GRUPO PLAZA

veles e bens

L'arc de del Moro Zeit: la via alternativa de la vella València, del Mercat al Tossal

Hi ha un vial en forma d’arc ben tensat que comença en el Mercat Central i acaba en el Tossal. Està format pels carrers Peu de la Creu, Santa Teresa i Moro Zeit, ben carregats d’història, i serpeja a cavall entre el Carme, el Mercat i el Pilar. El barri, abandonat pel franquisme, mai pogué superar la riuada del 57. Durant mig segle i fins al pla RIVA, la decadència –i la bohèmia consegüent– ha sigut una de les seues tristes senyes d’identitat, però el Carme mai perd la capacitat de seducció. L’obertura i consolidació, entorn de l’arc del Moro Zeit, d’alguns espais singulars és un símptoma inequívoc de la seua resurrecció 

5/05/2018 - 

VALÈNCIA. En els anys 80 i 90 els barris valentins del Mercat i sobretot del Carme i del Pilar eren Beirut, el cor assolat del Líban. El comentari se sentia constantment per la ciutat. Si ho contes ara, la gent no s’ho creu, però així era. La riuada del 57 deixà tremolant el cor de València. El Carme, entre el Tossal i el riu i d’extracció social popular, en compte de refer-se, va afonar-se en una lànguida decadència, agreujada per l’èxode de les jóvens generacions. La gent opta per fugir de les zones catastròfiques, per molt que els polítics prometen regeneració i que les expectatives siguen plausibles. La vida és breu, massa com per a esperar vint anys a que el lloc on vius recupere una certa habitabilitat, però la solució d’anar-se’n també sol ser traumàtica, per tot allò que té de resignació i de desarrelament. Les ferides personals acaben curant; els barris canvien per a sempre. També n’hi ha qui renuncia a marxar, per mil raons o senzillament perquè no sabria què fer-se’n en un altre lloc. Viure de primera mà tots els canvis pot no ser per a tirar coets.

Així succeí sobretot en el Carme, eixe tall de pizza acotat pels carrers Cavallers-Quart i Serrans, entre ambdós portes. Fon un lloc rústic, d’horts que quedaven més enllà del portal de Valldigna, esguitat de convents de raval, de la marginalitat de la moreria i, amb el fort contrast de les llumenetes, del rei Arlot i el gran bordell de l’Europa del segle XV: la puteria, la pobla de les fembres pecadrius. Sobta la força del solatge i de la història. El barri ha capgirat la seua fisonomia, però la bagasseria ha continuat, fins fa no res, on sempre estigué, una miqueta més cap al Mercat, en el Xino, en Velluters, entre els carrers abombats i els edificis que eren les bresques del vici per a milers de valencians.

El Carme: mig segle d’abandó, ruïna i pedres que parlen

Aborrona la valentia de Martí Domínguez l’any 1958, vista en perspectiva, amb el seu discurs i la cèlebre frase “cuando enmudecen los hombres, hablan las piedras. L’infrafinançament i l’espoli fiscal no són nous ni els ha inventat eixe còmic senyor Burns que ha esdevingut malson dels valencians conscients. Domínguez va bastir una crítica descarnada i és que així d’insuportable i flagrant era la deixadea del règim franquiste per a la València que havia patit la pitjor avinguda del vell Tyris, la de més tràgiques conseqüències. Durant mig segle el cor de la València històrica supurava denses llàgrimes per les parets dels seus edificis més emblemàtics. Molts veïns malvivien i anaven descarcatant-se com l’immens patrimoni gòtic, amb el silenci còmplice dels governants d’ací. D’això anava, bàsicament, allò de les pedres que parlen. Poca broma.

Hostal el Rincón.

L’any 1992 el pla RIVA començà a reviscolar tot el barri, molt lentament. S’apuntalaren estructures i es pintaren fronteres, arribaren nous habitadors –colons de frontera en territori hostil, els primers–, s’obriren negocis, sobretot d’hostaleria, i la vida tornà, com les aigües d’un riu desbocat al seu caixer, amb enutjosa lentitud. Ara, quan fa vint-i-cinc anys que mamprengué el pla de rehabilitació, conviuen nous i vells veïns, comerços, turistes, edificis emblemàtics que s’han salvat al costat dels solars dels que no. I les últimes víctimes de l’addició al “rol de l’agulla”, que diria Escohotado. Encara queden finques destabacades que resistixen amb un equilibri inversemblant, com la de la plaça de l’Àngel, 2, on existí un antre més sòrdid que gòtic, amb taules que eren lloses de taüt i decibels que feien tremolar els pilars. En tot cas, durant tots estos anys de despoblament, obres, il·lusions i dubtes, el Carme es cobrà moltes víctimes: comerços que hagueren de tirar la persiana i expectatives personals frustrades. I, així i tot, el poder d’atracció dels seus carrers laberíntics roman intacte.

