GRUPO PLAZA

Veles e Bens 

Els mercats del Cabanyal i el Grau, símbols per a la València del futur

6/08/2016 - 

VALENCIA. El Mercat del Grau és atractiu per senzill. Les llosetes de terra són les clàssiques de qualsevol vorera del carrer des de fa 40 anys i, en alçar la mirada, es veu el cel a través d’alguna teula trencada que podria tocar-se amb els dits, d’un bot. La modesta estructura de ferro colat sosté el trespol i, pintada de lila i gris, revela una decadència acceptada resignadament amb els anys, amb les parades tancades i amb la jubilació dels vells botiguers sense relleu. L’anterior consistori pareix que esperava la lenta mort de tota activitat, es plany Ángel Corduente, un dels sis herois que continuen alçant la persiana cada matí. Saladures i conserves, en el seu cas; una indústria de fondes arrels en la València marítima.

Hui els mercats tenen el segell, merescut, de ser espais on trobar un tracte proper i una varietat ampla de productes singulars i de qualitat, amb un preu competitiu. Comerç de proximitat, de “quilòmetre zero” és l’expressió de moda. Són valors amb els quals el comerç tradicional aspira a sobreviure als hàbits de consum de gran superfície i de “fast food” que s’escampen socialment, en especial entre la gent més jove. Però en el seu orige, els mercats eren senzillament –i no és poca cosa– els únics llocs on comprar i solien tindre en les rodalies botigues, parades i tendals que eixamplaven l’oferta. Tant és així que els pobles que no tenien bon mercat rezelaven dels altres. Certament tant el Grau com el Cabanyal sempre estigueren més que ben assortits. 

El Mercat del Cabanyal, abans i després de 1958

En 1958 també es va obrir el primer Carrefour en França, la cadena que ha devingut un símbol precisament de la minva de l’entramat social del xicotet i mitja comerç en tota Europa. En el mes de juliol d’eixe 1958 s’inaugurà el nou Mercat del Cabanyal. L’èxit de les instal·lacions no sorprengué a ningú. Molta gent de València, atreta per la qualitat del peix, feia dècades que tenia costum d’acostar-se a la seua antiga ubicació, en la plaça de Llorenç La Flor, en l’antic cor del poble, hui un espai apocalíptic del Beirut dels 80. 

Aquell bell mercat hauria d’haver-ho sigut més encara, però no obtingué el finançament per a fer realitat l’espectacular projecte presentat l’any 1867 per Joaquín Mª Calvo. Dos anys després, en 1869, s’inaugurà l’edifici definitiu, construït sobre els plànols més modests de Vicent Bochons, arquitecte també del xalet de Blasco Ibáñez. En els seus aparadors de marbre i pedra botaven xaclets, perlons, moixes, guillamons, pirulins, cabets d’escata, trompeters o malarmats, peixos que, per tindre massa punxa o escata, foren vençuts per la comoditat i relegats, primer pel públic sobirà i després pels pescadors que ja no trobaven forma de colocar-lo en les llonges. Hui els vells enyoren aquells sabors, com el de les llimes i les cigales de força.

El forn de Gaspar Rubio

Nou dècades després, el mercat s’havia quedat menut i la seua febril activitat enforfoguida entre els carrers dels Àngels i d’Escalante. Així, en juliol de 1958 s’inaugurava l’actual, que va mantindre i augmentar el prestigi de l’antic, que fon enderrocat. A penes ens queda alguna estampa boirosa i el testimoni dels qui el varen conéixer, com de tantes altres fites arquitectòniques, com del Forn de l’Estrela, que feia cantó amb el Mercat i que el consistori va decidir arrassar en 2009 amb el seu emblemàtic miramar i contra l’informe del Consell Valencià de Cultura. L’erm solar va camí del seu dècim aniversari.

A l’Estrela anaven a comprar les famosíssimes rosquilletes els futbolistes del Llevant FC en els anys 20 i 30, i, entre ells, l’internacional de Serra Gaspar Rubio –que marcà l’extraordinària xifra de 9 gols en 4 partits amb la Selecció espanyola– era del més aficionats. Als futbolistes que venien de fora els agradava viure en els xicotets hotels del Passeig de Neptú. En el Grau i el Cabanyal els veïns els acollien com els il·lustres protagonistes que anaven a dur la glòria al vell poble de pescadors: el Campionat valencià del 28, el Superregional del 35, la Copa del 37… Evidentment a Gaspar Rubio no el deixaven pagar en cap racó d’aquella plaça del mercat que bollia d’activitat comercial.

