Falles 0.0

VALÈNCIA. La tendència no és nova, com veurem, però no ha fet més que intensificar-se en els últims temps. Es tracta de la proliferació massiva de les que ben bé podríem anomenar falles 0.0, perquè contenen zero crítica i zero sàtira. Falles desproveïdes dels ingredients principals de tota falla d’arrel tradicional i carnavalesca, falles sense més substància que la seua mateixa condició insubstancial, falles que no diuen res, perquè el seu objectiu és negar-se a si mateixa com a falles. En definitiva, simulacres de falles, falles sense ànima, falles desfalleritzades.

Recordem que les falles originàries eren concebudes com a actes més o menys subversius de justícia popular, d’elevada violència simbòlica, que servien per a descarregar les tensions socials i per a denunciar els excessos dels poderosos, però també comportaments socials considerats immorals o contraris a una mena de virtut pública. Les falles oferien la possibilitat d’una participació ciutadana directa, amb l’excusa de fer festa, exposant públicament crítiques de caràcter moral, social i polític, que utilitzaven preferentment un tractament satíric punyent i corrosiu.

Davant d’això les autoritats burgeses van adoptar una actitud recelosa i vigilant, i van implantar primer la repressió sobre un repertori temàtic molt crític i polític, i després afegiren la reconversió esteticista: els impostos van ser substituïts pels premis. Conseqüència lògica de la neutralització de la falla transgressora fou la potenciació i consolidació de la falla artística. Amb esta reconversió artística de la falla, entesa com a domesticació de la càrrega subversiva a favor d’un esteticisme gens estrident, es va debilitar la crítica i la sàtira, o bé se la va reorientar en un sentit conservador o recelós amb la modernitat, alhora que començaven a sorgir falles apologètiques, que exaltaven glòries locals o glossaven les essències de la terreta.

Posteriorment la festa es va transformar en un gran pol d’atracció turística i en un símbol de la identitat valenciana. El resultat va ser la implicació de tota la ciutat en la festa i l’assimilació dels símbols de la identitat col·lectiva, així com la reconversió de la sàtira fallera i de la violència simbòlica, a fi de promocionar la falla artística amable, molt allunyada de la crítica als poderosos. Després de la Guerra Civil, amb la instauració del franquisme, este va convertir la festa de les Falles en un gran instrument de legitimació ideològica i instrumentació política. Per este motiu es va incentivar una festa a la qual es pretenia privar dels seus elements més subversius, mitjançant una fèrria censura, reconduint-la al servici del règim.

En els darrers quaranta anys s’ha completat l’assetjament a la insolent sàtira antiga de les Falles, fins al punt que les modalitats de crítica i sàtira més subversives han anat desapareixent a poc a poc, mentre proliferaven models de falles més amables i menys incòmodes per al poder. I així és com en les dos darreres dècades s’ha intensificat la presència de falles amb un contingut més neutre, en detriment de continguts fallers més explícitament transgressors o subversius, de manera que les falles obertament crítiques o satíriques es troben subjectes a la pressió de la censura oficiosa o de l’autocensura, atesa la creixent deriva cap a unes falles políticament correctes o amb uns nivells de sàtira “tolerables”. La situació descrita allunya, evidentment, la sàtira fallera de les seues arrels carnestoltenques per a potenciar cadafals creixentment inofensius o sotmesos a una mena de curiosa operació de buidatge satíric i crític, consistent en el fet de que, més que criticar o satiritzar de manera explícita, es produïx una representació de la sàtira i la crítica en clau de simulacre. Com a conseqüència, les falles contemporànies tendixen a quedar desconnectades de les necessitats d’un tractament corrosiu de la realitat actual. Així funcionen les falles 0.0.

Evidentment, una falla que busca no dir res o passar desapercebuda s’inscriu en una línia clarament conservadora, perquè nega de forma explícita la naturalesa originàriament crítica de la falla, renunciant també a l’orientació apologètica, en la mesura que esta implica llançar un missatge clar, ja que l’objectiu de la falla 0.0 és proclamar l’absència de missatge. La qüestió és greu, perquè la falla 0,0 evita fins i tot els continguts crítics de caràcter conservador o reaccionari, però també s’allunya dels continguts apologètics. De manera que la falla 0.0 ni tan sols és una falla light, sinó directament una falla buida, una corfa formal per a cobrir un expedient, un succedani perquè l’espai públic no resulte contaminat per la presència potencialment incòmoda de la falla. Com passa amb les begudes 0.0, s’elimina el component més singular i fort, però mantenint un sabor que recorde l’original. Per això, la falla 0.0 pot evocar l’aparença d’una crítica, però deliberadament aigualida, descafeïnada i desnaturalitzada, per a no perdre el “sabor”. La falla 0.0 aspira com a molt a filtrar un cert humor blanc i inofensiu, exempt de qualsevol connotació impugnadora, subratllant l’estètica per l’estètica i recreant-se en formes amables que desperten l’admiració popular per un preciosisme innocu o dolç, especialment si este rep el favor dels jurats qualificadors en els premis de falles, que és el que sol passar.

És ben cert que en la darrera dècada han sorgit dins la festa alguns interessants moviments de reivindicació de l’esperit de les falles primigènies, que defensen la seua càrrega crítica, satírica i transgressora com un patrimoni valuós a preservar i a reactivar. Amb tot, les falles 0.0 continuen expandint-se com a resultat d’una festa dominada per unes estructures de poder, uns entramats rituals i unes narratives hegemòniques que recelen obertament de la potencialitat subversiva de la falla com a instrument d’expressió popular. El joc, en qualsevol cas, està obert, i enfront de l’expansió de les falles 0.0, que constituïxen tota una metàfora festiva de l’època actual, les falles fidels als seus orígens es resistixen a desaparéixer. Afortunadament, la festa continua.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí
(Associació d’Estudis Fallers)