El Jardí de Parcent, entre Versalles i el carrer Viana

Hi ha una modesta arteria, a cavall entre el Mercat, el Pilar i el Carme amb forma d’arc tensat que unix el Central amb el Tossal alhora que difumina la frontissa entre les acaballes del Xino i un jardí pretensiós, d’aire versallesc. La plaça on s’ubica té nom d’òbvies reminiscències nobiliàries: mossén Joan de Vila-rasa, sotsobrer de la fàbrica de Murs e Valls en el segle XV. Sobre el jardí hi hagué un dels casals més senyorials de València, el palau de Parcent, enderrocat l’any 1965 i del qual es conserva la portalada, just enfront del forn de Daniel Gil; i el nom, ampul·lós: Jardí de Parcent. Quatre fonts indiquen els angles de la planta rectangular, amb sengles estàtues aquàtiques que representen Amèrica, Àsia, Europa i Àfrica amb el caiman, el gamell, el cavall i el lleó, respectivament; als peus, cascú, d’una deessa neoclàssica, idèntiques a les dels Jardins de Monforte. Parcent porta quaranta anys encobrint, entre les seues plantes enfiladisses, alguns dels tractes més tèrbols del Xino, malgrat la presència policial i l’ascendència d’alguns dels veïns de la plaça. Si no fóra per això –i la seua llarga història de baralles– en qualsevol moment podrien començar a sonar entre els parterres les notes de l’òpera Isis, de Jean-Baptiste Lully, músic de referència, d’orige florentí, de Lluís XIV.

La via, que és un arc generós, naix a l’esquena del Mercat, on confluïxen el carrer de les Carabasses, la plaça de Bruges i l’avinguda de l’Oest. El jardí de Parcent, inaugurat en els primers 70, quan el Xino no patia encara una decadència tan extrema ni la devastació posterior de l’heroïna, devia estar esplendent en les meues primeres visites, de la mà de ma mare, amb tres anyets. Tinc el record vívid del parc com un oasi de llum, envoltat de carrers foscs i humits i d’edificis als que mai abraça el sol. En un d’ells estava el taller de joieria on treballà mon pare, des que entrà com a aprenent, fins els primers 80. El número 7 de Peu de la Creu, en el cantó amb Maldonado, té un aire senyorial que ja anuncia el pati. En el baix hi ha una prodigiosa botiga que en els 70 tenia tota la tecnologia imaginable i els primers rellonges amb calculadora, plens de fascinants botonets. Mentres esperàvem que mon pare baixara jo em quedava apegat, com una mosca al visc, a l’aparador del basar Importaciones J. García.

El comuniste Marco Máñez i el Peu de la Creu

Això solia ser els divendres de vesprada. Ma mare carregava amb mi i anàvem en el bus a per mon pare. Si tenia que fer temps, s’allargava a Lanas Aragón, amb la llibreteta de cupons, abans de passar pel taller per a, des d’allí, amb el 850 de seients entapissats en escai roig, anar-nos-en a Xiva. A la mare li agradava passejar aquells carrers de la seua infància. Havia viscut prop, amb dos senyores de vida alegre entre les veïnes de finca. L’enviaven, cada dos per tres, a comprar arròs i oli a la tenda del cantó. Era un altre Xino. Mon pare la tragué del centre per a emportar-se-la a l’indòmit Cabanyal dels 60. Un parell de voltes pujàrem al taller. El seu cap era Ramon Marco Máñez, un comuniste que, en jubilar-se, en lloc de buscar un traspàs, tancà l’empresa i repartí els mitjans de producció –i la cartera de clients– entre els treballadors, amb la qual cosa el pare es féu autònom. Ramon el visitava de tant en tant. Mentres mon pare treballava capficat en la taula, sobre el tasset o l’estellera, treballant alguna joia, jo atenia bocabadat el relat de les meravelles de la Unió Soviètica pre-Gorvatxov de boca d’aquell vell plater de monyo blanc i cor roig. Ens narrava amb pèls i senyals els seus viatges, seduït per aquell món de darrere del teló d’acer, encara.

