X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

RESSENYA

Jean Rhys i 'L’ampla mar dels Sargassos'

15/01/2019 - 

VALÈNCIA. Entre els diferents jocs de les literatures, la modernitat més estricta (així com determinades temptatives no tan modernes) ha procurat als lectors diferents provatures de ficció dins de la ficció, d’experiments literaris que volen resultar singulars i atractius. L’aposta, per elevada, sempre comporta riscos. I els riscos tenen la perillosa qualitat de deixar caure del costat més negatiu bona part de les expectatives creades. Massa sovint els lligams inversemblants, l’excessiu seguidisme (quan no una descarada però infructuosa imitació) o una intencionalitat i uns recursos dubtosos solen donar com a resultat un pastitx francament inassumible. 

Però també existixen els encerts absoluts, concretats en unes poques dotzenes de llibres escrits amb la pretensió de narrar la continuació, les derivacions o els antecedents de determinats personatges, generalment figures més o menys principals d’indiscutides i memorables obres literàries. Un d’eixos llibres redactats en estat de gràcia és L’ampla mar dels Sargassos (Edicions 62, 2007), la novel·la que va atorgar a la seua autora, Jean Rhys (Roseau, Dominica, 1890 – Exeter, 1979) un lloc inextingible en la memòria de les lletres del segle XX.

Per als devots de Jane Eyre, la coneguda obra de Charlotte Brontë, resultarà familiar el personatge d’Antoinette, l’esposa del turmentat Rochester que viu tancada en la mansió de Thornfield Hall i que acabarà pegant foc a les seues estances en un dels seus freqüents atacs de bogeria, dins d’una escena inoblidable. Eixa Antoinette de la qual Brontë només ens permet saber que es tracta d’una criolla antillana casada amb Rochester durant l’obligat exili caribeny d’este darrer, i que retorna a Anglaterra amb ell quan els causants d’eixe confinament (el pare i el germà de Rochester) moren i l’exiliat forçós rep l’herència i recupera el patrimoni familiar.

No costa massa imaginar l’impacte que la primera lectura de Jane Eyre causaria en la jove Jean Rhys. O com aniria creixent en el seu interior la identificació amb el personatge d’Antoinette i la necessitat de donar-li una vida prèvia a eixa figura fantasmal, quasi onírica o evanescent, atacada per abundants desequilibris nerviosos, i amb qui tant es reconeixeria. Filla Rhys (de nom real Gwendolyn Rees Williams) d’un metge gal·lés i d’una criolla d’ascendència escocesa, i nascuda a les Antilles i per tant també criolla com Antoinette, el retorn a la metròpoli que també va viure ja amerada de l’exuberància i la sensualitat caribenya serien els elements determinats per a Rhys i la portarien a construir Wide Sargasso Sea, la història d’eixa Antoinette que acabaria els seus dies entre les flames de Thornfield Hall i que havien estat insuflades molts anys abans pel geni de Charlotte Brontë.

Però tot eixe procés de creació seria, més que un impuls arravatat, una cocció lenta que s’havia d’allargar fins a 1966. Abans hi va haver eixe retorn a Europa des de l’aparent paradís, la sensació permanent i inextingible de ser una colona per als caribenys allà i una criolla desubicada per als anglesos ací. Una indefinició constant, un estar fora de lloc que potser explique en bona part els seus desequilibris o el seu alcoholisme, quallat durant els anys de vida bohèmia a París. Serà també en eixa ciutat, durant la dècada dels 20, quan entraria en contacte amb un grapat dels millors de la seua generació: Scott Fitzgerald, Hemingway o Ford Madox Ford. Este darrer seria amant, mentor literari i instigador o inventor del pseudònim literari de Rhys, i no necessàriament per eixe orde.

I també abans del Wide Sargasso Sea es produirien els inicis i la maduresa com a escriptora, concretant-se en cinc novel·les que tingueren bona acollida crítica però que caigueren en l’oblit tant com la mateixa autora, a la qual fins i tot i durant un temps es va creure morta, i que només va ressuscitar per a certs desmemoriats per raons d’una qüestió de drets d’autor arran de l’adaptació d’una peça teatral inspirada en un dels seus llibres, i que va aparéixer –ja davall l’aparença d’una anciana- a Cornualles, on vivia allunyada de tot i de tots mentres preparava una novel·la d’inspiració antillano-brontëana i que ens resultarà familiar.

L’ampla mar dels Sargassos està dividida en tres parts definitòries. En la primera és Antoinette qui narra i on s’estén obertament la seua inestabilitat emocional, però també el fastuós escenari del Carib, de la terra calenta impregnada de l’ambient sensual, misteriós i inclús tel·lúric d’eixe món, així com els canvis polítics i socials que condicionen el seu matrimoni per interés. En la segona part serà Rochester qui agarre el relleu de la narració, i no ho farà amb la veu fascinant a ràfegues, apassionada, d’Antoinette, sinó amb la fredor de qui viu fondament contrariat i res espera, i amb displicència relata la seua arribada a les Antilles o el seu calamitós matrimoni. En la tercera (la més cridanerament breu de les tres) torna a ser Antoinette qui, ja a Anglaterra per obra, gràcia i glòria de Mrs. Brontë, relata des del seu tancament a Thornfield Hall la seua bogeria i el desarrelament absolut del seu paradís, potser també del seu infern, la contradicció eterna del desencant resolta magistralment en unes poques pàgines.

L’altura del repte al qual es va sotmetre voluntàriament Jean Rhys escrivint L’ampla mar dels Sargassos va quedar resolta amb mestria. Un portent d’imaginació i d’art narratiu, un desdoblament perfecte i a l’abast de ben pocs autors, amb els quals Rhys consumaria el retorn a la pàtria real de les olors i les sensacions de la infantesa, i a la saviesa necessària que permet a les edats madures construir, com va fer ella, un monument consagrat a la fragilitat i a la intensitat, però també a la bellesa.

Noticias relacionadas

MATERIAL FUNGIBLE 

Enrique Vila-Matas: como si escribiera desde ese futuro que ya ha sucedido

“Un escritor es un tipo que se quita los guantes, dobla la bufanda, menciona la nieve, nombra la guerra, se frota las manos, mueve el cuello, cuelga el abrigo, va más allá y se atreve a todo. Si no se atreve a todo, no será jamás un escritor”. Al día siguiente me encuentro subrayada esta frase y no recuerdo siquiera haberla leído la noche anterior.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email