La vida de la plaça

VALÈNCIA. Com si foren éssers vius, les ciutats creixen, evolucionen, fan eclosió i, fins i tot, moren amb el pas del anys. I en elles, són les places majors el cor que batega i organitza la vida al seu voltant. Àgora grega, fòrum romà, o la concepció més medieval de la plaça com a epicentre del poder eclesiàstic, al remat sempre han sigut centre i mercat. Als pobles menuts o mitjanets, quan dius "la plaça" tots entenen a quina fas referència sense haver d'especificar-ne més. En canvi, les ciutats grans que s'expandixen i fagociten l'entorn, dibuixen com tatuatges en la pell altres espais públics que agafen relleu d'eixa plaça major. Quina és la plaça en majúscules de València? La de l'Ajuntament o la de la Mare de Déu? La primera té una concepció més hel·lenística, mentre que la segona, més monumental i eclesiàstica, equival per idiosincràsia a un fòrum romà. No en va, a escassos metres d'on es troba la plaça de la Mare de Déu es poden visitar encara les restes, a l'Almoina, del porticat de l'antic fòrum de la Valentia imperial romana. D'ací a uns anys, la recuperada per al poble plaça de la Reina podria entrar en eixa quiniela de plaça major. Ara bé, segurament són altres les places del cap i casal, com la de Patraix o la de Benimaclet, les que efectivament funcionen com a places en la nostra concepció actual. D'eixes places, i de la vida que tenen, volia parlar jo.

La cultura de la plaça

Arranca el dia a la plaça, és molt possible que amb el so de les campanes de fons barrejant-se amb la remor de les taules i cadires dels bars, que van prenent lloc. Passen els xiquets de camí a escola, entra alguna furgona contra direcció per a descarregar, obrin les persianes i s'agranen les fulles que han caigut durant la nit. No té un despertar massa vibrant, com qui no reviscola fins que no s'ha fet el primer café del dia, a la plaça sembla que li costa d'arrancar. Però prompte arriba la clientela al bar, tallats en les tauletes, portes obertes i converses abans d'anar al mercat. Qui va a fer gestions a l'Ajuntament, qui passa de camí al treball, clients de la farmàcia, algú porta pa del forn baix del braç... El tràfec intens, constant, manté les pulsacions de la zona estables, fermes, sense alts i baixos que facen sospitar, que això hi ha dies grans en els quals és un autèntic volcà.

Arriba la vesprada i la cosa s’escalfa. Pilotades, amagatall, tocar i parar, un bac i alguna llagrimeta que passa tan de pressa com comença el següent joc. Converses més o menys acalorades depenent de les cerveses que les acompanyen i les hores, sonen campanes de morts, i algun colp de clàxon de fons d'algú que saluda amb efusivitat des del seient del seu Ford Focus de segona mà. Com a punt de referència, espai de congregació, eixa plaça és un pilar del nostre món. Estàtica, perenne, acollidora —a priori— i oberta. Eixa paraula és la que millor definix la plaça, oberta als xiquets, als adolescents que passen hores raonant en un banquet, a les iaies que han usat eixe mateix banquet de matí, a les mares del cafenet abans d'arreplegar els fills d'escola, als amigatxos cervesers del dijous, als de fer-se'n una el divendres i el postureig, als més beatos cada diumenge sense excepció, als més festers... Com aquell anunci argentí de la Cola-Cola que era para "los gordos, para los flacos, para los altos, para los bajos, para los que ríen, para los miopes..."; en definitiva, per a tots, la plaça és transversal, no fa distincions.
 

Viure a la plaça té sempre més valor, símbol de poder econòmic i estatus social; ara bé, aparcar dins d’eixe espai sol ser prou complicat. Així que el ric de deveres, qui té terres, s'estima més viure en una casa gran on pot aparcar el Cayenne amb més tranquil·litat que en la finca de la plaça. Els que sí que aparquen allí són les mateixes persones al mateix temps, els mateixos dies. A la plaça li agrada la rutina, passa el grup de catequesi la vesprada del dimarts, els funcionaris esmorzant mig entrepà a les deu cada matí en la taula reservada del mateix bar, el camió de repartiment descarrega caixes de beguda a l'horari habitual. Saps que per Nadal estarà il·luminada, molts dissabtes xafaràs arròs a la porta de l'església, en festes serà impossible trobar taula lliure i les processons tindran allí l'eixida i l'arribada. Per això, qualsevol canvi en la seua fisonomia afecta tant l'ecosistema, com eixe jove que es fa una cresta punky i tot el món ha d'opinar. Si lleven el trànsit rodat, es talla un arbre, s'elimina la font, es canvien els banquets o el paviment, la cosa afecta tota la població. I com al fòrum romà, el senat local opina i discutix més o menys vehementment segons l'amistat amb el regidor d'urbanisme que ha decidit actuar.

Perquè la plaça evoluciona, algunes tancades com la de Dins alcoiana o l'Almodí a Onda, per la morfologia que tenen d'arcs i voltes, semblen inalterables. Altres han patit més reformes que la pell de Cher i Tom Cruise, i cada viatge hi trobes un cartell d'un negoci nou, o alguna millora d'accessibilitat en les escales que donen accés a l'Ajuntament. En eixa evolució, el videoclub, la sabateria o el quiosc, ara que es consumix tot en línia, ja han tancat. Al seu lloc hi ha una botiga de telefonia, una gelateria o un cartell negre i taronja on posa "es traspassa" i espera el nou inquilí. Els xavals preadolescents deixen lloc a una fornada de xiquets i xiquetes més joves, i fa anys que ningú crida a la porta de l'església "xurro va!". Algun cronista local recordarà quan allí hi havia una font d'aigua, un mercat de bestioles o una forca on ajusticiar els infidels. Fins que arriba la nit, tremolen les llums dels fanals, s'amaguen els coloms, la plaça dorm, com el veïnat. Descansa sabent-se immortal, com Dorian Grey, amb una façana pulcra i amb les misèries amagades darrere del decorat.

Paradigma de l'espai públic al servei de la ciutadania, pense en la plaça Major de Llíria en dia de mercat. En la plaça Major de Benifaió amb la torre àrab durant les festes del poble, il·luminada i amb les cadires preparades per a escoltar l'orquestra repassar els grans èxits musicals de la radiofórmula. En eixa plaça on munten mercat nadalenc, fira, concerts, castells unflables el dia de la infància, falles, sopars populars, manifestacions i tot el que siga menester. Un poc en el que s'havia convertit la plaça de l'Ajuntament de València, però sense franquícies ni botigues de carcasses de telèfons xineses. Una plaça, la de l'Ajuntament, que patirà prompte una reforma necessària, però modificada recentment per aquells veïns que no volen arbres que els tapen el balcó amb vista a la falla i la mascletà. Negoci molt rendible que condiciona el projecte de reforma actual, els privilegiats solen ser qui dictaminen els destins dels molts, també en la plaça popular. Com aquella plaça del Poble a Tavernes Blanques, rebatejada com a plaça d'Espanya, la població sempre ofrenant.

Esperem, això sí, continuar fent plaça, no com els nord-americans que no coneixen este concepte, ni tampoc el de l'urbs, la ciutat. Però eixe és un altre tema, nosaltres, suposadament civilitzats des que n'érem grecs, esperem continuar anant allí a celebrar un futur títol del València Basket, a viure una mascletà, a escoltar un concert, a córrer amb els xiquets darrere de bambolles de sabó, a comprar flors o fruites de l'horta i a manifestar-nos quan toque manifestar-se per qualsevol injustícia social. Perquè una plaça de cartó pedra, un pàrquing gegant, una estació d'autobusos improvisada (com l'antiga de la Reina) o un jardí ple de tobogans, no és una plaça, no batega constant, no marca els passos de la ciutadania... I el cor que no batega és el d'una ciutat moribunda que s'apaga.