Els pares i mares valencians /mater patidora, pater cabotatum/

VALÈNCIA. Pegar la cabotà i dir que sí, això és el primer que han d’aprendre els pares valencians. Perquè la mare valenciana patix a tothora, i ja patix massa com per a complicar més les coses fent-li la contrària. Supose que tots sabem que la mare valenciana és una patimenta amb potes: si no tenen controlats als seus fills, no dormen, estan en un “ai”, no sopen (o només sopen bollit, que és com no sopar), no ixen de casa per si de cas telefonen. Sí, això passa, els pots dir que els telefonaràs al mòbil, que no és menester que es queden a casa, però les mares això no ho entenen “la mare no pot eixir de casa sense saber que estàs bé”, perquè “i si li passa alguna cosa a la xiqueta?”, així és com amb el “i si…” ho justifiquen tot.

-”I si ve algú a casa”, diu mentre et fa arreplegar o netejar encara que mai rep visites.

-”I si tens un accident”, diu per a justificar la necessitat que sempre dugues damunt el mòbil, el DNI o els calcetins nets.

-”I si es gira aire”, diu perquè et tapes amb una toqueta en ple mes de juliol. 

-”I si t’agarra gana”, diu mentre t’obliga a endur-te les quatre racions de paella que han sobrat del diumenge, perquè com és religió havia fet de més “per si…”. 

Perquè a banda del “i si…” tenim també el “per si…”, que precedix a totes les seues advertències. Per si tens fam, per si tens fred, per si plou, per si patixes un atac zombi, per si hi ha un holocaust nuclear… De fet el nom dels caquis valencians més famosos el va ficar una mare valenciana “per si mon pare es queda sense dents”, i d'ahí nasqueren els Persimon. 

Tradicionalment un pare valencià tenia bàsicament tres preocupacions:

-Que el fill o filla fóra del mateix equip de futbol que ell. 

-Que els fills estudiaren per a no haver d’anar al camp.

-Que cregueren a la mare i, en menor mesura, a ell. 

Ara tot ha canviat, i els pares valencians actuals es preocupen també d’on es tatuaran el nom del  fill, de quins restaurants tenen davants parcs infantils, i de trobar una botiga de bombetes en falles. Perquè anar de bars i comboi, tirar coets i tatuar-se són coses que els valencians fem molt. I si penseu que no, pregunteu a amics i familiars, que ara no anar tatuat és formar part de la minoria. 

Per descomptat que els pares i les mares valencianes es preocupen per la salut, l’educació, i la felicitat dels seus fills, com a tot arreu. Però el fet de ser pares valencians provoca que tinguen també unes altres preocupacions:

-Els parlaran als fills en casa en valencià, en castellà, o en anglés?

-És normal que berenen fartons i rosquilletes cada dia?

-Quantes hores al dia els poden deixar amb els iaios sense que es considere excessiu?

-Quan poden els xiquets començar a menjar putxero? i paelles? i arròs al forn?

-Qui em deixa el vestit de fallera/saragüell per fer-li la foto reglamentària?

Perquè no hi ha valencià que no tinga a casa una foto de xicotet amb el vestit tradicional. Foto que estarà en un marc de plata al costat de la de la primera comunió, i la de tota la família en una caseta. Sí, eixa foto on està algun cosí mirant a terra, el iaio mostrant la bancada mig solta i algun pare amb un bigot passat de moda. 

Tipus de pares

Pares tradicionals

Són els que porten les xiquetes vestides igual, sempre plenes de llacets (mai grocs). Les orelles de les filles amb perletes, com les de la resta de xiquetes del col·legi concertat al qual ja anaven ells de menuts. Carret de 1500 euros, bateig de 100 persones, i poca vida social amb els fills més enllà del parc de boles i quedar amb altres matrimonis amb fills de la mateixa edat. Per cert, eixos fills solen tindre noms bíblics com Mateo, Lucas i Maria, i fer-se moltes fotos de família amb fotògraf professional vestits en tons pastel. 

Pares moderns

Són els pares tatuats que vestixen als xiquets amb vaquers i una jupa de polipell. Els trobaràs en concerts “indie” de dissabte de matí amb les ulleres de sol i una cerveseta a la mà, mentre el fill balla amb uns cascos 3M grocs. Són els pares que porten als bebés enrotllats en una manta transpirable, i només els compren als fills coses Montessori. 

Pares passotes / sobrepotectors

Eixos pares despreocupats que veuen com el fill cau un bac i no fan res, que sembla que estan tot el dia fumats… són el contrapunt d’eixes mares sobreprotectores que estan tot el dia darrere del xiquet per si entropessa. Hi ha pare que diu allò de “si no dina ja soparà!”, i hi ha mare que, com la xiqueta no tinga gana un dia, ja està anant a urgències perquè “té falta d’apetit”. 

Pares que no paren

També existix un tipus de pare que sembla que no tinga xiquets, sempre amunt i avall, a voltes amb ells, unes altres simplement li endossen els xiquets als iaios, i fan marxa. L’escola, com més prop de casa millor i tota la roba que puguen heretar de cosins i amics, benvinguda siga. 

Pares divorciats

Cada volta hi ha més pares que han de repartir-se les responsabilitats i mentre que alguns ho duen molt bé, uns altres ho duen fatal. En este cas, tant pares com mares intenten ser “molons” i s’obliguen a fer moltes coses per a compensar no passar amb ells tant de temps. 

Al remat, tipus de pares n’hi ha molts, des del més rural al més urbà, des del músic que l’apunta al CEM només camina, al pare que està tot el dia entrenant al fill perquè siga futboliste. Ara bé, de totes les coses importants per als pares i mares valencians, n’hi ha una de bàsica en estes dates. Que els seus amics tinguen fills per a poder fer plans pasqüers amb la família. Perquè si no empina el catxirulo, no es menja llonganissa de pasqua i no li esclata l’ou a algun amiguet o familiar, no són festes ni són res.