El molí de Na Rovella i la impremta dels Mey

Peu de la Creu.El nom del carrer Peu de la Creu prové del convent de monges servites de Nostra Senyora al peu de la Creu, conegut popularment com “del Peu de la Creu”, que hi havia en ell. Fundat l’any 1597, estigué dret fins el seu enderroc l’any 1940, quan es traslladà a Mislata. Quedà el nom. El carrer, breu i escàs, s’acaba en Carnissers, just abans del jardí, i havia tingut altres noms: de la Bóta Grossa –com apareix en el plànol de Tosca– i del Molí de Na Rovella. I és que molt prop, en la plaça de Bruges, hi hagué este imponent molí des de temps dels moros que, durant segles, fon l’únic que existí dins de les muralles. Estes terres foren donades a Berenguer Revell per Jaume I i el molí, segons l’historiador Enric Guinot, prengué el nom de la filla o viuda, amb ball fonètic inclòs.

En el molí estigué en els segles XVI i XVII l’obrador del prestigiós impressor Pere Patrici Mey, fill de Jerònima Galés, la tipògrafa humanista a qui Vicent Baydal dedica un deliciós text en el seu València no s’acaba mai (Drassana, 2016). Qui li anava a dir a En Berenguer Revell que en aquell molí s’estamparia una de les primeres edicions del Quixot? Qui li anava a dir als Mey que en els anys 40 el llavors baró de Càrcer i alcalde de València, Joaquín Manglano i Cucaló de Montull, arrabassaria tot al seu pas per a obrir l’avinguda de l’Oest, inclòs aquell molí, icona urbana de València des del temps del Conqueridor? O que just al costat del molí estaria la plaça de Bruges, en homenatge a la ciutat que acollí a Lluís Vives i, de calbot, a la nissaga Mey, d’orige flamenc? Per a arrematar la desfeta, allí s’alça hui un horrend edifici, amb els baixos ocupats per l’agència de Montoro, que mata el diàleg paisatgístic entre el Mercat –i la seua cotorra–, sant Joan –i el pardalot–, i sant Josep –en les Escoles Pies, amb la seua cúpula llegendària–. La finca és el remat del bulevard i s’alça damunt del pàrquing, al costat de les obres frustrades del metro –que deixaren al descobert part de les ruïnes del molí– i del fossar de Sant Joan, consagrat des de 1395, a esquena de l’església, com solia ser habitual.

El Nebraska, l’últim snack-bar, i el cimbori laic

En el naiximent de Peu de la Creu hi ha un xamfrà en el qual sobrevisqué, fins no fa massa temps, l’Snack-Bar Nebraska, símbol valentí dels 60 amb la seua frontera circular envidrada i la marquesina d’aire parisenc. Els vells clients parlen amb melancolia de calamars a la romana i de sépia a la planxa, de cervesa ben tirada, del millor gènere del Central mirant-te des del taulell. Pot ser que sí. Jo crec que era un lloc per a vore passar la vida i llegir a Camus des de darrere dels finestrals, durant les fosques vesprades de l’hivern. Seria excessiu, potser, exigir als nostres governants una llei de protecció del comerç tradicional, de rètols i tipografies, de les olors penetrants de les velles fregidores i del peix sec, del color de l’anxova i de l’oli cru, de la parròquia sabuda i desfaenada. Però el Nebraska s’ha perdut i és un drama. Primer se li n’anà en orris l’essència, amb una reforma que el despullà de tota gràcia. Ara han obert una oficina del Santander. Més que una malifeta, és un símptoma de la sensibilitat dels nostres conciutadans –dels nostres connacionals– i d’eixa frivolitat tan nostra que, al remat, és més que un vell tòpic.

Només entrar a Peu de la Creu, a mà esquerra està el carrer de les Reixes, fosc, estret i antiquíssim, que a l’altra punta s’obri a la plaça de Bruges. I seguint just abans de Carnissers, s’alcen dos palaus de certa entitat, en els números 17 i 19. Allò més ressenyable és que l’edifici a la seua esquena té una delitable frontera còncava que s’adapta al carrer Balmes, la del centre parroquial Sant Josep de Calassanç. I com a caramull, entre les teulades, hi ha un bell cimbori de clara vocació laica, potser el capritx del vell propietari del casalici.

