X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

bestiari valencià

L’exiliat /torna per Nadal/

25/12/2018 - 

VALÈNCIA. Hi ha tres motius principals pels quals els valencians abandonem la millor terreta del món per a anar-nos-en a viure a un altre país.

-Per treball, ja que ací es paga poc i, per exemple, no es pot investigar en condicions.

-Per estudiar i aprendre anglés, o algun altre idioma, perquè encara que algú es confonga és sabut que si vols aprendre hindi, és millor anar a Bombai que a Llombai.

-Per amor, perquè l’Erasmus ha fet molt per la cohesió interna i nocturna europea i els valencians i valencianes, que som ben templats, anem trencant cors arreu d’Europa.

Així que hi ha uns 130.000 valencians escampats per tot el món que estan fracassant. Sí senyors, és un fracàs perquè els anglesos diuen ara que l’orxata és africana, és nova i és per a desdejunar, quan tots saben que és valenciana, és de tota la vida, i és ideal per a berenar. Estan fracassant perquè encara no es coneix cap país on sàpien que la paella MAI du pésols ni xoriç, ni barreja gambes i pollastre. Fracassen perquè encara costa explicar (especialment fora d’Europa) que València està baix de Barcelona o a la dreta de Madrid. I el principal de tot: han fracassat perquè encara és dificilíssim trobar allioli, rosquilletes i torró en moltes parts del món. Ací bé que tenim als supermercats alga nori, cous cous, salsa worcestershire i plàtan mascle. Per què? Òbviament perquè els immigrants ací fan la seua faena ben feta, i després de demanar les coses per activa i per passiva acaben aconseguint-les. Però el valencià no; el valencià, que és un poc meninfot, si en compte de conill ha de ficar-li porc a la paella, i l’arròs al forn el fa en bratwurst, tant li dóna. Diuen que és adaptar-se a l’entorn, però això és una excusa per a no fer la seua faena: valencianitzar el món.

Hi ha tres faenes principals, remunerades, que fan els exiliats valencians en l’estranger.

-Es dediquen a la rama sanitària, perquè ací som sanitaris de categoria internacional.

-Es dediquen a tocar música, perquè ací tenim uns músics de categoria superior.

-Cuinen paelles, perquè a la resta del món no hi ha ningú amb suficient categoria per a cuinar una paella valenciana com Déu mana.

*Hi hauria una quarta que és l’educació, però com que és a Catalunya i Balears on estan “exiliats” la majoria dels mestres i estos sí que estan valencianitzant poquet a poquet als xiquets d’allí, millor guardem el secret i no alcem sospites.

Però hi ha una faena extra que estan obligats a fer, requisit bàsic per a obtindre el passaport. Està en les condicions, eixes que són com els programes electorals, que ningú les llig abans de votar i després passa el que passa. Eixe requisit bàsic que no estan complint és expandir la nostra cultura. No l’han complit bé ara, i no l’han complitt bé mai, perquè si els valencians ho haguérem fet bé:

-En compte de pizzeries hi hauria coqueteries.

-Celebrarien totes les festes del món amb mascletades.

-Em compte d’hamburgueseries hi hauria figatelleries.

-El whisky l’haurien canviat per la cassalla.

-Em compte de tacos menjarien coques de dacsa.

-El Roland Garros i el Wimbledon serien partides d’escala i corda. 

-Em compte de menjar ramen per tot el món, menjarien putxero.

-Dinarien menys espagueti i més fideuades.

-Em compte de pòquer, als casinos es jugaria al truc.

-El dia dels enamorats mundial seria el 9 d’octubre, res de Sant Valentí.

-Em compte d’arròs amb curri, menjarien arròs al forn.

I moltes coses més: com que el burret desbancaria al rom amb cola, plantarien falles arreu del món, o els pastissets de moniato serien més famosos que els brownies. Però no està passant. Ells van allí, aprenen l’idioma, s’ajunten en la fauna local per a passar desapercebuts, treballen molt i bé perquè ningú els puga criticar… i s’obliden d'exigir que els canvien arròs basmati per bomba. El cas és que com venen tan poc per casa i ens fa il·lusió que tornen, no els marmolem, simplement els fem xantatge emocional insistint una volta darrere l’altra: “Quan tornes?”, “Estàs ja molt de temps fora, no tens ganes de tornar?”, “La mare et troba a faltar..”, “No tens ganes d’estar a prop dels amics i la família?”... I la pobra exiliada ja no sap com contestar que a Finlàndia, tot i el fred, està mel de romer, i que quan torna al seu poble del Maestrat “s’avorrix com una ostra” perquè tot està sempre igual.

El problema és seu perquè -com que tornen a casa una volta o dos a l’any, com a molt!, i sempre conten mil meravelles del seu país d’acollida- no hi ha manera de saber si està realment bé o està malament... Perquè quan u se’n va a viure a Alemanya, Sri Lanka, o Panamà per treball, no pot tornar i aparentar que està trist i sense diners. Si passa això, les autoritats li retiren el passaport i envien a un altre a eixe país, també està en la lletra menuda de les condicions de residència. Estàs obligat a fer bona publicitat, allí no volen ningú que estiga queixant-se tot el dia, si no pregunteu-li a Trump i voreu que fa amb els que es queixen i demanen drets i millores laborals.

En definitiva, els nostres exiliats són els nostres ambaixadors. Quan no estan ací els pares i les mares els troben molt a faltar, però a la menor oportunitat fardaran d’ells “ui, el meu xic, treballa en una empresa multinacional en Suïssa”, després igual és una multinacional d’hamburgueses, però escolta, aparentar és una cosa tan valenciana com la nit de Nadal en família. On no pot fallar l’exiliat, els pares caldosos, el torró, ni les estrenes. 

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email