicions feministes davant la possible regulació en Espanya de “la pràctica de llogar ventres de dones a favor de tercers”: altruisme versus mercantilització. “És un tema delicadíssim i amb moltes arestes, perquè allí on no hi ha equivalència d’estats, no es pot parlar d’altruisme, sinó d’explotació. El debat s’ha organitzat per a feministes, però com en tot fòrum de la universitat està obert a la participació de qui ho desitge”, explica Amparo Mañés, directora d’Igualtat de la Universitat.

Si els motors estan calfats, rebenten amb les paraules de la primera ponent, la doctora en Filosofia per la Universitat d’Oviedo Alicia Miyares: “Jo entenc el desig de persones de tindre fills sempre i quan –remarca amb vehemència- no utilitzes a unes altres persones. És un límit moral a més de kafkià. No utilitzes mai a unes altres persones per als teus propis fins”. Miyares, que ha sigut consellera tècnica de la Unitat d'Igualtat “Dona i Ciència” del Ministeri d'Educació i Ciència (2006-2008), assessora del gabinet de la Vicepresidència Primera del Govern (2008-2011) i integrant del Consell Rector de l'Institut Asturià de la Dona, denuncia “l’ús d’eufemismes” perquè “no prenguem consciència del que s’amaga darrere” d’aquesta pràctica, que és, en la seua opinió, “la renúncia d’una dona dels seus propis drets per a cedir eixe fill a terceres persones”. “Prefereixen parlar de gestant que de dona embarassada, ja que és massa denotatiu. I s’han inventat el terme gestació subrogada, que no hi ha ciutadà que l’entenga”.

L’estadística del 2015 assenyala que més de 1.000 parelles de l'estat espanyol van tindre una criatura mitjançant un ventre de lloguer o maternitat subrogada, una xifra molt més elevada que la de les parelles que van adoptar una criatura a l'estranger. És possible una regulació? Miyares ho té claríssim: “Regularitzar és acceptar un determinat comportament i demandar a l’Estat que fique tots els mitjans per a naturalitzar-lo. Per tant, estic radicalment en contra de regularitzar la pràctica dels ventres de lloguer, el que suposa assumir que un contracte privat anul·larà els drets consolidats com a societat de les dones que es deriven de l’embaràs”.

La causa? La demanda

Al debat també intervé Beatriz Gimeno, feminista i activista social per la diversitat sexual i pels drets de les persones amb discapacitat. En l'actualitat és diputada per Podemos en l'Assemblea de Madrid. L’escolta atent el seu col·lega valencià Antonio Montiel. Més en la retaguarda, cap al final de la sala, ho fa Carmen Alborch.

Precisament el passat mes de març el parlament madrileny va rebutjar la Proposició No de Llei presentada per Ciudadanos per a instar al Govern la regulació de la gestació subrogada. 64 vots en contra de PSOE i Podemos i 62 vots a favor per part de Ciudadanos i PP. “Tinc amics que han fet ús d’un ventre de lloguer, però la política no ha de deixar-se portar per les emocions. L’argument d’aquestes parelles es recolza en el dret a decidir de la dona, però on estan les associacions de dones exigint al carrer que elles poden llogar els seus ventres? Realment sorgeix per una demanda de clients que obliga a dones a sotmetre’s a aquesta pràctica”, apunta Gimeno.

De la proposta de Ciudadanos, rebutja concretament diverses idees de l’articulat: “Parlen d’una ‘tècnica’ per tal d’eliminar qualsevol aspecte emocional d’aquest procés vital, un embaràs. En segon lloc, es prohibeix l’avortament de facto, el que a més a més suposarà indemnització per danys i perjudicis. I apunta que en cap cas es produirà la inscripció en el registre civil del nom de la gestant, el que xoca completament amb la lluita dels pares adoptius per a reconéixer l’origen dels fills”.

Amb tot, Gimeno, que va ser presidenta de la FLGTB en el període en què es va aprovar el matrimoni igualitari i la llei d’identitat de gènere, no es tanca a una possible regulació si la gestació subrogada és completament altruista i es produeix dins del marc familiar, “d’una germana per a una germana o d’una mare per a una filla”. Així són precisament les regulacions de Brasil i Regne Unit, de les més garantistes. “En Regne Unit es controla que no hi haja augment del patrimoni; la dona conserva els seus drets fonamentals durant tot el procés, per tant, pot avortar si se’n penedeix; i hi ha l’obligació de la convivència durant tres setmanes de la mare gestant i el bebé. Amb aquests tres supòsits, personalment podria assumir aquest tipus de gestació”.

“El problema però”, interromp Alicia, “és que hi ha països del tercer món que permeten el lloguer de ventres si al teu país d’origen està regulat. Per tant, hi ha britànics que ara poden anar-se’n allà a contractar una maternitat forçada i condicionada”. Per això, “el model pel qual jo advoque és el d’Alemanya, on et retiren la tutela del menor que arriba per gestació subrogada en considerar-la una explotació. ‘On està la mare?’, inquireixen en entrar al país. Allí ningú s’arrisca”. Tot i això, atenent al benefici del menor, últimament el Tribunal d’Estrasburg ha obligat l’estat alemany i francés a filiar els fills dels nacionals que han nascut en tercers països mitjançant gestació subrogada.

Dret personal o universal?

S’obri el torn de paraula i Juan bota de la cadira. Vol fer-se sentir des que va saber de l’organització d’aquest debat femení. Es presenta com un de tants pares que hui ha recorregut a aquest procés. A més, és membre de l’associació Son Nuestros Hijos. Assegura que, “com quasi tots”, la seua família manté “una bona relació” amb “la gestant” a través de xarxes socials com Skype i Facebook. Reclama la regulació d’aquesta pràctica basada en “el dret de les dones per a decidir sobre la seua maternitat”.

Aquesta última idea rep el suport de dos feministes en la sala, una més jove i una altra més adulta que al·lega: “Jo dispose del meu cos com jo desitge. Jo decidisc si vull prostituir-me, subrogar o avortar”. Beatriz Gimeno li replica: “Quan tu obris mercats, després el mercat imposa les seues lleis. El teu és un egoisme neoliberal. Sí, és el teu dret a decidir, però perdona’ns que la majoria de feministes ens preocupem també per les dones que no tenen eixa capacitat de decisió, les dones de Mèxic, Cambodja i Laos. Els drets humans són socials, no són individuals, perquè la llei regula igual per a tots. No podem fer excepcions. Hem de pensar sempre en les que estan en pitjor situació. El que per a una és un dret, per a una altra suposa immediatament una falta de dret”.

Alicia Miyares i Beatriz Gimeno han signat el manifest de la campanya europea No Somos Vasijas, nascuda per a evitar que l’Organització Mundial de la Salut reconega la gestació subrogada com una tècnica de reproducció assistida i per combatre les “enganyoses campanyes mediàtiques”. “Si no es pot comerciar amb òrgans, perquè es pot comerciar amb úters? No podem consentir que parelles de pares il·lusionats que volen que la seua genètica passe a la següent generació supose la vulneració dels drets de 23 milions de dones. La generositat de verges postmodernes, que accepten allò del ‘que es faça en mi segons el teu contracte’, no evita el trànsit i les granges de dones comprant-se embarassos a la carta”, subratlla enèrgica Miyares.

 Un panorama tètric 

“Plantegeu un panorama tètric, obscur, que per a res té a veure amb la meua experiència. La gestant de la meua filla Carmen, de dos anys i mig, és una dona nord-americana, mare de dos xiquets i d’un nivell econòmic i cultura superiors al meu. El seu va ser un acte d’amor, de generositat, molt lluny de les exageracions fanàtiques vostres”, exclama un pare.

Alicia li respon: “Estàs parlant d’una societat nord-americana on és increïble el nivell econòmic necessari per a garantir una educació i una salut de qualitat als fills. Amb la gestació subrogada, amb què haurà guanyat uns 30.000 euros, la teua gestant podrà ara costejar un any d’universitat per als seus fills en Yale o Harvard. En canvi, si l’educació i la salut foren públiques als Estats Units, no s’haguera vist obligada a cedir el seu ventre”.

Per a la moderadora, la periodista i sociòloga Anna Gimeno, autora del llibre El deseo de ser madre, aquest debat evidencia “la superficialitat de les ràpides adhesions a una causa en les xarxes socials. Es necessita espai de reflexió perquè vivim en un permanent exercici d’autoafirmació i perdem la distància necessària per a analitzar els arguments de qui no pensa com nosaltres”.