Květa Pacovská: el despertar silenciós de la il·lustració a València

VALÈNCIA. Květa Pacovská (Praga, República Txeca, 1928) és una dona de constitució prima, aspecte feble i personalitat tímida que es vesteix habitualment de negre, així com va fer el darrer dimecres a València. Amb tot, sorprén comprovar com, contràriament a aquesta sobrietat estilística, el seu univers plàstic és sempre de color roig; una tonalitat explosiva que contrasta amb la discreció i la serenitat amb què va esperar el seu torn asseguda en la primera fila d’una sala que romania expectant a l’aguait del seu discurs. En efecte, aquesta artista txeca, referent absolutament cabdal en el panorama actual de l’art i la cultura en general i dels llibres il·lustrats en concret, era l’encarregada d’obrir el matí inicial de treball de la tercera edició de JALEO, les jornades d'animació a la lectura, escriptura i observació que, dirigides per la poeta i formadora Mar Benegas, s’esdevenen cada mes de juliol durant tres dies a la ciutat. Enguany, a més, es van celebrar per primer cop a la Facultat de Filologia de la Universitat de València, amb un èxit rotund de convocatòria, ja que vora dos-cents inscrits provinents des dels més variats llocs de l’Estat havien sol·licitat participar-hi. L’emoció estava, doncs, més que garantida.

Així, lluny de semblar acovardida per l’abast de la inscripció i pels curiosos que allí ens vam congregar, la il·lustradora, després d’arribar pausadament a la taula una vegada l’havien presentada, va alertar els assistents que el seu llenguatge no eren les paraules sinó les imatges tal com va fer palés, de fet, durant tot l’acte en inundar l’auditori d’il·lustracions, pintures i silencis, en compte d’oferir una extensa conferència magistral com potser molts esperaven. Seguidament d’aquesta declaració, l’espai de reflexió al voltant dels llibres il·lustrats, la lectura i la infància en què es converteix València cada estiu es va transformar, deliciosament, en un museu improvisat i, sobretot, en la posada en pràctica del sovint oblidat art de mirar. Un exercici de paciència i alhora un aprenentatge visual actiu que, inconscientment, Pacovská va contagiar en la seua manera d’estar i d’expressar-se, alhora que conscientment bé que ho va transmetre en mostrar els seus treballs, tant en la pantalla com en alguns dels llibres objecte que va desplegar sobre la taula i sobre la tarima.

Květa Pacovská es va iniciar en la il·lustració infantil gràcies a la seua experiència amb la maternitat. El gust per compartir històries amb els seus fills la va portar a crear i a donar forma als contes que els explicava en veu alta i que, a hores d’ara, no sols han estat traduïts a més de vint llengües diferents sinó que també li han fet guanyar el 1992 el Premi Hans Christian Andersen, un guardó que s'atorga als millors autors de la literatura infantil. El seu és, en essència, un treball que emergeix de la il·lustració tradicional de llibres infantils i que s’inspira en l’obra d’artistes com ara Wassily Kandinsky, Paul Klee i Joan Miró. Polifacètica com n’és, cal dir que aquestes influències plàstiques estan presents tant en les seues pintures i escultures de paper com en la il·lustració infantil, tres vessants artístiques amb suports diferents però que s’embriaguen i es barregen les unes amb les altres en l’obra de l’artista txeca amb una finalitat única: la cerca d’un missatge estètic intensament potent.

El resultat, per tant, és una obra il·lustrada que escapa descaradament dels convencionalismes fins a configurar una idiosincràsia estilística d’una gran personalitat creativa i fonamentalment subversiva mitjançant l’ajuda dels colors i les formes geomètriques. Unes imatges complicades, que demanen ser mirades amb atenció, amb calma, però que gaudeixen de la complicitat dels infants i d’aquells adults que es desfan dels prejudicis visuals que el pas dels anys els ha imposat. Com el protagonista d’El pequeño rey de las flores (Kókinos, 2009), personatge principal del cartell de les jornades i un relat en el qual, curiosament i, com una metàfora, es va detenir més temps, Pacovská sembla trobar la felicitat en el moment en què mostra la bellesa del seu jardí, les roses en el cas del rei i en el d’ella els seus llibres, que necessiten, com sabem, d’un lector per a donar-los vida. És per això que, com allí va confessar, des de ben menuda va sentir que havia de fer el que precisament encara fa, és a dir, contar amb la imatge.

Convé destacar-hi, finalment, que la il·lustració infantil, al capdavall, és una manifestació artística amb una capacitat extraordinària per a construir un discurs narratiu sense l’ajuda ni el requeriment de cap text i aquesta il·lustradora explota, per tant, les seues possibilitats expressives fins a límits realment colpidors. Però, tot i aquesta energia creativa, Květa Pacovská va passar per València, de puntetes, sense fer soroll, exactament com la il·lustració infantil, una disciplina del món de l’art que, ara, i molt a poc a poc, comença a gaudir del protagonisme que es mereix. I quin plaer que València col·labore en aquest propòsit.