'La ville en Rose': una faula sobre la felicitat i molt més

VALÈNCIA. ¿Què passaria si l'autèntica sort consistira en aprendre a deixar-se contagiar per les més diverses i variades maneres de mirar i per tots els color i les emocions? Aquest és l’interrogant que es planteja en la sinopsi de La ville en Rose (Tramuntana, 2017) de Carlos Sanjuan Sandonís i Mikel Casal, una faula moderna que tracta de com pot ser de nociu no voler, o no saber, compartir amb els altres la felicitat, la fortuna i els privilegis com també els perills a què s'exposen els qui s'obstinen a veure el món amb una mirada única i excloent. Aquesta història comença després d’una nit estranya, en apuntar el dia, quan una ciutat es desperta completament de color de rosa: el cel, el sol, la lluna, els gelats de llimona, els arbres i, fins i tot, els habitants d’aquell indret que, amb un primer cert estupor, descobreixen el seu reflex a l’espill amb la presència dominant d’aquest color rosat de cap a peus i amb un somriure permanent clavat a la boca. Una situació certament insòlita a la qual no tardaran a acostumar-s’hi, tant els que l’habiten com els que no. 

Carlos Sanjuan Sandonís és un escriptor de Sant Sebastià que, tot i haver inventat històries des de ben menut és possiblement arran del naixement dels seus fills quan el gust per escriure es va incentivar d’una manera considerable, un desencadenant que comparteixen, de fet, molts dels escriptors de literatura infantil. Amb tot, alguns dels contes que imagina acostuma a contar-li’ls també a Mikel Casal, també de la mateixa ciutat basca però, sobretot, amic i il·lustrador d’altres projectes en comú, com ara la novel·la infantil El señor Navidad. És així com aquest relat sobre una ciutat particular de color rosa pren, finalment, forma d’àlbum il·lustrat. Cal dir, però, que en aquesta ocasió no es mostra un text sintètic tal com demana aquest gènere literari sinó que ara la història resulta una mica llarga i dispersa a causa de la quantitat de situacions que es succeeixen. Així, la narració comença amb la presentació de Carla, a qui d’inici es reconeix com la protagonista principal però, a continuació, el relat s’oblida d’aquest personatge i es dilueix en tot un seguit d’altres figures i accions que allarguen l’arribada del desenllaç final. 

Tanmateix, és la il·lustració el més destacat d’aquest àlbum. Vaig conéixer l’obra de Mikel Casal amb Así és la dictadura, un llibre que forma part d’una sèrie de quatre títols anomenada 'Libros para Mañana' que va ser publicada entre els anys 1977 i 1978 i que, vora quaranta anys després, l’editorial Media Vaca, ha recuperat recentment, convençuda que l’esperit d’aquestes publicacions està encara absolutament vigent malgrat que aquestes havien sorgit uns anys després de la mort de Franco i amb els primers canvis democràtics. Juntament amb la resta de llibres que componen l’esmentada col·lecció, l’Equipo Plantel, un grup de tres persones que es va reunir per a escriure aquests textos i que no tornaren a fer res més junts, presentava aquestes històries amb la intenció clara de suscitar el debat al voltant d’una sèrie de temes que, aleshores, durant la Transició, era necessari advertir i explicar-los als infants. 

Mikel Casal és un il·lustrador que cal conéixer i reivindicar, ja que s’allunya dels cànons plàstics convencionals i de la corrent predominant. Aquest autor, amb un estil més pròxim a la il·lustració gràfica, aplica l’estètica vintage i un aire retro encisador a tots els seus treballs, tal com s’observa a Así és la dictadura i ara també a La ville en Rose. Les il·lustracions d’aquesta última història conjuguen, doncs, aquesta particular manera de fer de Casal alhora que exploren les possibilitats narratives del color mitjançant un ritme cromàtic realment sorprenent que destaca per la presència d’una banda, d’imatges que mostren una combinació de gradacions de roses i negre i d’altra, per l’augment de la gamma cromàtica, amb una presència dominant de les tintes planes en aquestes il·lustracions. 

Finalment, un ventall de colors es desplega com un arc de sant Martí en el moment en què es resol el conflicte i la ciutat, afortunadament, deixa de ser rosa, alhora que als seus habitants ja no els penja contínuament el somriure, és a dir, ja poden plorar si els ve de gust i riure quan vulguen. Una bona metàfora il·lustrada per a representar la importància de totes les emocions en les diferents situacions de la vida, tot i que no sols les positives. 

El domini absolut del rosa, amb tot, es manifesta en el conjunt de l’àlbum, un color que Casal posa eficientment al servei de la història ja des de la portada. L’il·lustrador no descura, per tant, cap detall visual, ni tampoc les guardes, que s’ordenen en una composició abstracta de formes simples i plans de tonalitats roses d’un efecte postimpressionista encisador. Mikel Casal té la capacitat d’adaptar el seu llenguatge artístic al lector infantil, sense renunciar a la seua particular idiosincràsia, i també a les exigències narratives de la il·lustració en l’àlbum, ja que reforça, i amb escreix, el missatge textual des de la imatge. Així doncs, malgrat la repetició d’alguns tòpics al voltant dels valors que hi ha en el text, que també han d’estar-hi presents, és clar, però potser d’una manera més secundaria, cal felicitar aquesta editorial gironina per l’aposta d’un il·lustrador que trenca amb els cànons estètics, escapa precisament dels llocs comuns i aconsegueix un àlbum il·lustrat amb una aparença contemporània i original. És per això que cal conéixer aquesta història.