Turisme de mercats i lloguer estacional en el segle XIX

El Mercat del Cabanyal tenia com a prioritat servir als veïns, per supost, però des que obrigué l’any 1869 va tindre un especial magnetisme per als turistes –llavors anomenats visitants–, tant els que venien de tota Europa a fruir de les aigües termals dels flamants balnearis com els que llogaven casetes i barraques per a passar l’estiu vora mar. El turisme de mercats i gastronòmic i el lloguer estacional, tan de moda hui en dia, ja assolia un destacable èxit en el Cabanyal de finals del XIX i primeries del XX. El peix era el rei, com ara. També era excel·lent en el Mercat Central on quasi totes les pescateres provenien del Cabanyal, pero molts clients seguien acodint des de València per a comprar-lo més fresc encara. I un poc més barat. I per què era un goig escoltar les xarrades de les descarades pescateres.

El marbre blanc, subtilment vetejat, estava a seny de peixos que pareixien vius, pel miraculós efecte del gel. De matinada mamprenien les subhastes del millor gènere en la platja, a peu de barca, o en les pescateries de la Llongeta de la Marina Auxiliant i del Pòsit de Pescadors (en l’antiga pista de patinatge de Patín, hui un “after” anomenat Lou). Així descrivia Blasco Ibáñez en «Flor de Maig» (1895) aquelles escenes: 

“En la platja s’organitzà un mercat, tancant-se les vendes a pur de crits, manotades i insults. Les ames de barca regatejaven i renyien darrere de les seues banastes a caramull amb tota la rabera vociferant que havia de revendre el peix al sendemà en València […]. Redolaven espentats pel peu del comprador els plens cabaços, davant la mirada cobdiciosa dels pillos de la platja. Peça que caïa “s’evaporava”, com engolida per l’arena. Els bons burgesos que venien de València per a admirar el peix fresc se sentien espentats i quasi xafats per la gentada arremolinada que, com una tromba inquieta, mudava de lloc en aplegar una barca nova”.

La pescatera que negà la mà a Rita Barberà

Amb els anys, l’activitat pesquera va minvar, especialment en les últimes dècades, fins al punt que hui la flota valentina ha quedat reduïda a una dena de barques de pesca que a penes tenen capacitat per a servir a alguns bons restaurants de la ciutat. El peix dels mercats generalment prové de Mercavalència. No obstant es manté inalterada la sabuderia de les pescateres per a comprar-lo als majoristes i oferir-lo de la millor qualitat, i per a instruir als clients en la forma de triar-lo i de cuinar-lo.

Amparo és una de les pescateres més carismàtiques del Mercat del Cabanyal i la meua. Una d’eixes dones que porta gravades les escates en l’ADN, feliç en el seu lloc del món, el cantó en el que xarra amb els clients, alhora que desbudella aladrocs i abadegets. Sense cap afany de protagonisme, ha acabat per convertir-se en un dels rostres de la dignitat del Cabanyal front a la destrucció planificada del poble. Just abans de les últimes eleccions municipals, va tindre un gest de valentia que algú gravà i penjà en youtube i que porta un quart de milió de visualitzacions. El poble sol embogir per donar la mà a algun famós, encara que siga polític. Amparo li la negà a Rita i quan l’alcaldessa plenipotenciària li recriminà el gest, li respongué que només era això, un gest, però que ella duia anys destrossant el Cabanyal i allò sí que era greu. I el motiu del desaire.

La cantonada d’Amparo, com altres parades, és un pou de coneiximent culinari, un brollador generós, dispost per a qui vullga beure. Hi ha qui manté que el mercat és car (o almenys, més car), però és barat (més barat). El gènere és millor i quan aplegues a dominar l’art de fenicis que portem dins, menges més bé per menys diners. Cal tindre paciència, bon padrí i una miqueta de gust i criteri. No debades a l’ombra del modern miramar del Mercat que s’obri a la séquia d’En Gasch, hi ha un Mercadona, un Consum, un Lidl i un Dia que va tancar. En unes altres contrades, al voltant dels supermercats sol florir el xicotet comerç. Ací les grans cadenes d’alimentació s’han instal·lat a la vora del mercat. Cap altre haguera resistit la pressió. Amb Juan Faus al capdavant, que no perd de vista els reptes del futur, el mercat del Cabanyal té una vitalitat encoratjadora. La visita esdevé experiència. I este fet li aporta un valor immens que el fa diferent i atractiu.