Viana, l’últim reducte del mal

Carrer de Santa Teresa. © Foll

Ja estem en Santa Teresa, l’antic carrer dels Tints xics, çò és, dels obradors menuts dels tintorers, ofici per al qual venia molt bé tindre prop un bon cabal d’aigua i un molí amb què pouar-la. A un bot trobem les Escoles Pies, la placeta que du el seu nom i la llibreria de vell Al-Tossal. A les hores d’entrada i eixida dels xiquets assalta la contornada una sensació de fragilitat trencadissa que els pares tracten de viure amb normalitat, tot i la proximitat dels últims reductes del mal. El carrer Viana està dedicat al príncep a qui Ausias March recità sos versos, que mai arribà a calçar-se la corona de rei de Navarra. En el Prado es conserva un llenç de Juli Cebrián Mezquita (1884) que recrea l’escena. En Viana sobreviu, com en una càpsula del temps, l’essència del Xino ja molt degradat dels 80 i els 90, del Velluters impenetrable, enderrocat amb posterioritat a colp d’excavadora, sense mirament. Viana és prohibitiu: traficants de drogues i sexe, delinqüència de baixa intensitat, tripijocs i martingales, busca-raons i clients border line. Tots troben ací un lloc en el món. Anys arrere ja es desmantellà el rastre d’andròmines de la plaça de Bruges, on es trobaven quincalles i menudències sense més interés que l’estar i el regatejar. L’heroïna, a més, encara es cobra drames en les rodalies.

Erasmus, turistes i Carme: Ginebra amb tònica 

Radio City.

Només passar el jardí de Parcent s’obri a la dreta el carrer dels Eixarchs, que ens oferix un viatge a la refulgent València del Segle d’Or i els palaus gòtics. Poc permet intuir-ho l’entrada, amb unes horrendes finques dels 60 i una llonganissa de cotxes en bateria. A partir d’ací les fronteres oferixen un quinzet del seu antic esplendor. Queden en peu quatre palaus dels deu que n’hi hagueren; dos tenen unificades les fronteres, i tots han sigut molt modificats al llarg dels segles. Però, així i tot, un tram de carrer com este mereixeria un altre destí. De nou en Santa Teresa, topetem amb Radio City, epicentre de la nit sostingut pels erasmus durant la devastadora crisi. Erasmus, turistes i Carme són hui indissociables com la ginebra amb tònica. L’allau turístic dels últims anys s’emmarca dins d’un fenomen global: la “ryanairització” d’Europa i la inestabilitat de l’altra vora del Mediterrani. Què farem de tot açò que ens ve tan bé per al PIB i que beneficia tantes economies domèstiques? València està en el mapa. D’això no cap dubte. I ara què?

Els visitants van amunt i avall amb bici, per l’arc del Moro Zeit, amb poc de mirament pels vianants, per cert, com en tota la ciutat. Se’ls reconeix per la pell rosada, l’olor a after sun i la bici de lloguer. La impossible lineatura de les finques que formen l’arc convida a enjogassar-se. No hi ha dos fronteres a esquadra. Eixe caos arquitectònic de pantaló apedaçat li atorga un encant singular, especialment quan la llum entra vertical al migdia i juga amb els traços. Enfront de Radio City s’alça amb tota la dignitat d’una gestió sostenible Ca Revolta, oferint centenars d’activitats culturals i socials des que obrí les portes amb el canvi de segle. I just a l’altra banda el santuari valentí de la cuina romana, l’osteria l’Angolo der Grillo, amb la porchetta, la carxofa o les albergines.

La Carda fins a Muez, la llibreria de cuina de València

Esta via alternativa a les riuades turístiques –decadent durant dècades, resplendent hui, ressuscitada– ens oferix ara un recés cap avall per l’històric carrer de la Carda. A l’esquerra, persianes baixades fa temps com la d’Unicornia, de rètol entre futuriste i sex-shop, al costat d’un enorme solar, niu de vida salvatge de fa anys. La mossa, amb ànsia devoratriu, permet disseccionar el carreró que ha deixat al descobert: el de les Monges, que fon atzucac. En la paret de la finca cantonera, fora d’ordenació, lluïx un dels primers grafitis gegants que tingué la ciutat abans que la moda s’escampara com el gram.

