VALÈNCIA. Qualsevol escriptor té al seu abast la possibilitat d’una certa discreció. Quan el verí o la dèria o la necessitat d’escriure conformen la part més manifesta d’algú, fer o no fer públiques determinades opinions polítiques és una tria que, al remat, no tots saben administrar de la mateixa manera. Potser el cas més flagrant siga el d’immensos escriptors que, en la seua senectut, i envoltats i embriagats de totes les glòries i les vanitats del món, acaben sent companys de viatge i esplèndida munició per a les amistats més perilloses, i són convidats (i ells accepten gustosos) a cenacles d’interessada adoració i reaccionarisme extrem on les seues gràcies són celebrades entre riallades casernàries i perfums d’alta gamma. Es diria que, ja assegurada la glòria literària, només cap rendir-se a la fira del joc social i pujar sense miraments, com una volta de rosca final, a la nòria més vertiginosa i banal de totes, deixant incomprensiblement un penós regust amarg i superflu i que no deuria (però ho fa, almenys en la percepció del personatge públic pels seus contemporanis) entelar el conjunt de la seua obra.
Per l’altra banda, són dotzenes els casos d’escriptors igualment immensos que han fet de la pontificació, de la signatura de manifestos o de la presència pública constant un apèndix de la seua administrada glòria, com un complement necessari i adherit a la seua pell i a la seua obra, una simbiosi que entenen profitosa i adient per a apuntalar un àmbit que inicialment no estava previst que abastara més límits que els estrictament literaris. Amb notables germinacions a Espanya i Itàlia, França ha sigut el viver tradicional d’eixa figura, la de l’escriptor compromés, engagé, implicat fervorosament amb el seu temps i el món que l’envolta. Sense desmeréixer l’honestedat sincera de molts d’ells (i sense deixar-los de donar el valor que els pertoca), al costat seu també figura una famèlica legió de revolucionaris de saló i senyorets de casa bona que han fet de la mala consciència tot un ofici remunerat per diferents parròquies que devotament canten les seues glòries, i que patixen una endèmica incapacitat d’albirar el palau de comoditats i vides regalades des d’on se’ls reclama heroïcitats sense fi.
Ben lluny de qualsevol d’eixos casos es troba l’italià Erri De Luca (Nàpols, 1950). Referent incombustible de l’esquerra italiana i europea, la figura de De Luca té tots els elements que acaben per conformar una idea més o menys consensuada de l’autenticitat. Els seus plantejaments polítics podran situar-se en les antípodes de molts, però ningú no podrà negar la veracitat del relat i la sinceritat de les opcions per ell triades, perquè vénen des de la nuesa desinteressada de qui res té, principalment perquè res o ben poc ambiciona.
Però en realitat De Luca sí compta amb una cosa, de la qual sap perfectament (perquè ho va aprendre als llibres) del seu poder i de la seua transcendència: la paraula. Una arma que no requerix de grans esforços o de l’auxili de grans exèrcits o corporacions. I amb eixa paraula l’autor ha bastit, entre faenes que socialment ocupen el més baix escalafó (operari en fàbriques, obrer de vila, conductor de camions, emigrant per mitja Europa), una obra literària més que notable i que té com a darrera fita El més i el menys (Bromera, 2017).
El llibre és un conjunt de peces (40 exactament) on De Luca fa una certa i molt
selecta recapitulació vital, i on estan presents els episodis aparentment fonamentals de la seua vida, amb una incidència especial en el territori fundacional de la infància. El Nàpols on va criar-se, i d’on va marxar (del “futur predeterminat”, diu ell) als díhuit anys, és l’espai iniciàtic de quasi tot, la matèria primera on va ser conscient del poder de la paraula (“En la literatura vaig descobrir la infal·lible precisió de les experiències. M’admirava la potència definitiva d’una frase. Llegir m’eixamplava el camp d’acció dels sentits i m’ensenyava a salvar els detalls de la destrucció”). Eixa literatura, llegida després devotament entre anades i tornades del treball, abans de desfer-se esgotat sobre el llit, serà el motor de quasi tot, i tot ho aprofitarà, des de Céline a Leopardi, com a reforç de la lluita política constant, des de la primera línia real, però li permetrà evocar també, com el més dolç record d’infantesa, el perfum dels friarelli cuinats per una veïna, inundant inoblidablement l’escala de la casa familiar del seu míser i bellíssim Nàpols natal.
El més i el menys està ple de moments enlluernadors, d’instants i sensacions captats entre el record i la destil·lació del temps, com el del primer bes donat a una xiqueta encara, i que li servix per a proclamar, amb la barreja perfecta de rotunditat i senzillesa, que des d’aquell moment sap que el bes és el punt culminant de la intimitat amorosa, i que per això les putes poden vendre tot del seu cos excepte els besos. O quan en l’abraçada d’una dona descobrix, meravellat, l’olor antic de les castanyes cuites en els cabells, o quan constata serenament que eixa o qualsevol altra dona, rient entre els teus braços, et donarà el tremolor més bell que a un home li puga ser atorgat.
Fragments aparentment inconnexos de vida, de lluita, dels perduts estius a Ischia i el descobriment de la mar i el del plaer de nadar, o l’amor i el respecte profund en el record dels pares, o el més recent d’eixa bogeria amerada de puresa i superació que és escalar muntanyes per a contemplar el món. El més i el menys és la constatació madura d’allò que ha quedat arrere (el més) i del que queda per vindre (el menys), un testament prematur quallat de serenitat i de bellesa que mereix sobradament la seua lectura.
