GRUPO PLAZA

EN PRIMERA PERSONA

La més 'lady' del teatre musical

Noèlia Pérez torna als escenaris valencians amb dos espectacles d’èxit on actua, canta i balla: el cabaret Two ladys or not two ladies i l’infantil L’Aneguet lleig 

25/12/2016 - 

VALÈNCIA. Va haver un temps en què era la pèl–roja de Canal 9, gràcies a l’èxit de les sèries AutoINdefinits i Maniàtics. Havia arribat a València de la mà d’Albena Teatre, companyia amb què va viure el boom de Besos i ací ha discorregut més de la meitat de la seua carrera. Tant és així que Noèlia Pérez (Barcelona, 1974) diu ser una valenciana del nord, a cavall entre esta ciutat, Madrid i la capital catalana. Des que va debutar al Paral·lel en un musical amb 19 anys, la seua trajectòria va lligada a la música en escena. Quasi per casualitat va nàixer Two ladies or not two ladies, un espectacle amb Josep Zapater que va animar els dos a crear la seua pròpia companyia: Cashalada. La parella artística passa el Nadal al Teatre Micalet i estarà junta novament en L’aneguet lleig en gener al Musical. També conviuen durant temporades en una casa de poble al centre de Mislata, que és alhora vivenda i centre de creació. Al baix, una sala d’assajos amb un piano elèctric, guitarres i moltes hores de treball perquè no pare la música.

– Hi haurà qui et recorde de Canal 9 i es sorprenga d’escoltar-te cantar amb eixa veu espectacular de soprano.
– També havia gent en aquella època que em reconeixia pel teatre, per Besos, però sí que hi havia una majoria que em deia “eres la pelirroja de la tele”. AutoINdefinits va ser un repte molt gran per a tots els que hi vam participar. Vam començar fent huit esquetxos al dia i al final podíem fer-ne vint. Vam aprendre tots molt! Érem més de cent persones treballant allà, encara que la gent només veu set actors.

– Vas debutar a un musical i és el que més has fet.
– Vaig començar fent musicals i de joveneta també vaig cantar en orquestres. Em vaig criar a Tarragona i vaig anar a escoles privades de dansa, cant, teatre... Quan arribe a Barcelona el primer que faig amb 19 anys és un paper protagonista al musical De Montmartre al Paral·lel i continue compaginant el treball amb estudis privats, entre ells de cant líric. Vaig estudiar cant líric també i ara hi ha gent que se sorprén de la quantitat de registres que despleguem en Two ladies or not two ladies: igual cantem al estil de Janis Joplin que ens passem al pop. 

– T’agradaria haver fet més coses fora de la música?
– Sí, per exemple al cinema he treballat molt poc i m’agradaria molt, però mai no he aconseguit entrar en un projecte gran. Però és evident que el teatre em fascina, sinò no haguera muntat una companyia, amb la que està caient. Josep i jo estem invertint els nostres diners en el projecte i encara que sempre es parla molt de les subvencions, a mi encara no m’ha arribat ni una.

– Els teus referents són actors i actrius que canten?
– Sí, Danny Kaye, Liza Minelli o Judy Garland sempre han sigut els meus referents, des de menuda. M’ha fascinat sempre com un actor de manera invisible passa de cantar i ballar a interpretar... Sempre m’ha paregut que és el mateix, encara que siguen disciplines diferents. L’ànima és la mateixa, s’ataquen des d’un mateix lloc i per això m’encanta barrejar-les. S’ha de transmetre una emoció o a mi no m’interessa. Per mi un cantant, quan canta, ha d’interpretar. Si jo cree una companyia, com no vaig a fusionar les tres coses? El segell de Cashalada pot arribar a ser el barrejar eixes disciplines... també fem en Two ladies or not two ladies un treball corporal molt important, amb moments de clown: jo la lady borratxa i Josep exagerant el paper de dona.

Noèlia i Josep són molt amics i ara, quasi una parella de fet. Fem broma amb el tema i ella reconeix que sí, divertida: “Fins que ve la meua parella de veritat a València, en eixe moment passem a ser un trimoni”. De fet, Josep deixa una estona el piano durant l’entrevista per anar a comprar queviures i és sa casa la que s’ha convertit en el quarter general de la companyia Cashalada. D’on eix el nom? De la gràcia que li va fer a ell com Noèlia pronuncià, enfadada i a la catalana, “queixalada”. Caixa alada? Sí, però en anglés: cash. “Perquè el teatre sempre se pega amb els diners i no volem que se pegue i si ho ho poses en català a Espanya no ho sabran dir, però en anglés sí”.

– La companyia naix per Two ladies or not two ladies, amb la que haveu tornat per Nadal al Micalet. I l’obra naix per casualitat...
– Jo havia creat amb Neus Pàmies un espectacle de cabaret xicotet per a un teatre de Barcelona, que es deia Two ladies. Per un malentés, es van programar tres funcions al Teatre Micalet en març de 2015 i Neus no podia vindre. Com que feia anys que Josep i jo volíem tornar a treballar junts, li vaig proposar refer aquell espectacle i crear-ne un de nou entre els dos. Primer em va dir que no i al cap d’unes hores em va dir que sí. Va ser una proposició deshonesta i en deu dies vam crear Two ladies or not two ladies. El primer dia ens vam allargar fins a les dos hores i el públic va acabar en peu aplaudint. Hi ha gent que va repetir i a les dos setmanes estàvem muntant la companyia. Tornàrem en Nadal al Micalet i va funcionar molt bé i tinguérem alguna contractació sense haver-la promocionat. Així que este show naix de la resposta del públic, ha tingut força per ell sol i al principi s’ha venut ell a soles.

– Ha canviat molt la versió primera a la d’ara, un any després?
– Sí, els personatges han crescut. Josep i jo, després de l’estrena, vam decidir tirar endavant per arrodonir l’espectacle. La manera de continuar era donar-li a una companyia o ser nosaltres els propietaris del producte amb la nostra companyia pròpia. I en este temps hem tingut dos col·laboracions de luxe: Rodolf Sirera ens ha escrit uns fragments de text que li ha acaben de donar forma als personatges i Carles Alfaro ha dissenyat la llum i ens ha tirat una mà en els assajos, fent-nos reflexionar sobre els personatges, que tenen una ànima més gran i també són molt més gamberros. Ha anat a més la comèdia i també el drama, hi ha públic que s’unfla a riure i a plorar. Els dos personatges són desgraciats, entranyables... fan el que els hi dona la gana a l’escenari, tenen llibertat absoluta. Sempre diem que el repertori l’han triat els personatges. No sempre és exactament el mateix, perquè hi ha dies que la first lady no vol cantar una cançó i la canvia per una altra. A més, cantem ara noves cançons.

– Les circumstàncies obliguen a que els artistes facen de tot per sobreviure?
– És la manera de fer-ho. Fem d’actors, productors, community manager, cap de premsa... Josep fa disseny gràfic i, per exemple, passem hores i hores editant vídeos per a les xarxes socials, que són una forma de fer-te publicitat quan no tens diners per a publicitat. Des que hem creat la companyia hem tingut també treball en gal·les i esdeveniments. Nosaltres tenim sort, és obvi, perquè en la nostra professió hi ha un 90% de sort. Però el 10% et toca a tu i, com no estigues al mil per mil per pujar-te al tren de la sort, el tren passa. A tot arréu les coses estan així. Vam anar a Madrid a fer les ladys i ha anat molt bé, però allò és un oceà i tu vas en una llanxa a motor. I com nosaltres, tots, llevat de sis o set grans produccions que tenen darrere un recolzament brutal. La resta està en un “yo me lo guiso, yo me lo como”. És el problema actual en el món de la cultura: hi ha molta oferta, no molta demanda i és una prova de resistència.

– Josep i tu actueu i signeu respectivament la música i la lletra de les cançons de L’Aneguet lleig, premi Max al millor musical de l’any. Com es viu això?
L’aneguet lleig és d’Albena, però el vivim també com a nostre, té un trosset nostre i la gal·la va ser molt emocionant. No anàvem ni a anar, imagina la poca fe que teníem per la competència que hi havia, però Josep em va obligar perquè no havia estat mai als Premis Max. Em va convéncer i teníem previst anar i tornar amb un amic aquella nit. El vam deixar penjat, buscàrem un hotel i ens vam quedar a celebrar el Max.

– I ara, què?
– Volem fer una nova producció i tenim dos coses en ment, un espectacle adult, un altre infantil... No sabem encara què farem, però estem treballant ja i el que tenim clar és que volem anar per este món poètic i musical.

Deixem als dos, first lady i second lady, continuar assajant en equip. Ell al piano i la guitarra enllaça cançons de qualsevol estil com si no res, les veus encaixen a la primera i van pujant el to fins a registres molt alts. Els dos riuen i fan broma: no hi ha problema amb els veïns, la casa del costat és un casal faller! No ens costa creure que treballen molt i dormen poc, però és evident que disfruten d’haver-se embarcat junts en esta aventura. Reptes no els falten. Noèlia s’ha proposat ara aprendre a tocar algun instrument i confessa que el paper protagonista que més il·lusió li faria és el de Víctor o Victoria. Si això arriba, buscarem al seu costat Josep Zapater.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme