L'arc de del Moro Zeit: la via alternativa de la vella València, del Mercat al Tossal

VALÈNCIA. En els anys 80 i 90 els barris valentins del Mercat i sobretot del Carme i del Pilar eren Beirut, el cor assolat del Líban. El comentari se sentia constantment per la ciutat. Si ho contes ara, la gent no s’ho creu, però així era. La riuada del 57 deixà tremolant el cor de València. El Carme, entre el Tossal i el riu i d’extracció social popular, en compte de refer-se, va afonar-se en una lànguida decadència, agreujada per l’èxode de les jóvens generacions. La gent opta per fugir de les zones catastròfiques, per molt que els polítics prometen regeneració i que les expectatives siguen plausibles. La vida és breu, massa com per a esperar vint anys a que el lloc on vius recupere una certa habitabilitat, però la solució d’anar-se’n també sol ser traumàtica, per tot allò que té de resignació i de desarrelament. Les ferides personals acaben curant; els barris canvien per a sempre. També n’hi ha qui renuncia a marxar, per mil raons o senzillament perquè no sabria què fer-se’n en un altre lloc. Viure de primera mà tots els canvis pot no ser per a tirar coets.

Així succeí sobretot en el Carme, eixe tall de pizza acotat pels carrers Cavallers-Quart i Serrans, entre ambdós portes. Fon un lloc rústic, d’horts que quedaven més enllà del portal de Valldigna, esguitat de convents de raval, de la marginalitat de la moreria i, amb el fort contrast de les llumenetes, del rei Arlot i el gran bordell de l’Europa del segle XV: la puteria, la pobla de les fembres pecadrius. Sobta la força del solatge i de la història. El barri ha capgirat la seua fisonomia, però la bagasseria ha continuat, fins fa no res, on sempre estigué, una miqueta més cap al Mercat, en el Xino, en Velluters, entre els carrers abombats i els edificis que eren les bresques del vici per a milers de valencians.

El Carme: mig segle d’abandó, ruïna i pedres que parlen

Aborrona la valentia de Martí Domínguez l’any 1958, vista en perspectiva, amb el seu discurs i la cèlebre frase “cuando enmudecen los hombres, hablan las piedras”. L’infrafinançament i l’espoli fiscal no són nous ni els ha inventat eixe còmic senyor Burns que ha esdevingut malson dels valencians conscients. Domínguez va bastir una crítica descarnada i és que així d’insuportable i flagrant era la deixadea del règim franquiste per a la València que havia patit la pitjor avinguda del vell Tyris, la de més tràgiques conseqüències. Durant mig segle el cor de la València històrica supurava denses llàgrimes per les parets dels seus edificis més emblemàtics. Molts veïns malvivien i anaven descarcatant-se com l’immens patrimoni gòtic, amb el silenci còmplice dels governants d’ací. D’això anava, bàsicament, allò de les pedres que parlen. Poca broma.

L’any 1992 el pla RIVA començà a reviscolar tot el barri, molt lentament. S’apuntalaren estructures i es pintaren fronteres, arribaren nous habitadors –colons de frontera en territori hostil, els primers–, s’obriren negocis, sobretot d’hostaleria, i la vida tornà, com les aigües d’un riu desbocat al seu caixer, amb enutjosa lentitud. Ara, quan fa vint-i-cinc anys que mamprengué el pla de rehabilitació, conviuen nous i vells veïns, comerços, turistes, edificis emblemàtics que s’han salvat al costat dels solars dels que no. I les últimes víctimes de l’addició al “rol de l’agulla”, que diria Escohotado. Encara queden finques destabacades que resistixen amb un equilibri inversemblant, com la de la plaça de l’Àngel, 2, on existí un antre més sòrdid que gòtic, amb taules que eren lloses de taüt i decibels que feien tremolar els pilars. En tot cas, durant tots estos anys de despoblament, obres, il·lusions i dubtes, el Carme es cobrà moltes víctimes: comerços que hagueren de tirar la persiana i expectatives personals frustrades. I, així i tot, el poder d’atracció dels seus carrers laberíntics roman intacte.