Els penells secrets del Mercat del Grau

El del Grau ho té tot per a ser també un gran mercat, com fon en el passat. En el Cabanyal hi ha un cert rezel. Alguns són de l’opinió que està massa prop i que massa mercats. Uns altres estan segur que s’alimentaran l’un de l’altre i consolidaran el seu creiximent. Més encara en un context prometedor per a la València marítima.

Tot i la seua escassa activitat, el del Grau és un mercat càlid, com la fusta que tanca les quatre teulades a dos aigües que donen al carrer de Josep Aguirre i les altres quatre a la plaça del Mercat Nou, amb la bellea inherent dels escuts de València en els remats de ferro que les encimeren, a mode de penell de sòbria forja modernista. Redundants, sengles escuts lluïxen en relleu sobre la fusta, amb rat-penat, com si la ciutat volguera deixar clar i ras, per duplicat, que era una inversió de la poderosa capital en la Vilanova del Grau, annexionada l’any 1897, tretze anys abans de la inauguració. Des del punt de vista patrimonial, a més de l’estructura, les cares exteriors de les teulades amb les fustes i els ornaments heràldics són els elements més valuosos, pràcticament velats hui per la tanca exterior. La meravella, però, obliga a l’escorç.

L’última gran joia modernista de València

El Mercat del Grau era, “in illo tempore”, un basar on trobar tot allò que entrava en el cap i casal a través del port, per exòtic que fóra. Eixe era un dels seus valors afegits. Hui és un espai irrepetible de la ciutat que espera a ser redescobert. València no s’acaba mai però no té cap altre mercat més antic que el del Grau. És, a més, la darrera gran joia modernista que demana, fa dècades, una rehabilitació respectuosa que preserve la seua activitat comercial. Miraculosament l’entorn també s’ha salvat de les garres del progrés. La plaça la tanquen, per tres cares, senyorials finques modernistes. A un pas s’erigixen (en un estat de conservació acceptable i, en part, en venda) dos naus industrials clàssiques del Grau, la de Sugein i la del Club Esportiu València. En la plaça obri encara algun comerç singulars com la Drogueria Rafael o fins fa no res, que es jubilà el propietari, la xurreria La Taurina, famosa per les seues papes casolanes, les millors de la ciutat segons Eva Muñoz Rosúa. 

En el carrer del Crist del Grau, Laia Llorca i Javi Fortuny dinamitzaren la zona entre la joventut de tota edat i condició en obrir La Peseta, bodega de referència a la que se sumen Projecte Matraz, la tasca vegana Nehuen o la Fàbrica. Tots han sabut vore el potencial de la plaça. “Més enllà estava el port eriçonat de màstils embanderats, vergues entrecreuades, fumerals rojos i negres, grues que semblaven forques […]. S’amuntonaven al fons els edificis del Grau, les grans cases on estan els magatzems, els consignataris, els agents d’embarcament, la gent de diners, l’aristocràcia del port”. Eixe era el públic del mercat en 1895, quan es publicà esta descripció del Grau des de Les Arenes (Blasco, «Flor de Maig»).

Una remodelació de 2,4 milions

A l’oferta actual s’unix el propi bar del Mercat, que oferix desdejunis i almorzars honests i bon café i plaent, com si el temps s’haguera detingut. Bar i parades mostren amb fermesa l’ànim de perdurar i més ara que el regidor de Comerç Carlos Galiana ha anunciat una inversió de 2,4 milions per a “remodelar-lo de manera integral” i fer-lo “arquitectònicament modern i innovador”. Poc abans de les eleccions Compromís pel Marítim ens convidà –a Marisa Villalba i a mi– a presentar el llibre «La cuina del Cabanyal» per a parlar de la nostra gastronomia en un marc incomparable i per a reivindicar-lo. L’acte fon entranyable i la voluntat política expressada va camí de fer-se realitat.