Ruth Boeto en Muez. © Foll

En la confluència de la plaça del Mercat i Bosseria trobem Muez, amb el rètol original de Ferreteria de J. Pedrós Villanova, “llaves en el acto”. Ruth Boeto (Las Palmas, 1976) realment volia obrir una llibreria: Però vaig pensar –s’explica– que no en tindria prou per a sobreviure, així que ho vaig complementar amb una cafeteria. El cas és que, dos anys i mig després, la restauració està ‘menjant-se’ un poc els llibres. I què li anem a fer? El projecte té vida pròpia”. Ruth va muntar en València l’única llibreria de cuina de la ciutat: “Perquè em sent totalment valenciana –estic ací des dels nou mesos– i perquè València és la meua ciutat. Malgrat haver passat huit anys per Balears i Catalunya, sempre havia volgut tornarLa terrassa descansa sobre la plaça del Mercat i l’interior és una col·lecció de giragonses i carcavons, els propis de la història alambinada de la casa i de l’entorn. Sobre els taulells hidràulics del primer pis presentàrem fa vora dos anys l’edició segona d’El cas Forlati. La selecció llibresca és acurada i imprescindible. També l’aposta gastronòmica. I l’espai: “Estem molt contents amb la nostra clientela! –afig Ruth–. Sobretot espere que lligen, mengen, beguen, cuinen i gaudisquen!.

El drama del teatre Princesa i el convent de la Puritat

Si refem el camí i pugem per la Carda ens sobtarà l’austeritat del racó i de l’hostal que l’ocupa, i que tanta promiscuïtat hauran vist. De nou en el cantó de Santa Teresa, el carrer canvia de nom, per a endinsar-se en els dominis de l’anomenat per la historiografia del segle XIX Moro Zeit, l’emir que va rendir València a Jaume I. La cruïlla ens permet ataüllar el solar gegant que deixà la demolició del teatre Princesa, al qual s’accedia per l’ínfim carrer dedicat al Conqueridor. Resistix en peu un tros de l’entramat de formigó i forja que recorda el drama viscut. Construït l’any 1853, el teatre fon tancat i abandonat en 1990. Una dècada després, ben entrada la nit del divendres 17 d’octubre de 1999, mig centenar de jóvens l’ocuparen. A les 5:30 de la matinada la policia féu temptativa de desallotjar-los, mentres en l’interior José Luis Enguidanos, de 32 anys, queia des de 30 metres al pati de butaques, arribava en coma a l’hospital i fallia al sendemà. El drama gelà la sang dels seus companyons de lluita i de tot el Cap i Casal. L’edifici encara va covar la seua decadència durant deu anys més, fins que en febrer de 2009 les flames el reduïren al no res en un espectacular incendi.

Solar on estigué el teatre Princesa © Foll

Tota esta àrea no existia en 1704 quan Tosca va fer el seu famós plànol. El seu lloc l’ocupava l’immens convent de la Puritat, els murs del qual s’estenien entre els carrers Quart, Palomar, Murillo, Monges i Bosseria. Amb el seu enderroc en 1846 s’obriren els carrers del Moro Zeit i Jaume I, vençut i vencedor, com si els ideòlegs del nomenclàtor de la ciutat els volgueren per sempre junts. L’únic edifici modern de tot eixe tram és el del magatzem de Muebles Gómez i els seus matalafs. Són els baixos on s’han instal·lat Llúpol, celler de cerveses, i Per(r)ucho, llibres de paper.

Per(r)ucho, paper, estampes i colp sec

Jaime Ortega (Madrid, 1961) i Eugeni Machancoses (Picassent, 1979) han creuat a la fi els seus camins. El càntabre això de Madrid és accidental, sóc càntabre ja va muntar el primer bar-llibreria de la península, l’Ubik de Russafa (2009), que havia tingut una primera versió, només amb llibres, en el Carme (2007), just on anys després s’ubicà L’Ambaixada, punt de trobada del lobby vibrant, en el carrer de Baix, al costat del bar de jazz Jimmy Glass. La inspiració li vingué a Jaime en un viatge a Roma on conegué la llibreria-café Giufà. El nom és l’adaptació popular siciliana d’un personatge mític d’orige sufí. Poc durà el periple Ubik. Jaime es centrà llavors en impulsar junt amb Ramon Cabrera i Jacobo Hortas Slaughterhouse (2010), en el carrer Dénia, molt abans que Russafa fóra el lloc de peregrinació hipster en què hui s’ha convertit.