El Jardí de Parcent, entre Versalles i el carrer Viana

Hi ha una modesta arteria, a cavall entre el Mercat, el Pilar i el Carme amb forma d’arc tensat que unix el Central amb el Tossal alhora que difumina la frontissa entre les acaballes del Xino i un jardí pretensiós, d’aire versallesc. La plaça on s’ubica té nom d’òbvies reminiscències nobiliàries: mossén Joan de Vila-rasa, sotsobrer de la fàbrica de Murs e Valls en el segle XV. Sobre el jardí hi hagué un dels casals més senyorials de València, el palau de Parcent, enderrocat l’any 1965 i del qual es conserva la portalada, just enfront del forn de Daniel Gil; i el nom, ampul·lós: Jardí de Parcent. Quatre fonts indiquen els angles de la planta rectangular, amb sengles estàtues aquàtiques que representen Amèrica, Àsia, Europa i Àfrica amb el caiman, el gamell, el cavall i el lleó, respectivament; als peus, cascú, d’una deessa neoclàssica, idèntiques a les dels Jardins de Monforte. Parcent porta quaranta anys encobrint, entre les seues plantes enfiladisses, alguns dels tractes més tèrbols del Xino, malgrat la presència policial i l’ascendència d’alguns dels veïns de la plaça. Si no fóra per això –i la seua llarga història de baralles– en qualsevol moment podrien començar a sonar entre els parterres les notes de l’òpera Isis, de Jean-Baptiste Lully, músic de referència, d’orige florentí, de Lluís XIV.

La via, que és un arc generós, naix a l’esquena del Mercat, on confluïxen el carrer de les Carabasses, la plaça de Bruges i l’avinguda de l’Oest. El jardí de Parcent, inaugurat en els primers 70, quan el Xino no patia encara una decadència tan extrema ni la devastació posterior de l’heroïna, devia estar esplendent en les meues primeres visites, de la mà de ma mare, amb tres anyets. Tinc el record vívid del parc com un oasi de llum, envoltat de carrers foscs i humits i d’edificis als que mai abraça el sol. En un d’ells estava el taller de joieria on treballà mon pare, des que entrà com a aprenent, fins els primers 80. El número 7 de Peu de la Creu, en el cantó amb Maldonado, té un aire senyorial que ja anuncia el pati. En el baix hi ha una prodigiosa botiga que en els 70 tenia tota la tecnologia imaginable i els primers rellonges amb calculadora, plens de fascinants botonets. Mentres esperàvem que mon pare baixara jo em quedava apegat, com una mosca al visc, a l’aparador del basar Importaciones J. García.

El comuniste Marco Máñez i el Peu de la Creu

Això solia ser els divendres de vesprada. Ma mare carregava amb mi i anàvem en el bus a per mon pare. Si tenia que fer temps, s’allargava a Lanas Aragón, amb la llibreteta de cupons, abans de passar pel taller per a, des d’allí, amb el 850 de seients entapissats en escai roig, anar-nos-en a Xiva. A la mare li agradava passejar aquells carrers de la seua infància. Havia viscut prop, amb dos senyores de vida alegre entre les veïnes de finca. L’enviaven, cada dos per tres, a comprar arròs i oli a la tenda del cantó. Era un altre Xino. Mon pare la tragué del centre per a emportar-se-la a l’indòmit Cabanyal dels 60. Un parell de voltes pujàrem al taller. El seu cap era Ramon Marco Máñez, un comuniste que, en jubilar-se, en lloc de buscar un traspàs, tancà l’empresa i repartí els mitjans de producció –i la cartera de clients– entre els treballadors, amb la qual cosa el pare es féu autònom. Ramon el visitava de tant en tant. Mentres mon pare treballava capficat en la taula, sobre el tasset o l’estellera, treballant alguna joia, jo atenia bocabadat el relat de les meravelles de la Unió Soviètica pre-Gorvatxov de boca d’aquell vell plater de monyo blanc i cor roig. Ens narrava amb pèls i senyals els seus viatges, seduït per aquell món de darrere del teló d’acer, encara.

El molí de Na Rovella i la impremta dels Mey

El nom del carrer Peu de la Creu prové del convent de monges servites de Nostra Senyora al peu de la Creu, conegut popularment com “del Peu de la Creu”, que hi havia en ell. Fundat l’any 1597, estigué dret fins el seu enderroc l’any 1940, quan es traslladà a Mislata. Quedà el nom. El carrer, breu i escàs, s’acaba en Carnissers, just abans del jardí, i havia tingut altres noms: de la Bóta Grossa –com apareix en el plànol de Tosca– i del Molí de Na Rovella. I és que molt prop, en la plaça de Bruges, hi hagué este imponent molí des de temps dels moros que, durant segles, fon l’únic que existí dins de les muralles. Estes terres foren donades a Berenguer Revell per Jaume I i el molí, segons l’historiador Enric Guinot, prengué el nom de la filla o viuda, amb ball fonètic inclòs.

En el molí estigué en els segles XVI i XVII l’obrador del prestigiós impressor Pere Patrici Mey, fill de Jerònima Galés, la tipògrafa humanista a qui Vicent Baydal dedica un deliciós text en el seu València no s’acaba mai (Drassana, 2016). Qui li anava a dir a En Berenguer Revell que en aquell molí s’estamparia una de les primeres edicions del Quixot? Qui li anava a dir als Mey que en els anys 40 el llavors baró de Càrcer i alcalde de València, Joaquín Manglano i Cucaló de Montull, arrabassaria tot al seu pas per a obrir l’avinguda de l’Oest, inclòs aquell molí, icona urbana de València des del temps del Conqueridor? O que just al costat del molí estaria la plaça de Bruges, en homenatge a la ciutat que acollí a Lluís Vives i, de calbot, a la nissaga Mey, d’orige flamenc? Per a arrematar la desfeta, allí s’alça hui un horrend edifici, amb els baixos ocupats per l’agència de Montoro, que mata el diàleg paisatgístic entre el Mercat –i la seua cotorra–, sant Joan –i el pardalot–, i sant Josep –en les Escoles Pies, amb la seua cúpula llegendària–. La finca és el remat del bulevard i s’alça damunt del pàrquing, al costat de les obres frustrades del metro –que deixaren al descobert part de les ruïnes del molí– i del fossar de Sant Joan, consagrat des de 1395, a esquena de l’església, com solia ser habitual.

El Nebraska, l’últim snack-bar, i el cimbori laic

En el naiximent de Peu de la Creu hi ha un xamfrà en el qual sobrevisqué, fins no fa massa temps, l’Snack-Bar Nebraska, símbol valentí dels 60 amb la seua frontera circular envidrada i la marquesina d’aire parisenc. Els vells clients parlen amb melancolia de calamars a la romana i de sépia a la planxa, de cervesa ben tirada, del millor gènere del Central mirant-te des del taulell. Pot ser que sí. Jo crec que era un lloc per a vore passar la vida i llegir a Camus des de darrere dels finestrals, durant les fosques vesprades de l’hivern. Seria excessiu, potser, exigir als nostres governants una llei de protecció del comerç tradicional, de rètols i tipografies, de les olors penetrants de les velles fregidores i del peix sec, del color de l’anxova i de l’oli cru, de la parròquia sabuda i desfaenada. Però el Nebraska s’ha perdut i és un drama. Primer se li n’anà en orris l’essència, amb una reforma que el despullà de tota gràcia. Ara han obert una oficina del Santander. Més que una malifeta, és un símptoma de la sensibilitat dels nostres conciutadans –dels nostres connacionals– i d’eixa frivolitat tan nostra que, al remat, és més que un vell tòpic.

Només entrar a Peu de la Creu, a mà esquerra està el carrer de les Reixes, fosc, estret i antiquíssim, que a l’altra punta s’obri a la plaça de Bruges. I seguint just abans de Carnissers, s’alcen dos palaus de certa entitat, en els números 17 i 19. Allò més ressenyable és que l’edifici a la seua esquena té una delitable frontera còncava que s’adapta al carrer Balmes, la del centre parroquial Sant Josep de Calassanç. I com a caramull, entre les teulades, hi ha un bell cimbori de clara vocació laica, potser el capritx del vell propietari del casalici.

Viana, l’últim reducte del mal

Ja estem en Santa Teresa, l’antic carrer dels Tints xics, çò és, dels obradors menuts dels tintorers, ofici per al qual venia molt bé tindre prop un bon cabal d’aigua i un molí amb què pouar-la. A un bot trobem les Escoles Pies, la placeta que du el seu nom i la llibreria de vell Al-Tossal. A les hores d’entrada i eixida dels xiquets assalta la contornada una sensació de fragilitat trencadissa que els pares tracten de viure amb normalitat, tot i la proximitat dels últims reductes del mal. El carrer Viana està dedicat al príncep a qui Ausias March recità sos versos, que mai arribà a calçar-se la corona de rei de Navarra. En el Prado es conserva un llenç de Juli Cebrián Mezquita (1884) que recrea l’escena. En Viana sobreviu, com en una càpsula del temps, l’essència del Xino ja molt degradat dels 80 i els 90, del Velluters impenetrable, enderrocat amb posterioritat a colp d’excavadora, sense mirament. Viana és prohibitiu: traficants de drogues i sexe, delinqüència de baixa intensitat, tripijocs i martingales, busca-raons i clients border line. Tots troben ací un lloc en el món. Anys arrere ja es desmantellà el rastre d’andròmines de la plaça de Bruges, on es trobaven quincalles i menudències sense més interés que l’estar i el regatejar. L’heroïna, a més, encara es cobra drames en les rodalies.

Erasmus, turistes i Carme: Ginebra amb tònica 

Només passar el jardí de Parcent s’obri a la dreta el carrer dels Eixarchs, que ens oferix un viatge a la refulgent València del Segle d’Or i els palaus gòtics. Poc permet intuir-ho l’entrada, amb unes horrendes finques dels 60 i una llonganissa de cotxes en bateria. A partir d’ací les fronteres oferixen un quinzet del seu antic esplendor. Queden en peu quatre palaus dels deu que n’hi hagueren; dos tenen unificades les fronteres, i tots han sigut molt modificats al llarg dels segles. Però, així i tot, un tram de carrer com este mereixeria un altre destí. De nou en Santa Teresa, topetem amb Radio City, epicentre de la nit sostingut pels erasmus durant la devastadora crisi. Erasmus, turistes i Carme són hui indissociables com la ginebra amb tònica. L’allau turístic dels últims anys s’emmarca dins d’un fenomen global: la “ryanairització” d’Europa i la inestabilitat de l’altra vora del Mediterrani. Què farem de tot açò que ens ve tan bé per al PIB i que beneficia tantes economies domèstiques? València està en el mapa. D’això no cap dubte. I ara què?

L’arc del Moro Zeit arriba al Tossal, un espai conquerit per les terrasses i el turisme, tot i alguns racons autèntics com el Café Infanta, abraçat per les velles muralles àrabs i que acull a sovint actes llibrescs de Drassana. El també anomenat Tros alt, on Bernat i Baldoví escrigué un dels primers llibrets de falla l’any 1858, on la València més napolitana deté el seu ritme vital durant una llarga setmana per a celebrar a Sant Vicent des del seu altar, on confluïxen tots els deliris etílics de la nit valentina, on el carrer Quart convida tímidament a eixir de les muralles, cap al Botànic i el “Carrer Túria” dels versos de Josep Vicent Miralles, cap als dominis de Toni Sabater i del Sant Sebastià del seu Ciutat de campanars (Drassana, 2016), que ataülla cap a dins l’encisam de teulades, la immens cúpula de Sant Josep, les del Mercat, el campanar de Sant Joan, els merlets de la Llonja, la Senyera…

La Ramon Llull, ara en el carrer Corona

Si resseguim l’arc del Moro Zeit més enllà del Tossal, ja sense curvatura, per Sant Miquel fins a Corona, on deixaríem a una banda el mercat de Mossén Sorell, víctima d’una penosa rehabilitació, i l’extinta bodega Momparler, aplegarem a la llibreria Ramon Llull, una joia que ja ho era en la seua antiga ubicació del carrer dedicat a l’insigne filòsof mallorquí. Al front Almudena Amador. “Fon un encert i una alegria vindre al Carme. Estem agraïts i molt contents. Intentem aportar al barri un lloc de trobada entre lectors, editors i autors, un xicotet focus de vida cultural”. I tant. Des que obrí han passat per la llibreria escriptors com Luis Landero, Rafael Reig, Martínez de Pisón o Eloy Tizón. Un luxe per al Carme i per a València. El gremi de llibrers de València i la seua Fira, que ha de seguir creixent en visitants i prestigi, no pot privar-se, per una antiga querella, de comptar amb una de les llibreries valencianes més prestigioses en el panorama de la literatura estatal.

El Carme, el Pilar i el Mercat tenen un antídot contra la massificació turistícola. Perdre’s i retrobar-se és un dels gran atractius de les ciutats laberíntiques, encara que això només ho pensen Calvino i quatre més. La gent, en general, detesta això de sentir-se perduda en una ciutat que no li és pròpia. I certament els carrers alambinats del barri conviden al desconcert. L’arc del Moro Zeit no requerix coneiximents de navegació, ni un astrolabi per a guiar-se pels estels, però el flux de visitants s’estima més les vies principals i, amb eixa prudència exagerada, ens regala, als que tenim la ciutat viscuda i ganes de seguir amerant-nos d’ella, trajectes com este per l’íntima contemplació de les coses que passen i del temps que transcorre qualsevol vesprada, a través dels cristalls de l’Snack-Bar Nebraska, amb Camus entre les mans i el café fumejant sobre la taula.