Els llibres i els premis: cinc anys de mites literaris valencians

VALÈNCIA. Fa quasi just deu anys, en juny de 2012, presentàvem en la Biblioteca Valenciana, en l’antic monestir de Sant Miquel dels Reis, la refundació de la revista Lletraferit. Déiem, llavors, que: “Hui és un dia per a celebrar. Un dia alegre i de festa, tant per a la llengua valenciana com per al valencianisme i per als valencians. No tots els dies naix una revista en valencià, feta per valencians i pensada per al poble valencià. Esperem que vos sumeu a l’aventura d’uns quants navegants que fan equilibris en alta mar. Estem segurs que entre tots farem front a la tempesta i acabarem per arribar a bon port. Els valencians ho mereixem”. Eixe era el nostre objectiu: una publicació autoreferenciada que dignificara el valencià i la cultura valenciana, amb un marcat caràcter marítim, mariner, mediterrani i aventurer.

A penes dos anys després, ara en fa huit, com a resultat d’aquella primera travessia lletraferida que encara no ha acabat, fundàvem l’editorial Llibres de la Drassana i la presentàvem en la desapareguda llibreria Ambreta, en ple Eixample de València, en juliol de 2014. I déiem, llavors, que: “Hem decidit apostar per allò que ens definix i que ens entusiasma; per allò que ens agrada, allò que dona sentit a tantes coses. I ens agraden els llibres. No volem viure sense llibres. Defenem el nostre dret als llibres com una ciutat sagrada. I brodem en el nostre estendard estes tres paraules: ‘Llegir. Paper. Plaer’. Volem que la proximitat amb els autors, el públic lector i el conjunt de la societat valenciana siga també una de les nostres ensenyes. Volem fer llibres de la mateixa manera que en les drassanes tradicionals es feien els vaixells: fruint del procés, cuidant cada detall. Cuidem de la literatura com qui cuida un amor: a mossos, sense mida, amb urgència. Les nostres edicions donaran a conéixer nous talents i seran naus valencianes que solquen les mars del planeta. En definitiva, Llibres de la Drassana vol ser un revulsiu per al panorama cultural valencià, amb l’aportació d’un conjunt d’obres que satisfacen els interessos d’una societat que es mostra cada vegada més preparada, moderna i oberta”.

I tres anys després, ara en fa cinc, en juny de 2017, sempre entorn de Sant Joan, sempre de cara a l’estiu, perquè ens agrada la vida, perquè ens agrada la mar i perquè ens agrada llegir, presentàrem, amb l’indispensable i valentíssim suport d’Ediciones Plaza, els Premis Lletraferit de Novel·la i Novel·la Juvenil. Altres col·leccions de l’editorial eren llavors més potents, com la de cuina o la d’història, però teníem una ambició; una ambició basada en la poètica drassanera, aquella que beu de l’allau ressonant i lluminosa dels grecs i els llatins, de les seues naus que travessaven mars daurades i també tenebroses, del seu desig d’aventures que bastí una arquitectura de mites encara insuperada i que ha impregnat la literatura occidental durant més de vint segles, fins als nostres dies. Ajudar a construir eixa arquitectura de mites des de la perspectiva valenciana i des de literatura era, modestament, la nostra ambició. I sabíem que la narrativa n’era un dels camins principals, el rumb que havíem de prendre.

Què és sinó, amb totes les variables que vullgau, la pervivència del mite allò que s’invoca en Narcís o l’onanisme, la torrencial novel·la de Carles Fenollosa? Què és sinó una lluita de mites, les arestes de la identitat, el que batega en el fons de L’últim dels valencians, la monumental novel·la de Guillermo Colomer? Què és ja Noruega, en a penes dos anys, eixa descomunal creació de Rafa Lahuerta, sinó un poderosíssim mite, un arquetip, un referent probablement etern de la literatura valenciana? Què és la concreció carnal i successiva de Càndids que ha fet Miquel Nadal, sinó una continuació decididament brillant i nostra d’un dels grans i millors mites contemporanis, creat per Voltaire i engrandit pel sicilià Leonardo Sciascia? O què és la Mireia de Puri Mascarell, ja ho voreu, sinó una mitificació dels dons de l’alteritat, la duplicitat i i el misteri que traspua tota existència humana? O Els inútils d’Andreu Sevilla, sinó una visió panoràmica, llegendària i fabulosa del nostre passat més fosc, la crònica esplèndida d’uns temps miserables?

En un altre àmbit, també amb els Premis Diafebus de Novel·la Juvenil hem provat de crear eixe univers propi i mític dels valencians, des del Capità Boira del mariner Tono Fornes fins a l’Aitana Torrent del raper Alfons Pérez Daràs - Malparlat, passant per La Casa Invisible en terres irlandeses de Carme Cardona i Alba López Soler, El traficant de nits per la Serrania i el Camp de Túria d’Ivan Carbonell o El Diari de Laia, en plena ciutat de València, de Sergio Hernández i Toni Caballero. Perquè mites són el que necessitem, oh, povera patria schiacciata dagli abusi del potere di gente infame che non sa cos’è il pudore… Mites com a cavalls sobre els quals cavalcar el nostre temps i el seu millor sediment, la literatura, i que traguen la nostra llengua, el valencià, de la indiferència, la subordinació o la irrellevància, de l’endogàmia o dels clandestins clubs masturbatoris, tan plaents com estèrils. Això és el que hem pretés dels del principi amb la revista Lletraferit, amb l’editorial Llibres de la Drassana i amb els Premis Lletraferit. I, modestament, alguna cosa, podríem dir, que hem aconseguit.

Moltíssimes gràcies a tots els que ho heu fet possible. Heu sigut, i continueu sent, milers de persones, de moltes procedències i de tota creença, classe i condició… Estos pocs navegants que fem equilibris en alta mar, gaudint del viatge i de la companyia, continuarem fent llibres, creant mites i potenciant la valencianitat mediterrània de la qual estem fets. Acompanyeu-nos, si voleu, que per allà rebufa!

Per Toni Sabater, Josep Vicent Miralles, Felip Bens i Vicent Baydal