Alguns diran que és posar la tireta abans de la ferida, però hi ha dos precedents en la rehabilitació de mercats històrics en el cap i casal que conviden a fer una crida a la prudència. El mercat de Mossén Sorell, de 1930, s’ha convertit en un espai comercial dinàmic i funcional però a costa de la seua estructura històrica i del seu sabor tradicional, hui irreconeixibles. El de Colom, alçat entre 1914 i 1916 amb disseny de Francisco Mora, es restaurà preservant el valor patrimonial, però inhabilitant l’activitat mercantil clàssica.

El vell Mercat del Grau i els carrerons d’Alger

El Mercat del Grau és el més antic de València i, amb la seua senzillesa i tot, representa un repte per a l’Ajuntament: rescatar i posar en valor la seua identitat arquitectònica i històrica és l’única forma de reviscolar l’activitat i atraure un client que el faça sostenible, més enllà de l’impuls inicial. Eixe “plus” és vital en un moment en que els mercats i els comerços tradicionals busquen la seua fòrmula de convivència amb les grans superfícies. Abans de l’actual mercat n’existia un altre, amb una estructura més fràgil i tendals, que estigué durant segles en la plaça de la Font Nova, documentada des de l’any 1414. 

Les parades s’estenien darrere de casa Calabuig, entre els carrers J. J. Síster i Joan Verdaguer, a la banda sud de l’actual avinguda del Port. És el mateix espai que l’historiador Vicent Boix anomenà en el segle XVIII senzillament com a Plaça del Grau, accentuant el caràcter d’àgora local, on estaven també el llavador, l’abeurador i, fitant amb l’estació de tren, el trinquet de pilota, que fon enderrocat. Només queda en peu la infraestructura ferroviària, la 3ª que es construí en Espanya. “¿I la ciutat alta, on vivien els moros? Redéu! Allò sí que era notable. ¿Se’n recordaven d’un carreró junt al mercat del Grau, on es toquen amb els dos colzes les parets? –ens conta Blasco–. Doncs era una carretera, comparat amb les goles de llop que creuen la banda alta d’Alger”. Als pescadors valencians els laberíntics carrers d’Alger els recordava l’entorn del vell Mercat del Grau. Molt simptomàtic. El Grau era just açò: un laberint de carrerons i atzucacs, amb unes poques places que feien de centre neuràlgic i permetien respirar l’aire de la mar, especialment durant les humides ponentades de l’estiu. Tot un tant morisc, realment.

Setembre de 1910. La inauguració del Mercat del Grau i el futur

Antigament, el Túria desaiguava prou més cap al Grau que hui en dia, com mostren els gravats d’època. Un parell d’avingudes del riu en l’hivern de 1897 s’endugueren per davant les inconsistents parades del mercat i provocaren danys en els barris de Sant Roc i Cantarranes. L’aigua va discórrer pel carrer Chapa (paral·lel a l’actual del Dr. J. J. Dòmine) fins al Cabanyal per a trobar-se amb la crescuda de les séquies d’En Gasch (Mediterrani) i Pixavaques (Pintor Ferrandis). La destrossa va ser de consideració. Així que uns anys després la ciutat es rendí a l’evidència. Calia un mercat amb vocació de permanència i el 17 de setembre de 1910 s’inaugurà l’actual del Grau, construït sobre unes hortes propietat de la Comtessa de Montornés, emparentada amb els Trénor.

El Mercat nou va donar nom a la plaça. Un llarg segle després és moment de renovellar-lo, rehabilitar-lo, regalar-li un nou temps d’esplendor i vitalitat i convertir-lo en motor de la zona per a millorar la qualitat de vida de veïns i visitants. L’actual tanca d’obra, que durant dècades ha velat la seua discreta bellea, ha de desaparéixer per a que l’edifici original torne a lluïr la seua essència modernista, però el mercat no pot quedar obert, lògicament. La solució podria passar per rescatar la valuosissíma tanca de forja modernista del port (o part d’ella), que dorm en un magatzem des de 2004 i que mai tornarà a cercolar el recinte portuari. Seria desitjable que qui haja de ser l’arquitecte responsable destine el seu enginy i coneiximent no a estampar la seua empremta –eixa temptació vanitosa tan present i excessiva–, sinó a preservar l’essència originària d’este esplèndid racó de la València marítima. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme