L'artista Nuria Rodríguez guanya el premi Senyera d'Arts Visuals 2018

VALÈNCIA. Després d’una llarga deliberació, el jurat encarregat d’atorgar el Premi Senyera d’Arts Visuals 2018, que des del 1957 concedix l’Ajuntament de València, ha escollit com a guanyadora l’obra ‘Collectaneenkästen’, de l’artista Nuria Rodríguez. Es tracta d’una pintura de gran format que l’artista articula com a part d’una sèrie amb dos llenços de 200 x 190 centímetres i dos caixes amb làmines pintades, característiques dels antics gabinets de meravelles, amb altres imatges.

El premi, dotat amb 12.000 euros, se l’emporta l’obra escollida per un jurat format per Luis Armand, a proposta de la Facultat de Belles Arts; María Vidagañ Murgui, a proposta d’AVALEM (Associació Valenciana d’Educadors de Museus); Román de la Calle, a proposta de la Reial Acadèmia de Sant Carles, i Sandra Moros i José Luis Clemente, a proposta de l’Ajuntament de València.

La reunió del jurat es va celebrar el passat dia 5 de desembre al Museu d’Història de València, amb la presentació in situ de les obres finalistes: Flexia IV, de Toño Barreiro; Antigesto, rizomas, nº24, de Sergio Barrera; Albarium VI, de Manuel Blázquez Palacios; Brand New Ruins, de Keke Vilabelda; Data Biography, de Clara Boj i Diego Díaz; El grito_acto de comunicación Nº2, de Pablo Bellot; Items of importance sorrounding Destruction, d’Ana Ciscar; S/T, de José Saborit Artero, i la que finalment ha sigut la guanyadora, Collectaneenkästen, de Nuria Rodríguez, que, com és habitual, passarà a formar part de les col·leccions municipals.

En paraules de l’autora, Collectaneenkästen, o caixes per al cosmos «és el procediment d'arxiu que va utilitzar Alexander von Humboldt durant dècades per reconstruir una història de la contemplació física del món com a una història del coneixement de la naturalesa presa en el seu conjunt i a partir d'esta idea principal».

La proposta utilitza el concepte de col·lecció, l'acció de col·leccionar, com a un mecanisme que ens definix com a espècie i que ens permet reflexionar sobre els dispositius que hem dissenyat per contindre tota la memòria involuntària o tota la memòria conscient. Deia Alain Resnais que «l'home necessita revifar innombrables records perquè té una memòria volàtil i, per això, ha generat tot un inventari simbòlic i instrumental per mapificar els interrogants que la condició humana provoca. La fascinació per estos ‘mecanismes inventats’, a propòsit de com és possible fixar, recordar o donar sentit a la nostra identitat, es proposa com a una de les variables que el projecte Collectaneenkästen interroga per tractar d'abandonar la nostra disfressa de Sísif errant».