Jutjar a un centre comercial: la Ciutat de la Justícia de València

VALÈNCIA. Baix el voladís de la façana de vidre es refugia una desena de persones que fuma i xarra mentres eviten el flux de la porta giratòria. Sobre els seus caps s’alça un enorme mur cortina d’uns trenta metres d’alçada capaç de reflectir l’Umbracle i el Museu de la Ciutat de les Arts i les Ciències. És l’accés públic d’una altra ciutat, la de la Justícia, que en realitat és un carrer més de la València ultramoderna.

Deia l’arquitecte francès Jacques François Blondel a finals del segle XIX que tots els edificis “haurien de posseir un caràcter que determine la forma general i que declare perquè serveix l’edifici”. A primera vista, el projecte de l’arquitecte madrileny Alfredo Batuecas Torrego que va guanyar el concurs convocat per la Generalitat el 1997 sembla lluny de la forma dels palaus de justícia neoclàssics. L’escultura davant de la façana ho ratifica: dos grans fruites blanques de metall en lloc de l’al·legoria de la deessa Iustitia. 

Als jutjats valencians no hi ha rastre de la dona amb els ulls tapats que sosté una balança per a representar la imparcialitat i l’equilibri. Si a la Grècia clàssica els procediments legals es dirimien entre columnates, a l’antiga Roma la justícia es va començar a codificar en textos i es va traslladar a l’interior de les basíliques, on es combinava comerç, justícia i rituals religiosos. A València, el Tribunal de les Aigües encara dirimeix conflictes -a l’aire lliure i sense papers- entre les comunitats de regants de l’Horta de València tots els dijous de l’any. 

Dòrica, dòrica, jònica, jònica

Com recull Tom Wilkinson a Architectural Review, l’arquitectura judicial ha anat variant segons els instruments amb els que es dictaven els codis. Mentres els yamen -les oficines burocràtiques de la Xina Imperial- van assumir les formes d’una mini Ciutat Prohibida, a partir de l’Edat Mitjana la llei a Europa va ocupar palaus senyorials com els salons de Westminster a Londres, el Palais de la Cité a París o l’actual Palau de la Generalitat a València.

Però amb la Il·lustració es construïren espais dedicats exclusivament a la justícia per tot Occident, el que a arquitectura es coneix com a tipologia. A un costat i altre de l’Atlàntic, el cànon romà va servir com a model per a corts i tribunals, ja que representava la modernitat, la sobrietat i “una harmonia demostrable entre les parts”, segons assegurava l’historiador de l’arquitectura John Summerson al Llenguatge Clàssic de l’Arquitectura.

Així van començar a proliferar -durant els últims tres segles- laberints de columnes i arcs rematats per cúpules exorbitants que materialitzaven el poder de la justícia sobre la ciutat. Una tradició que va perdurar fins i tot en ple segle XX: el 1930 l’arquitecte Cass Gilbert signava a Washington DC la Cort Suprema dels EUA, on només el marbre lluent testifica que no és un autèntic temple romà.  Huit columnes corínties –l’ordre romà més carregat i voluptuós- suporten un frontispici triangular amb un relleu d’escultures. El mateix esquema que segueix el Congrés dels Diputats a Madrid construït... cent anys abans. 

“Transparència, accessibilitat i compromís cívic són els valors que la nostra societat associa al sistema judicial”, prediu Frank Greene a Celebrating the Courthouse. Valors que amb l’arribada de l’arquitectura moderna –blanca, recta i transparent- es van combinar a la tradició tipològica dels palaus de justícia, com és el prisma de vidre i formigó que acull el Centre de Justícia Penal Clara Shortridge Foltz a Los Ángeles, inaugurat el 1972 i seu del judici del cas O. J. Simpson.

Un temple romà amb l’interior d’un centre comercial

El projecte de Batuecas Torrego en realitat no estava tan lluny dels palaus neoclàssics. L’arquitecte va imaginar un volum allargat amb l’accés principal situat en el front: exactament igual que feien els temples romans. Això sí, la columnata i el frontispici s’han substituït per una façana de vidre que encaixa amb el simbolisme dels valors democràtics del segle XX. L’edifici mimetitza el mateix volum que el veí centre comercial inaugurat el 1995: dos blocs que contrasten amb les formes de Calatrava i Candela per a la Ciutat de les Arts i les Ciències. 

La Ciutat de la Justícia en realitat són dos prismes. El més proper al centre comercial és independent, “un cos 24 hores on s’allotgen tots els serveis administratius necessaris per al correcte funcionament del complex”, assegurava l’arquitecte a la memòria del projecte. L’Institut de Medicina Legal o el Jutjat de Guàrdia s’ubiquen a este edifici independent que s’allarga per davant del volum principal, protegint amb la seua ombra la façana de vidre durant gran part del dia. Una idea que no es va repetir a la resta de façanes, especialment la de llevant, on el sol es filtra pel vidre com una lupa, encara que els vidres siguen opacs des de l’exterior.

“Conceptualment, es va partir de la idea d’un prisma partit per la llum a l’eix longitudinal, conformant un carrer del mediterrani”, assegura Batuecas Torrego. Quan es passa la porta giratòria, s’entén que la idea de carrer no era conceptual: tarongers artificials, algunes plantes, taules, cadiretes i fins i tot una sèquia regada per fonts ordenen l’espina dorsal de l’allargat atri. A banda i banda de l’enorme rebedor, es deixen veure els despatxos dels jutjats al llarg de les sis plantes, en una visió imponent de l’administració judicial.  

Potser l’arquitecte s’inspirara en el projecte de l’artista César Manrique per a La Vaguada, un dels primers centres comercials de Madrid dissenyat amb José Ángel Rodrigo el 1981. El centre comercial va apostar per la llum natural, les jardineres i les cascades d’aigua, amb una imatge que recorda als “malls” comercials d’Amèrica del Nord. Si el Tribunal de les Aigües es desenvolupa al carrer del Micalet de Ciutat Vella, la Ciutat de la Justícia es va materialitzar com un atri de qualsevol edifici postmodern. 

“La visita al centre comercial d’alguna forma em va recordar a Àfrica, quan els animals estan en zel al voltant de l’abeurador”, comenta Lindsay Lohan a la pel·lícula Chicas Malas mentres passeja amb les seues amigues pel centre comercial. A l’escena, la gent pren cafè asseguda a la vora d’una font rodejada de ficus i palmeres, mentres les tendes queden en segon pla. 

Es tracta d’una idea característica de l’arquitectura postmoderna, analitzada per filòsofs postestructuralistes com Baudrillard als anys 90: “A la cultura occidental l’imaginari està passant a ser real. La línia entre l’autenticitat i la falsedat s’està tornant cada volta més borrosa”. Un fals espai públic a l’interior de la Ciutat de la Justícia on no falta la llum natural, com al centre comercial de Chicas Malas o Un padre en apuros. 

El pas de la llum solar està tamisat per unes teles blanques –plenes de pedaços per una falta brutal de manteniment- que semblen formar un enorme acordió, suportat per desenes de bigues que transmeten el seu pes a unes imponents columnes cilíndriques. Un altre punt en comú amb el centre comercial de La Vaguada, on també es filtra la llum solar amb unes enormes veles blanques a la seua coberta. 

Un engranatge per administrar la justícia

“Normalment aparque per Quatre Carreres, perquè l’aparcament és exclusiu per a funcionaris. Accedisc per la porta de darrere, just enfront del conservatori, i vaig al Col·legi d’Advocats per a posar-me la toga”, conta una de les advocades que treballa casi diàriament a la Ciutat de la Justícia. Els serveis generals com els col·legis professionals, els registres o la cafeteria estan ubicats a la planta baixa. Batuecas Torrego assegura que les dependències judicials s’han ordenat en funció de l’assistència de públic com una piràmide, amb una “major afluència de ciutadans a les plantes baixes” i reservant les plantes superiors per a usos més restringits. A les plantes superiors d’este carrer artificial s’organitzen més de mil cinc-cents despatxos i centenars de sales de reunions i consultes.  

“Amb la toga, puge a les plantes de dalt. Segons on estiga el jutjat, busque quin corredor és i al mostrador demane expedients, que puc consultar-los a una saleta”, explica l’advocada a la façana dels jutjats. Al seu darrere llueix logotip la Ciutat de la Justícia, sintetitzador del programa d’usos amb tres cercles de colors que representen les diferents dependències: blau per als jutjats civils, groc per a administratiu, roig per a penal... 

“Si no vinc per expedients, és perquè tinc una vista. Totes les sales de vistes estan a la planta baixa, a una banda els números parells i als altres els imparells”, com si es tractara d’un carrer real. “Els distints jutjats planifiquen els dies que tenen vista i en funció d’això van demanant sala”. 

La sala la presideix el jutge –o els magistrats quan és de l’Audiència Provincial-, a la dreta es col·loca la defensa i a l’esquerra fiscalia i acusació. “Això sí, l’acusat es situa sempre baix de la tarima i el jutge té la cadira més gran que els altres”, conta l’advocada. 

Segons Sergio Sebastián Franco -autor d’una tesi sobre arquitectura judicial- és paradoxal que “precisament la sala de vistes, hui considerat espai públic, és la suma d’una sèrie de recintes inaccessibles i estancs per als assistents, construït amb barreres, a voltes invisibles i a voltes absolutament evidents”. 

L’arquitectura de la sala de vistes, amb “la taula que separa els jutges dels jutjats –i que és la representació espacial de la neutralitat fins i tot en la seua forma popular i revolucionària- no serveix ni servirà mai per a resoldre les contradiccions entre proletaris i burgesos, ja que la seua funció principal és conservadora i anti sediciosa”, assenyala Fulvia Carnevale per a espaiEnBlanc sobre les contradiccions de la justícia penal. “Este dispositiu ha extragut sempre de la massa confusa del poble, empresonant-lo, manant-lo a l’hospital, a galeres o a colònies”.