GRUPO PLAZA

de categoria

La megalomania acabarà amb els valencians

27/07/2021 - 

VALÈNCIA. No sé si recordareu eixa paella gegant de Guinness que va cuinar Galbis en 1992, i que a banda de donar menjar a 100.000 persones, va estar exposada durant un temps a l'antic llit del riu Túria, es veu que no era fàcil de transportar. Després, Galbis va tornar a batre el rècord a Madrid, a Moratalaz, esta volta 110.000 persones menjaren paella en un rècord que continua vigent, no com l’empresa que va fer fallida, però bé, eixa és una altra història. Recentment llegia que al setembre arribaran els primers habitants a Intempo, l'edifici residencial més alt d'Europa, que el podem "disfrutar" a Benidorm. Tampoc està llunyana la notícia de principis de l'any passat, quan Alacant va decidir muntar el naixement més alt del món mundial, creat per l'artista foguerer José Manuel García, Pachi, per a major glòria de la ciutat. I així un fum de coses que sempre ens venen com "el més gran d'Europa" o "el més alt del món" o "la més multitudinària del planeta", com si la megalomania fora un element positiu, que som Jeff Bezos?

Sense deixar els betlems, el més gran a tamany natural és, per descomptat, el de Xàtiva. I el betlem vertical més gran d'Europa és el de Sant Nicolau, al cap i casal. Per Nadal no sé ja ni quantes voltes han fet l'exposició de Playmobil més gran del món, i bé, el tema de la il·luminació nadalenca el deixem per a altres llocs, ací som més d'il·luminació fallera on jo recorde sentir de menut allò de "la volta il·luminada més llarga..." quan començaren a gastar-se fortunes en peretes. Després és possible que la Cavalcada de Reis d’Orient d'Alcoi siga la més antiga del món, però com no és la més gran passa un poc més desapercebuda. Com ocorre amb la Muixeranga d'Algemesí, que si bé passa per ser la més antiga, no és ni de lluny la més alta, ni per tant, la més famosa. Altres motius d'orgull com la Fira de Tots Sants de Cocentaina, amb l'honor de ser la més antiga d'Espanya, l’antiquíssim Tribunal de les Aigües o el fet de tindre el primer manicomi del món no són tan valorats. Tal volta perquè ser pioners no és per a alguns tan meritori —sembla— com ser els més grans. Perquè optimitzar i estalviar enfurix part de la societat valenciana. Per exemple, si encens poques llums nadalenques, fas un betlem de proporcions normals o el teu mercat nadalenc no és el més gran de la Mediterrània, sempre està el megalòman de torn queixant-se del fet que no s'invertix prou per fomentar el turisme. A vore, potser també estaria bé pensar en això de tindre la factura de la llum municipal més reduïda per habitant, o la major despesa en els més necessitats per Nadal, però això no satisfà l'ego del megalòman.

No sé si l'òpera de València serà la més gran d'Europa, ni tal sols sé si és la més cara o la que més seients de nul·la visibilitat té, però estarà a prop, i així ens l'han venuda —el tema monumental, no els problemes—. Com l'Oceanogràfic, el Museu de les Arts i les Ciències o el pont del perniler de l’Assut de l'Or, sempre els més grans, sempre els més imponents, els més cars, els que més problemes ocasionen de manteniment. Podem coincidir en el fet que el tamany importa, i que potser és positiu per al turista, ja que un aquari normal no el visitaria (com no visita el cinema de l'Hemisfèric de la CAC), i sí que visita un aquari que té l'honor de ser el més gran d'Europa, amb un túnel submarí de 70 metres, que al remat és "dels més llargs del món". A mi m'interessen més els seus projectes de conservació de 32 espècies animals i vegetals, que són els que milloren la flora i fauna local; però el turista que paga vora 32 euros l'entrada entenc que vulga magnificència. Una altra cosa és el comprador de cada dia que no necessita anar a Bonaire, "un dels més grans d'Espanya" diu ara la publicitat més moderada que quan obriren. O tal volta sí, i preferix el tamany abans que anar a comerços de proximitat, per exemple a la verduleria o pescateria, on el gènere sí que és de les millors qualitat/preu que pots trobar en el primer món. I així van desapareixent molts negocis familiars, com ara les llibreries que no poden competir en catàleg, ni moltes voltes en preu, amb l’Amazon de Jeff Bezos. Per tant, i tornant a l’alimentació, sembla quasi un miracle que sobrevisquen els mercats municipals, que tenen horaris reduïts —poc pràctics per a la vida moderna— i no són ni molt menys gegants. Excepte el Mercat Central de València, que eixe sí que és el més gran de no-sé-què i si-sé-quants, i per això manté la clientela i l'interés del turista, dic jo —espere s’entenga la ironia. 

