X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 21 de agosto y se habla de puerto de valencia torrecid PPCV CIUDADANOS Vox emprendedoras
GRUPO PLAZA

Veles e vents

La memòria, a través de Robert Frank i el Cabanyal de 1952

29/12/2018 - 

VALÈNCIA. Si l'orografia ho permet, les ciutats costaneres s'abracen indefectiblement a la mar i en alguns casos apleguen fins i tot a estretir-se contra ella o acaben bolcades sobre ella. Alacant, posem per cas, té el castell de Santa Bàrbara i la seua muntanya devalla en dolça rostària fins la platja del Postiguet. Al seu voltant cresqué la ciutat, amb l’emblemàtica Explanada a un pas de l’aigua. N'hi han molts casos semblants en la península: Cadis, Donostia, Gijón, Lisboa. Pareix que vagen a esvarar i a caure en la mar.

En l'últim mig segle –sobretot des dels 60– València, a través de la seua frontera marítima, ha anat omplint cada espai que tenia lliure i també ha acabat escorada, de forma inexorable, cap al Mediterrani.

La platja que no para de créixer al ritme del port

La colossal ampliació del port de València ha provocat la progressiva expansió de les platges de les Arenes, les Termes, la Malva-rosa i fins i tot la Patacona. És un procés actiu des de finals del XVIII, amb la construcció del dic nord, el primer pas per a la consolidació, a partir d’un enclavament que mai havia sigut abric natural, d'un dels ports comercials més importants d’Europa. Les esculleres i els molls feien i fan de barrera per als corrents marins del nord que sedimenten arena i eixamplen les platges. El resultat en les últimes dècades és espectacular, a mida que el port s'ha fet més i més gran.

Tant és així que la distància hui existent entre els clàssics restaurants del passeig de Neptú i la vora de la mar pràcticament ha triplicat la que existia fa vint-i-set anys, en l'any 1991, quan s’iniciaren les obres de construcció del passeig marítim.

El Cabanyal actual, baix l'aigua fa dos segles

El Cabanyal ha crescut, en els dos últims segles, a costa de la mar, fonamentalment. A finals del segle XVIII, quan començaren les obres de l'enèssim –i definitiu– projecte del port, signat per l’enginyer Manuel Miralles, la primera línia de mar del Poble Nou de la Mar era el carrer Escalante: la banda de ponent tenia finestres, portes i balcons encarats cap a l’eixida del sol, per llevant. Çò és: els carrers Josep Benlliure, Progrés, Barraca, Reina, Doctor Lluch, Drassanes, els Blocs-Platja, Eugènia Vinyes i Pavia eren en aquell moment arena de platja i sobretot mar. 

¿I si d’ací 50 anys, tot i el canvi climàtic i la previsible pujada del nivell del mar, la vora de la mar s’ha seguint retirant al ritme actual i es troba mig quilòmetre més cap a l'horitzó? Aplegaran a planificar-se nous carrers sobre l'actual platja?

© Robert Frank

Sí, les ciutats es bolquen sobre la mar, amb una tradicional pressió urbanística que ha provocat, a sovint, situacions insostenibles, però en el cap i casal, amb la retirada de la mar i l’aparició de nou sòl, la frontera marítima patix canvis ràpids que encara poden ser-ho més en el futur, amb el procés de transformació en que viu immers el Cabanyal i les sinergies generades per veïns, col·lectius, governants i lobbies vinculats a la construcció i la promoció immobiliària.

Robert Frank i el retrat del Cabanyal de 1952

Si els canvis són impactants al llarg de dos segles, no ho són menys en els últims setanta anys. Les imàtgens captades per Robert Frank de València en general i sobretot, la major part, del Cabanyal en la primavera i l'estiu de 1952, ens mostren un món absolutament distint del que hui coneixem. El fotògraf i la seua dona, Mary Lockspeiser, s'instal·laren en el poble mariner.

“La majoria de les meues fotografies són de gent, vista d’una forma molt simple, com a través dels ulls de l’home del carrer. Açò ho ha de contindre la fotografia: la humanitat del moment. Eixa classe de fotografia és realisme” afirma Frank (Suïssa, 1924). Les persones senzilles del carrer de les que parla el camarògraf estan a anys llum de nosaltres, quant a la transcendència i el patiment dels seus rostres, quant a la forma de vestir i de parar, quant als somriures, fins i tot, amb cert aire de resignacio; però amb dignitat. 

Rostres de posguerra, mirades d'esperança

Són rostres de postguerra, de les classes humils –abans que irromperen les mitjanes– d'un barri perifèric. Provessons i soterrars, músics i bodes, dones de dol amb el mocador en el cap, pròpies d'altres latituds, unes altres més jóvens, amb la inequívoca necessitat d'escapar d’eixa foscor, xiquets amb mirades perdudes, retratistes a la vora de la platja, cases destabacades, alguna traca aèria, celebrativa, i gegants, velles amb els ulls afonants en una pell solcada, un poc de Setmana Santa, estampes del carrer d'Eugènia Vinyes, a boqueta nit i sense asfaltar, xiquets descalços, mal vestits i amb la cara bruta, una modesta fireta.

© Robert Frank

També famílies, el baluard d'aquell temps de misèries: una sancera, amb tios, iaios i cosins, al voltant d’una barqueta varada; una dona somrient amb dos xiquets i l'home d'esquenes, i un matrimoni que mira la línia horitzó en una de les darreres estampes del volum, un missatge obvi en el context del relat gràfic, que vol enllaçar amb les paraules de Frank que obrin el llibre: "Blanc i negre són els colors de la fotografia. Per a mi simbolitzen les alternatives d'esperança i desesperació a les quals la humanitat està eternament subjecta". Sí, el llibre conté molta foscor –que a més pareix atàvica i essencial– però també il·lusió i esperança en el futur.

Els rostres d'una València d'angoixes

Les imàtgens de Robert Frank, una selecció editada per ell mateix i per Vicent Todolí seixanta anys després, no pretenen encabir una visió global del Cabanyal de 1952, ni molt menys. La perspectiva és obertament esbiaixada: a Frank li interessen les persones, i en menor mida els espais on estan. No hi han pescadors ni pescateres, no hi ha mercat, no hi ha costumisme clàssic. Sí hi ha una mirada tangencial, aparentment desapassionada. I en l'objectiu de la màquina de fotos, en general, gent sense fer res concret.

Els rostres i els parars ens traslladen a aquella València de necessitats i angoixes, amb els drames de la guerra molt tendres, de dol i de l'esforç per trobar l’energia amb què superar-lo. A banda de la semàntica dels sentiments, els espais ens revelen la fisonomia d'aquell Cabanyal, amb espais diàfans, carrers sense asfaltar, cases baixes, immenses platges de vies –les del trenet, les del tren de Castelló i Barcelona, i les dels ferrocarrils que transportaren el rocam de les pedreres del Puig per a les esculleres del port–, àrees de platja guanyada a la mar, de platgeta que és el nom amb què diverses generacions han anomenat la platja ja consolidada, amb l’arena compactada, com a espai públic del poble, un lloc idoni, per exemple, per a fundar el futbol valentí, amb l'inestimable col·laboració dels mariners britànics, alemanys i escandinaus.

© Robert Frank

La memòria com a base de la continuïtat humana

En una cinta de ciència-ficció que he oblidat algunes cases s'esvaïxen de colp i repent, com per art de màgia, de l’skyline de la ciutat. És possible també que tingam gravada l'estampa de la desaparició de les torres bessones, des de l’onze de setembre. 

Apareix una panoràmica de la frontera marítima des del Carraixet fins a Natzaret. Polsem un botó i es volatilitzen totes les construccions bastides des de 1952. És una recreació virtual, clar. Sense víctimes. Què poc té a vore tot allò que hui ens és tan familiar –i que considerem històric fins i tot– amb la València marítima de 1952. 

L'assaig visual permet comprovar com i quant poden canviar les ciutats en 66 anys, durant la vida d'una persona que s'acaba de jubilar. I junt amb les ciutats, per descomptat, les persones: les seues passions, valors, costums, entreteniments, fidelitats, conceptes…

Potser esta és l’ensenyança que Frank volia legar-nos per al futur, des d'aquell llunyà 1952 de la seua joventut. Per això, potser, en 2012 va tindre la iniciativa, junt a Todolí, de que algunes d'aquelles imàtgens veren la llum. 

Esta setmana, en una magnífica entrevista de Jelena Arsic a Emir Kusturica en Jot Down el director balcànic reflexionava sobre la memòria: "Sentia necessitat d'embalsamar els records, les meues imàtgens del passat. La memòria és l'únic que confirma que som persones en el sentit literal de la paraula. Els records són la base de la continuïtat humana".

Comprendre la continuïtat humana era, segurament, el propòsit de Frank –tant en fer les fotos com amb la seua divulgació, 60 anys després–. Comprendre la continuïtat humana és, potser, més necessari que mai en este temps on tot passa tan a pressa, on tot és tan efímer.


* Una crònica i un pretext: Valencia 1952, Robert Frank. Edició de l’autor i Vicent Todolí (La Fábrica / Steidl, 2012).

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email