Feliu Ventura: "Segurament em costa tant fer discos perquè la realitat em paralitza"

VALÈNCIA. A Feliu Ventura (Xàtiva, 1976) encara no se li fa llarga la carretera. Ha superat els vint anys de carrera professional, moment en què alguns companys coetanis asseguren que viuen millor dins l’estudi que de la furgoneta. Ell riu en sentir la pregunta. “Eixir de gira és molt divertit; has de tindre en compte que jo, la majoria de voltes, puge a l’escenari assegut en un tamboret. Per això costa tant que els solistes es jubilen: és prou còmode i al mateix temps t’aporta una cosa que no t’aporta altra droga”.

Millor per a ell tenint en compte la seua agenda immediata, que inclou la publicació de dos discos en menys d’un any. El primer, Sessions Ferotges (Propaganda pel Fet, 2018) ix a la llum el pròxim 19 de setembre i li lleva, de moment, la seua condició de solista, per l’aliança creativa amb Xerramequ i els Aborígens. “Marc Serrats (Xerramequ) i jo som prou amics i havíem parlat de fer alguna cosa junts; van ser les cançons d’Ovidi Montllor les que van servir com un punt en comú”, conta Ventura sobre un encontre que en 2017 ja va donar fruit a un EP on el valencià obria una finestra reggae a les seues composicions.

“Ens va saber a poc”, reconeix, així que van sumar més temes d’Ovidi, de la discografia de Ventura i dos cançons inèdites, i les van deixar exposades baix el sol jamaicà, més intens inclús quan va entrar a formar part del projecte Victor Rice, tòtem de la música dub. “Un productor que viu a Sao Paulo rebent una proposta de cantautor valencià que ha fet música jamaicana; imagine que va ser estrany per a ell”, comenta divertit el músic xativí, “però li va agradar i ha fet també un baix elèctric en alguna cançó, a més d’uns dubs en alguns temes amb els quals hem intentat crear un discurs coherent”.

Explica Ventura que este nou registre no li semblava un territori estrany, almenys com a oient, i apunta nexes comuns: “Hi ha molts cantants de reggae que són cantautors, com el mateix Marley”. Si la barreja resulta extravagant, potser és per les implicacions que se li atribueixen ací a l’etiqueta cantautor. “Si entrem a la Wikipedia en anglés i busquem artistes com Marley, Springsteen o Sting, els identifiquen com a songwriters (cantautor, en anglés); quan mires les versions en valencià o castellà, no posa cantautor, posa cantant de reggae o rock”, raona Ventura sobre una devaluació del terme que relaciona amb “l’esfondrament del règim del 78”. “Hi ha autors jóvens que fugen de l’etiqueta com de la pesta i s’inventen conceptes com bandautor, és una imatge creada sobre la cançó d’autor que només ha passat ací”, tanca.

Per la seua part, explica que en este disc només ha continuat tirant del fil que l’ha mantingut més de dues dècades a l’ofici: “Forma part de mi; la música és provar, investigar, equivocar-se i de vegades encertar”. Al contrari com va passar al seu anterior treball, Referents (Propaganda pel Fet, 2014), on acostava a la seua veu temes d’altres autors, ara ha fet el treball a la inversa, endinsant-se a més un gènere que té una atracció especial per als músics valencians. “Sóc d’una generació que començava a tindre una visió global del món”, apunta al respecte com a única teoria d’esta relació transoceànica.

Nous camins

La seua veu ressona hui com la d’un veterà que ha viscut dos estadis ben diferents de l’escena valenciana i detecta els punts negres que encara queden per solucionar. “El repte de la música valenciana és un repte dels drets com a treballadors dels músics i músiques; em fa la impressió que este moment d’explosió no està repercutint sobre eixos drets, sinó sobre l’enriquiment d’altres persones”, denuncia Ventura.

Membre d’un grup de músics que plantaren la llavor de l’última revolució musical valenciana, Ventura rebutja la malenconia, però no la memòria, un múscul que manté exercitat. Això s’observa amb els seus darrers treballs, dècades anys després d’atrevir-se a treure les seues cançons del calaix de l’habitació: “De sobte em vaig trobar amb una carrera artística, als escenaris, pràcticament sense buscar-ho i sense voler perquè em feia molta vergonya”, assegura.

Va ser en acabar aquella gira amb Lluís Llach, a 2005, quan es va adonar que havia fet de la música “un ofici”. Ja portava tres discos aleshores i són quasi una desena els que ha publicat des de l’iniciàtic L’única diferència (1996). L’últim amb un recull complet de cançons inèdites, però, va ser a 2011, Música i lletra (Propaganda pel fet). “No he volgut mai que la lògica comercial influïra en el meu treball, no he sentit la necessitat de fer un disc cada any per a tindre una presència contínua i ser un tap per a altra gent”, reflexiona el músic, confessant una evidència, amb humor: “Jo sempre faig cançons, però discos faig una miqueta menys”.

Sembla, en qualsevol cas, que este Sessions Ferotges sí que significara un punt i a part, tenint en compte que a la primavera de 2019 publicarà un àlbum amb composicions noves. Comenta el músic que eixe treball encara es troba “al principi de la producció”, i només pot avançar que si Música i lletra va ser “un treball de síntesi”, ara es troba “més lliure per explorar nous camins”.

“Per a mi és molt important la matèria primera de les cançons: la música i la lletra. Intente afilar això i després deixar-me influir pel que m’envolta”, afirma, afegint que en estos anys de silenci “han passat coses dures” que l’han deixat “paralitzat davant d’un full en blanc”. Entre elles, el músic assenyala que hi ha “persones preses per les seues idees polítiques i exiliades per haver fet un rap, coses que afecten les idees i a l’expressió” i també posa la mirada en “un món que s’esfondra i mentres va deixant en el camí a molta gent, com als migrants a la mediterrània”.

–Segurament –mastega la resposta, reflexiu– per això tarde tant en fer discos: perquè la realitat em paralitza.

“Jo vinc del casset”

Després d’un àlbum publicat només a la plataforma Bandcamp i provar també amb el vinil, sembla que el pròxim treball del músic serà un disc amb la seua accepció canònica: el format compacte, el nombre just de talls. “Jo vinc del casset; sempre he pensat en un disc om un recull de 10, 11, 12 cançons, potser estic encara molt apegat al format, però pense en les cançons com una continuïtat, em costa entendre-les per separat”, explica.

La seua preocupació quan es planteja un nou disc continua sent “consolidar la veu pròpia, anar esmolant fins a arribar a l’essència”, des d’aquells primers moments on les grans influències l’arribaven de la cançó d’autor en llengua pròpia i de Sudamèrica, fins a investigar els grans autors anglosaxons i d’altres països: “Mai ha sigut una sorpresa (descobrir nous indrets musicals) perquè la música és un llenguatge fàcil d’entendre i la influència mai saps per quina finestra entra”.

Ara que tot comença a girar de nou, abandona el refugi de la llar, a Xàtiva, on va passar els mesos de preparació del nou àlbum, on “les coses són més fàcils i tens més temps per a pensar en les cançons”. S’ha acabat el silenci, és hora de continuar rodant.