Machancoses i Ortega en Per(r)ucho © Foll

L’obertura de Per(r)ucho en Moro Zeit, a l’ombra de les ruïnes del Princesa, té alguna cosa premonitòria. Ortega ho té claríssim: “El Carme ha tornat i este carrer és genial”. Encara que no quede res per inventar en el negoci llibreter: “La revolució de veres seria que, de sobte, la gent es guardara 20 eurets al mes per a comprar un llibre. Menys mostres d’admiració cap als espais i més comprar llibres! Això cal. Això és lo que ha calgut sempre”. La rebotiga de Per(r)ucho és un taller d’impressió, amb dos màquines, una Risograph i una Minerva, amb la qual es fan els colps secs. Jaime ha recuperat la il·lusió per editar i imprimir. Ja va fer-ho en Santander, amb Elziberis, que treia llibres de xicotet format i factura artesanal, alguns tan suggerents com Lisboa: textos, imágenes. Pessoa. Per ahí van els tirs ara també. No és que l’editor-impressor estiga devorant el llibreter desil·lusionat; senzillament és, confessa, que el seu soci està encantat de fer-se càrrec de la part llibretera i ell ha recuperat el plaer d’entintar-se els dits.

El picassentí Machancoses obrí una llibreria d’una altra galàxia –com no n’hi havia ni en el Cap i Casal– en el seu poble, però la resposta fon insuficient per a fer-la viable. Fa no res va embarcar-se en la reobertura dels cines Aragó, iniciativa que abandonà, atret pel projecte compartit amb Ortega. “Tant Jaime com jo –explica– portem anys xarrant, cavil·lant i tornant a xarrar sobre el model de llibreria que pot ser rendible i sense un duro l’hem alçada. El taller d’impressió i edició li dóna un punt especial. I en la llibreria treballem sense novetats ni el sistema de depòsits amb què moltes distribuïdores t’afonen a poc a poc. Seleccionem uns pocs fons directament amb editorials que ens interessen; tenim unes poques novetats que hem llegit, recomanem i comprem. I per últim treballem amb saldos i llibre usat per a oferir preus assequibles. Efectivament, la selecció és original, l’espai té enxís i s’ha guanyat ràpidament un mercat. El nom juga amb les reminiscències fonètiques alternatives del perrucho i el llinatge de l’escriptor de cult Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003). L’aparador de Per(r)ucho és ja un dels grans atractius de l’arc del Moro Zeit.

Llúpol, per a llépols de la cervesa i de la conversa

Foll en Llúpol.

Quasi paret amb paret està Llúpol, amb un atrezzo antagònic al de Pe(r)rucho: minimaliste, senzill, diàfan. A penes uns taulells recuperats donen un toc de color. Només oferix cervesa. Totes les millors cerveses, això sí. D’on siguen, amb un indefugible filtre qualitatiu. Enric García, Foll (Barcelona, 1967) les ha tastades totes: “No puc vendre una cervesa sense tastar-la”. Diu que se’n beu dos al dia, per pura prescripció professional. És el seu ofici, a banda d’atendre els fidels que va evangelitzant amb els tasts que servix sobre el càlid taulell de fusta on sempre hi ha conversa de les que fan saó. L’altre atractiu és la música. Foll en sap, tant o més, de música com de cervesa. No debades, abans d’aterrar en València fon el bateria fundacional de Mossén Bramit Morera i el Morts i venia d’estar en The Sons of Yeah i en els mítics Meows. Li suggerim que ens recomane la seua cervesa favorita i que la maride amb un disc. Respon ràpid: Brew by Numbers 05/20, una India Pale Ale anglesa i Joy of a Toy de Kevin Ayers. “M’enxisa Ciutat Vella i està a cinc minuts de casa. Foll explica la tria per Moro Zeit. “La gent se sorprén que hajam posat ací el celler, però li agrada que en el barri hi haja vida més enllà dels restaurants i els bars de nit”. I per descomptat creu fermament en la viabilitat d’una botiga especialitzada en cerveses en València.

L'IFV.

