Guia de la València del 1870, el paradís en transformació de Carsí

VALÈNCIA. “Según los hombres sabios, que an estudiado tanto en España como en Europa, y dicen que Adán y Eva nacieron en el sitio donde está ahora fundada Valencia, y este terreno fue el Paraíso”. Això deia Pau Carsí i Gil cap a 1870 sobre el carrer i la placeta del Paradís, anomenats així ja en temps de la conquesta de Jaume I i desapareguts en 1903 amb l’obertura final del carrer de la Pau al Parterre. Per a tristesa dels que com Francesc Eiximenis pensem que “si paradís és en la terra, que en regne de València és”, el nom mai no s’ha recuperat, tot deixant òrfens els carrers veïns del Bonaire, l’Olivera, la Tertúlia i el Verger.

Carsí ho anotà en el seu peculiar dietari sobre “cosas particulares, usos y costumbres de Valencia” que mamprengué en arribar a la vellea, puix no debades deia haver presenciat fets de començaments del segle XIX, per la qual cosa devia passar la setantena en posar-se a escriure. En l’actualitat podem gaudir del seu text gràcies al bon ofici del bibliòfil i investigador Rafael Solaz, que el va adquirir del jurista Manuel Marqués en els anys 80 i el transcrigué i publicà en el 2011 (editat per la Societat Bibliogràfica Valenciana “Jerònima Galés” i per Ediciones Carena).

És ell mateix qui en l’estudi introductori corresponent dóna algunes de les possibles dades biogràfiques d’un personatge que sembla escapar misteriosament dels documents municipals. Potser era fill d’un fuster i parent d’un peluquer homònim ubicat en la plaça del Micalet. No debades, Carsí sembla pertànyer a eixes mateixes classes mitjanes vinculades als oficis urbans i, de fet, s’esplaia en diversos llocs del dietari parlant de qüestions relatives als pentinats i l’aspecte dels hòmens i les dones.

Valencianes 'con bigote'

Sense anar més lluny, explica els importants canvis produïts en la moda del pèl facial femení. Mentres que fins a mitjan segle XIX les dones tenien costum d’anar a les “selleres” per tal que els posaren “un parchesito en el vigote” i acabaren amb els pèls que tingueren, en la seua època, entorn de 1870, era tot el contrari: “si entonses ubieran visto cómo aora... el grande gusto que tienen las mujeres es tener bigote como los hombres”. Eixa classe de notícies eren, precisament, les que Carsí preferia registrar, vinculades sobretot a les transformacions que ell mateix havia anat constatant des de la seua infància, especialment aquelles que havien tingut lloc en el seu paradís particular, la ciutat de València.

Dels hòmens, per exemple, palesava la progressiva assimilació i uniformització de les vestimentes, amb els pantalons i les jaquetes que substituïen laindumentària tradicional: “unos calsones hasta la rodilla” (els saragüells), “chalecos cortos y las chaquetas cortas”, “capa de paño rojo, de grana con vueltas blancas”, una “faja de seda carmesí” i, els que tenien monyo abundant, “coleta, atada con sinta negra y larga, y cofia en la cabeza”. Més en general, també deixava constància, potser amb un punt d’exageració, del canvi lingüístic que acompanyà la construcció de l’Estat-nació espanyol a partir de 1812: “en Valencia ni hombre ni mujer savían hablar el castellano y, además, cuando venía alguno que hablava el castellano nadie lo entendía”.

La tossuderia dels llauradors

Així mateix, una sèrie de novetats anaven canviant poc o molt la vida dels valencians, ja fóra per la invenció dels mistos (“dentro de las cajas abía un letrero impreso que desía cómo se abían de encender”), l’arribada de les bicicletes (“unos carritos de hierro que solo tienen una rueda delante y una detrás, y en medio monta un hombre”), la desaparició del treball artesanal regulat pels gremis, l’establiment de “la Compañía de Bomberos” o lainstal·lació dels rètols comercials en els negocis urbans (“en el año 1849 fueron poniendo los letreros como se ben aora en 1870”).

En l’alimentació, no obstant això, hi havia una cosa que no canviava i era el gust popular per l’arròs: “las gentes de ofisio y aún otras, tenían la costumbre en dar las dose del día, a poner el arroz, para comer a medio día, pues todos comían arroz”. Però sí que hi havia hagut una novetat més o menys recent, que curiosament compartia amb l’arròs el rebuig inicial dels metges al seu cultiu: “en el año 1826 se empezó a conocer el cacahuete en Valencia, y los médicos lo dieron por dañoso para la salud, pero no sirvió esto para nada, pues ya se ve cuántas cosas hasen dél”. Sembla, doncs, que la tossuderia dels llauradors valencians ha vençut històricament tota prevenció sanitària contra determinats conreus.

En tot cas, on més transformacions detectava Carsí era en la mateixa ciutat, la València històrica, que descrivia a la manera d’una guia, bo i documentant 55 forns, 18 confiteries, 6 pastisseries (entre les quals, com destaca Rafael Solaz, la del Tossal continua en el mateix lloc des de fa quasi dos-cents anys), 13 gelateries-xocolateries (en funció de l’època de l’any), 28 posades, 35 tavernes, 10 bodegons i diversos billars, cafés i fondes, així com una quinzena de farmàcies i una trentena de col·legis i escoles.

Cridava l’atenció, a més a més, sobre alguns noms curiosos de carrers, com els de les Amoroses, les Flors, les Roses, la Cullereta, la Cuquereta, la Palmereta, la Mostosa o la Traïció (actualment tots desapareguts excepte el primer). Dels monuments hi destacava, evidentment, la catedral i la seua “puerta principal”, la dels Ferros, que llavors gojava d’una major espectacularitat, en quedar emmarcada per l’ara inexistent carrer de Saragossa. També ressaltava la majestuositat del monestir de Sant Miquel i els Reis, actual seu de la Biblioteca Valenciana i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: “el mejor de España, la mejor obra, todo de piedra y situado en el mejor sitio de la huerta de Valencia”.

Quant als edificis civils, ressenyava el palau de mossén Sorell: “el más antiguo de Valencia, todo de obra gótiga, la puerta está toda de piedra con grandes letras de piedra que dicen, todo con letras góticas... «Lo que tenemos fallece y el bien obrar no fenece»”. Lamentablement, llavors ja dedicat a diverses indústries, l’edifici patiria un incendi poc després i seria enderrocat en 1882, anant a parar aquella porta principal a l’edifici neogòtic de la Galleria Parmeggiani, en la localitat italiana de Reggio de l’Emília. Per un altre costat, Carsí també remarcava que la plaça de bous de València, la mateixa que l’actual, acabada de construir, era “la más grande que hay en España”.

Però, a banda de certes reformes, com la construcció de “la plaza del Cid, vulgo Redonda”, les transformacions urbanístiques més importants de l’època estaven vinculades, en primer lloc, al procés de desamortització dels béns de l’Església i a l’exclaustració de religiosos que tingueren lloc durant la primera mitat del segle XIX. Així, ja a començaments de centúria es posà fi a la pràctica de soterrar els morts intramurs: “en 1806 se serraron todos los sementerios de Valencia y se abrió el sementerio grande que hay hoy en día”. D’eixa forma, les inhumacions es traslladaren als afores i els fossars adjacents a les esglésies parroquials quedaren lliures per a obrir nous carrers, com el de Sant Ferran, que s’erigí sobre l’antic cementeri de Sant Martí, on hui en dia s’ubiquen diverses llibreries, com la del fill del mateix Rafael Solaz, El Asilo del Libro o 3i4, en el centre cultural Octubre.

I la desamortització

D’una altra banda, a partir de la dècada de 1830 la desamortització comportà l’enderrocament de molts dels nombrosos edificis eclesiàstics que poblaven València. Segons Carsí, la piqueta féu caure el convent de monges de la Puritat en 1832 (“uno de los más grandes... por detrás llegaba el huerto hasta la calle del Palomar”), el de Magdalenes en la plaça del Mercat i el de Sant Felip en el carrer de Quart en 1835, l’església parroquial de la Santa Creu en 1836, el convent de frares de la Mercé, l’ermita dels cavallers de Sant Jordi en l’actual plaça Rodrigo Botet i l’ermita a la Mare de Déu de Montserrat en el carrer de Russafa en 1838, l’església parroquial de Sant Tomàs en 1844, el convent de Santa Anna en 1866 i els de Sant Cristòfol i Santa Tecla en 1868, per a començar a obrir el carrer de la Pau.

D’altres, que acabarien també enderrocats, havien passat a tindre funcions més prosaiques, com l’església dels Trinitaris, prop del Temple, que servia de magatzem, la del convent de Sant Francesc en l’actual plaça de l’Ajuntament, que s’emprava igualment com a “almasén de tavacos”, o el convent de frares de la Corona, que passà a utilitzar-se com a “Casa de Benefisencia”. Així i tot, cap a 1870 Carsí encara comptava fins a 27 convents intramurs, 23 extramurs, 14 parròquies, 13 ermites, el palau arquebisbal i la casa de l’Almoina, tot indicant que “este es el arzobispo más rico de España... pues hasta el perrero le sale cada día por 40 reales de vellón”.

En tot cas, juntament amb la modificació dels espais religiosos, l’altre gran canvi que Carsí testimoniava era la modernització de la ciutat. Entorn de 1840 “empesaron a poner las cadufadas por donde baja el agua”, és a dir, les canonades i el clavegueram. En 1844 “se empezó a establecer el gas” i amb ell l’enllumenat públic: “los faroles de las calles”. En 1849 entrà en funcionament el sistema estatal de Correus i a l’any següent es començaren “a doquinar las calles de Valencia” i “a plantar árboles en el Mercado y otras plazas, como se ben ahora”. Finalment, en 1851, “se empesaron a colocar las fuentes de buena agua”, de manera que els pous domèstics i els aiguaders començaren a ser substituïts per l’arribada de l’aigua corrent.

La València de Carsí era, doncs, una ciutat en plena transformació i creixement. Les mateixes muralles medievals de 1356 foren enderrocades tot just llavors, en 1865, enllaçant amb els primers projectes d’Eixample urbà. Hi havia, a més, diversos espais que requerien d’un canvi urgent. L’Hospital General, “el más grande que hay en España”, era al mateix temps, segons Carsí, “el más mal asistido y cuidado”, donat que els infermers eren “todos borrachones”, “no hay ninguna limpieza en nada” i el menjar que s’oferia era “malísimo del todo”. Fins i tot, afirmava el dietarista, el que es donava als malalts mentals “ni aun los perros lo quieren”, i més de tres quartes parts dels xiquets expòsits que ingressaven morien “de ambre y mal cuidados”.

Les zones de mal viure

Hi havia, per una altra banda, dos zones principals de perill i mal viure. Una era el “Cañaret”, fora de la Porta de la Mar i cap al riu, prop de l’actual Pla del Remei, on acudien “las putas de los soldados”, s’ensenyava “a rrobar” i es practicaven tota classe de jocs d’apostes, com “las tabas, chapas, las cascarillas de las nueces, la correa, los naipes y otras picardías”. L’altre s’ubicava en l’interior de la ciutat, en l’anomenat Bordellet dels Negres, on es concentraven “las putas de Valencia, las más pobres”, entorn del carrer del Cementeri de Sant Andreu, entre els actuals Pintor Sorolla i Poeta Querol: “el que transita por esta calle pierde el crédito y solo de noche es transitable a sierta clase de gentes”.

Finalment, Pau Carsí també es feia ressò d’alguns fets memorables per als valencians de l’època, com l’èpica fuga de Piqueras, un condemnat a mort empresonat en les Torres de Serrans, que, després d’escapar-se per un forat fet amb el ganxo d’un cresol i refugiar-se en l’Albufera durant uns dies, fou finalment abatut per la Companyia de Minyons (el nom de la policia valenciana del moment), cosa que no impedí que el seu cos fóra posteriorment penjat de la forca com si estiguera viu. Així mateix, el dietarista també recollia una història segons la qual en una barberia situada entre el carrer Manyans i el de la Pelleria (l’actual dels Drets) “los que entraban a afaytarse los mataban y rovaban” i, a més a més, en la pastisseria del costat “metían en los pasteles carne umana de los que mataban”.

Però no tot eren truculències, sinó que Carsí també anotà, per a memòria del futur, que “el día 26 de enero de 1872 se presentó al registro civil... una niña a la que, cumpliendo el deseo de sus padres, se puso por nombre María del Carmen Libertad Igualdad y Fraternidad”. Eren, evidentment, els dies de la Revolució Gloriosa i la Primera República estava a punt d’arribar. Dels fets polítics, tanmateix, l’autor a penes en diu res, ja que, segons apunta, “esto es muy largo y lo tengo esplicado en mi historia”. I és que resulta que, com explica el mateix Rafael Solaz, és possible que hi haja un manuscrit perdut i inèdit de Carsí, una Historia de Valencia por un testigo ocular de la qual no se sap res des de fa dècades. Si la troben, no dubtem a avisar-nos. Som molts els que li seguim la pista!