La falla més cara de la història, Nou Campanar, aquella de 900.000 euros i un "això ho pague jo" especulador, també va tindre un punt còmic amb la frase de Jesús Barrachina. Ell, que en pau descanse, havia plantat amb anterioritat en Convent de Jerusalem les falles més cares i les més altes de la història, i va dir allò de "jo plante falles, no parcs temàtics". Eixa megalomania, que entronca amb el capità moro i l'“això ho pague jo” de Xavi Castillo, no és cosa nova ni només festera. Els horts monumentals de tarongers de Carcaixent són també un poc això, "el veí s'ha fet una mansió al voltant del seu hort, jo me’n faig una més gran". Passa amb els festivals de música i la lluita per ser els de més aforament de tot Espanya. Passa amb les exposicions i la mania de ser "la col·lecció de soldadets de plom més gran del món", sense reparar en si és també la que més pols acumula; o reunir la col·lecció més extensa d'obres d'un artista concret, encara que no el conega ningú, simplement per ser la més gran. I passa, com no, amb les festes de molts pobles on sembla més important gastar-se més diners que ningú en el vestit o la disparà que en ofrenar el sant. Fins i tot va obrir a Alacant l'any passat l'autocine amb la pantalla més gran d'Europa, Cinemacar, per si ens faltava un tobogàn alguna cosa… El problema és que com tantes altres coses gegants, està tancat. 

Per a Sagunt, Cristóbal Montoro va anunciar en 2002 la conformació del parc empresarial "más grande de Europa", i bé, òbviament, va faltar a la seua paraula. Marina d'Or també és un dels complexos vacacionals més grans de l'antic continent. La Ciutat de la Llum anava a ser l'estudi cinematogràfic més gran d'Espanya o d’Europa, el nostre Hollywood, fins i tot més important que Cinecittà a Roma. I bé, després de 400 milions invertits, i diverses sancions de Brussel·les, funciona com a punt de vacunació improvisat. Fet paradigmàtic respecte d’on cal fer la inversió pública, en hospitals com la Fe, que naturalment és el més gran d’Europa, i no en aeroports projectes totalment ruïnosos. El tema de la rotonda més cara del món també és molt conegut i, per descomptat, està a l'entrada de València. La transacció més gran del món del futbol, segons Amadeo Salvo, era aquella venda del València Club de Futbol a Peter Lim i ha suposat la ruïna esportiva, social, i vorem si econòmica, del club. I parlant de ruïnes, el finançament, que ens posa sempre a la cua estatal, també és una d'eixes fites que no ens agradaria tindre. Un fet que lliga amb ser la regió més endeutada d'Espanya, perquè ací no ens agraden les mitjanies. Destrucció del litoral, incendis forestals, punts negres a la carretera, discoteques i consum de drogues… Hem liderat diversos rànquings de dubtós mèrit al llarg de la història, com aquell que va convertir València en "el bordell més gran d'Europa" en ple Segle d'Or. O el rànquing de terreny de cultiu abandonat, que encapçala la província de Castelló. El que em fa pensar que liderem (o hem liderat) el meninfotisme mundial.

En canvi, unes altres coses sí que són bones, "com més millor". Com que València tinga el jardí urbà més gran d'Europa a l'antic llit del riu Túria, i no una macroautopista. El reconeixement en forma de banderes blaves a platges i ports —és la regió líder d’Espanya— tampoc està gens malament. Encapçalar el rànquing en personal sanitari durant la pandèmia o haver-hi mantingut a ratlla millor que altres autonomies la Covid-19 també ens hauria de fer sentir orgullosos. El Palmeral d'Elx és una d'eixes joies naturals amb l'etiqueta de més gran d'Europa per traure pit; tot i això, està parcialment en perill per l'especulació urbanística. O les nostres societats musicals, que al remat generen la meitat dels músics professionals de tot Espanya. Però bé, és difícil com a societat llevar-nos el desig de fer coses monumentals, i per això continuarem intentant batre rècords de paelles, com va passar al 2016 amb cancel·lació a última hora inclosa. Plantejant edificis gegants com eixa Torre Eòlica que està, mai millor dit, en l’aire. O, el pitjor de tot, el que intenta fer el desmesurat Port de València amb l’enrònia destructora de créixer infinitament fagocitant tot el litoral per portar els bucs més grans del món carregats amb productes fets a la Xina. En fi, esperem que el nostre afany de ser com Jeff Bezos o Elon Musk es quede en Hyperloops, tan ràpids com elitistes i poc pràctics, i no suposen més destrucció de patrimoni cultural i natural irrecuperable. Perquè en este tret cultural tan nostre de comparar qui la té més gran, cal que repensem quines són les coses verdaderament grans, les que sí que importen, i les que ens fan sentir orgull de la nostra terra més enllà de titulars grandiloqüents.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email