L’oferta gastronòmica del carrer es completa amb “les clòtxines de Pilareta”, expressió clàssica dels que durant dècades han assenyalat el local, amb admiració, com el que en cuinava les millors de València. I amb el restaurant de l’Institut Francés i el seu pati interior que permet fantasiejar, els dies més tranquils, amb els claustres del vell convent de la Puritat. L’activitat cultural de l’ambaixada de la francofonia és frenètica. Just a l’esquena es troba, segons l’opinió polsada per La Guia HedonistaBolsería, el millor kebap de València (amb “p”, que és turc) des de 2002. Tayfun i son pare, Sami, no donen abast i confessen una limitació coneguda: el kebap de corder és inviable econòmicament en Occident. I este és el principal motiu pel qual els carrers de València, en les proximitats d’un rotllo de carn kebap, no olen, ni de llunt, com els d’Istanbul.

L’arc del Moro Zeit arriba al Tossal, un espai conquerit per les terrasses i el turisme, tot i alguns racons autèntics com el Café Infanta, abraçat per les velles muralles àrabs i que acull a sovint actes llibrescs de Drassana. El també anomenat Tros alt, on Bernat i Baldoví escrigué un dels primers llibrets de falla l’any 1858, on la València més napolitana deté el seu ritme vital durant una llarga setmana per a celebrar a Sant Vicent des del seu altar, on confluïxen tots els deliris etílics de la nit valentina, on el carrer Quart convida tímidament a eixir de les muralles, cap al Botànic i el “Carrer Túria” dels versos de Josep Vicent Miralles, cap als dominis de Toni Sabater i del Sant Sebastià del seu Ciutat de campanars (Drassana, 2016), que ataülla cap a dins l’encisam de teulades, la immens cúpula de Sant Josep, les del Mercat, el campanar de Sant Joan, els merlets de la Llonja, la Senyera…

La Ramon Llull, ara en el carrer Corona

Si resseguim l’arc del Moro Zeit més enllà del Tossal, ja sense curvatura, per Sant Miquel fins a Corona, on deixaríem a una banda el mercat de Mossén Sorell, víctima d’una penosa rehabilitació, i l’extinta bodega Momparler, aplegarem a la llibreria Ramon Llull, una joia que ja ho era en la seua antiga ubicació del carrer dedicat a l’insigne filòsof mallorquí. Al front Almudena Amador. “Fon un encert i una alegria vindre al Carme. Estem agraïts i molt contents. Intentem aportar al barri un lloc de trobada entre lectors, editors i autors, un xicotet focus de vida cultural”. I tant. Des que obrí han passat per la llibreria escriptors com Luis LanderoRafael ReigMartínez de Pisón o Eloy Tizón. Un luxe per al Carme i per a València. El gremi de llibrers de València i la seua Fira, que ha de seguir creixent en visitants i prestigi, no pot privar-se, per una antiga querella, de comptar amb una de les llibreries valencianes més prestigioses en el panorama de la literatura estatal.

Almudena Amador en la Ramon Llull

El Carme, el Pilar i el Mercat tenen un antídot contra la massificació turistícola. Perdre’s i retrobar-se és un dels gran atractius de les ciutats laberíntiques, encara que això només ho pensen Calvino i quatre més. La gent, en general, detesta això de sentir-se perduda en una ciutat que no li és pròpia. I certament els carrers alambinats del barri conviden al desconcert. L’arc del Moro Zeit no requerix coneiximents de navegació, ni un astrolabi per a guiar-se pels estels, però el flux de visitants s’estima més les vies principals i, amb eixa prudència exagerada, ens regala, als que tenim la ciutat viscuda i ganes de seguir amerant-nos d’ella, trajectes com este per l’íntima contemplació de les coses que passen i del temps que transcorre qualsevol vesprada, a través dels cristalls de l’Snack-Bar Nebraska, amb Camus entre les mans i el café fumejant sobre la taula.

Noticias relacionadas

Cedides per la Fundación Centro de Estudios Blasco Ibáñez
Cedides per la Fundación Centro de Estudios Blasco Ibáñez
PATRIMONI CULTURAL

Blasco Ibáñez et guia per la València de la I República

Por  - 

La casa museu de Blasco Ibáñez i la Fundació Blasco Ibáñez organitzen rutes per València i Burjassot per recórrer els llocs on l’escriptor, periodista i polític republicà desenvolupà la seua vida i els qual anomenava en les seues cèlebres novel·les. Les rutes inclouen zones tan diverses com la seu de l’antiga Universitat de València fins el Casino Republicà de Burjassot, que es conserva quasi intacte

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme