X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

VALÈNCIA IS THE NEW BLACK

Es busca icona. Raó: museus valencians

Els responsables dels 8 principals museus de la ciutat expliquen quines haurien de ser les imatges de la marca València

7/01/2016 - 

VALÈNCIA. El Louvre i La Gioconda , El Prado i Las Meninas, el Reina Sofia i el Gernika, el British Museum i la Pedra de Rosetta. Això eren uns museus a una icona apegats. Peces que per la seua envergadura, però en bona part també pel seu carisma, han aconseguit associar-se indissolublement a la imatge del museu que les allotja. Les botigues de l’eixida, epítom de Walter Benjamin, són notàries i perpetuadores d’este lligam.

Ara tornem a casa. I busquem a València referències semblants. Potser els especialistes ho tenen clar, però si eixim al carrer i preguntem al gran públic per l’obra més rellevant de l’IVAM o el Museu de Belles Arts, estrany serà que els enquestats es posen d’acord en una mateixa resposta. Això si tenim la sort que ens en sàpiguen donar alguna.

Probablement bona part dels participants d’este hipotètic sondeig es prenguen cada dia el seu cafè amb llet amb el bust de Nefertiti imprés en la tassa, record d’una visita a Berlín. O potser també dormen sobre el pit nu de la Venus de Botticelli, estampat en una camiseta comprada a Florència (perquè, no ens enganyem: passada l’eufòria del viatge eixes samarretes sempre acaben destinades a dormir, pintar o anar al gimnàs).

Què passa doncs a València? És que no tenim obres suficientment importants? Potser no disposen de la dosi d’aura necessària? O serà el mateix de sempre: que ni ens ho creiem ni ens sabem vendre? En un moment en què la marca València és trending topic en cada jornada mínimament vibrant que té lloc a la ciutat, potser va sent hora ja de començar a postular les imatges d’eixe branding

Com que només es pot valorar allò que es coneix, hem volgut preguntar-los directament als que més en saben: els responsables dels principals museus de la ciutat. Emulant El jilguero, eixa novel·lassa de Donna Tartt de qualitat directament proporcional al volum de les seues 1143 pàgines, els hem demanat que salven només una obra d’un hipotètic sinistre. En este cas la catàstrofe seria la indiferència.

José Ignacio Casar Pinazo, director del Museu de Belles Arts: Sant Bru de Francesc Ribalta

És una taula del segle XVII que pertanyia al retaule major de la cartoixa de Portaceli. La peça, com moltes altres, va ingressar al museu fruit de la desamortització. Així és que podem dir que connecta amb els orígens de la institució. La figura principal representa Sant Bru, un cartoixà que expressa amb el seu semblant els vots de silenci i aïllament que guardaven els religiosos d’eixe orde en l’època. És la mirada pensarosa d’una persona coneixedora del que passa al seu voltant i que es para a reflexionar després d’un temps convuls. El peu sobre d’una esfera redunda en esta mateixa idea: el personatge és conscient del moment en què viu, i sap que cada xicotet acte de la seua vida quotidiana pot tindre repercussions a nivell mundial. Trobe totalment d’actualitat este missatge”.

José Miguel Garcia Cortés, director de l’IVAM: Dona davant l’espill (1936-37) de Julio González

Sense desmeréixer la resta de peces que tenim, considere que esta és la més emblemàtica per tres motius. Primer, pel que suposa per a la història de l’escultura del segle XX a nivell europeu. Sense ella, difícilment s’entendria. Després perquè la seua adquisició va suposar l’origen del que hui en dia és l’IVAM. I per últim, perquè subjectivament em sembla un obra meravellosa pel ritme i la sensació de moviment que crea. És un dibuix en l’aire elegantíssim.”

Javier Martí, director del Museu d’Història de València: El mosaic de la Medusa

És un mosaic romà d’una casa del segle II del carrer Rellotge Vell; el millor que s’ha trobat a València. Tot i representar un personatge mitològic terrible, la Medusa solia posar-se a les cases perquè significa protecció. Nosaltres vam tindre clar des del principi que havia de presidir el museu. Això sí, hem pervertit un poc la seua ubicació original perquè, en lloc de situar-la al terra, està muntat en mural per tal de rebre els visitants a l’entrada”.


Margarita Belinchón, directora del Museu de Ciències Naturals: El megateri americà

És un ós peresós gegant que visqué fa més de 15.000 anys; el més complet dels quatre que hi ha a Europa. És un exemplar excepcional, tant per l’espectacularitat del seu muntatge com per la importància de la seua troballa. Probablement tothom el recorda per haver-lo visitat de xiquet a l’Almodí, que és on estava exposat. Però potser després haja caigut en l’oblit pel mateix problema que ha afectat tots els museus: durant molts anys s’han venut malament, no s’han sabut posar en valor els seus continguts, s’ha fer molt poc per acostar-los al carrer.”


María Barceló, tècnica de gestió del Museu de la Ciutat: La nòvia (1922) d’Antoni Fillol

El nostre és un museu de col·leccions vinculades a l’àmbit local, així és que probablement l’obra que millor reflectisca la seua essència siga “La nòvia”. És una pintura de grans dimensions molt vistosa i lluminosa amb un valor sociològic força important per als valencians, en tant que transmet perfectament els costums i indumentària d’una època.”


Manuel Chirivella, president de la Fundació Chirivella Soriano: Las Meninas en el chalet (1969) d’Equip Crònica

És un emblema de l’art pop espanyol, en el seu vessant d’anàlisi crítica de la política i de la història de l’art. L’obra és una imatge distintiva de l’Equip Crònica, forma part de l’imaginari popular, i també ha sigut àmpliament reproduïda en diverses publicacions especialitzades. Va ser una de les primeres adquisicions que vam realitzar i marcà l’inici de la nostra trajectòria com a col·leccionistes d’art.”


Rafaela Soriano, tècnica responsable del Museu Històric: La Senyera

Crec que de tots els museus de València este és el que més identifica la gent amb una peça del seu interior. Fins al punt què ha acabat prenent-li el nom: tothom el coneix com el Museu de la Senyera. En realitat en tenim dos, de senyeres: la de finals dels 20 que es trau en processó el 9 d’octubre i la del segle XVI, que és l’exemplar més antic que conservem i es troba exposat en una vitrina.”



Helena Bonet, directora del Museu de Prehistòria: El guerrer de Moixent

No és la peça més important ni la més antiga, però sí la més icònica. La portem en el logo des dels anys 80. Ens representa molt bé perquè l’art ibèric al qual pertany és un dels forts del museu. Tot i ser una figura molt menudeta, de tan sols 7 centímetres, ha aconseguit fer-se molt popular des de la seua troballa en 1931 a Moixent pel seu inconfusible perfil.”


Precisament un altra representant de l’època ibèrica, La Dama d’Elx, és potser la nostra peça més icònica a nivell mundial. Paradoxes de la vida, no residix en cap museu valencià sinó en un de la capital mesetaria. Encapçala així el llarg llistat de pertinences que els madrilenys ens han agafat prestades amablement, buscant sempre la vetla dels nostres interessos, i fent gala d’un impecable sentit de solidaritat interterritorial.

Sort que sempre ens quedarà el pragmatisme de Giacometti, que en preguntar-li a qui salvaria d’un incendi en un museu va dir que al gat.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email