GRUPO PLAZA

resseya

'L’home que fou Dijous' o la serenitat suprema i alegre de G. K. Chesterton

25/10/2022 - 

VALÈNCIA. D’ell va dir Borges que en tota la seua obra no va construir una sola pàgina que no oferira la felicitat. Sense aplegar a eixe nivell ditiràmbic, qualsevol lector de Chesterton –estiga més o menys entrenat– sí pot deduir i extraure dels seus textos una certa bonhomia sempre present, una absència total d’eixa part de sofisticació o artifici que a vegades impregna excessivament algunes obres literàries, i que al remat es traduïx en una percepció de forçament o d’impostura en la consecució d’arguments, estètiques, tècniques o personatges. Que Chesterton oferira felicitat a cada pàgina és discutible, fins i tot pot ser probable, però d’impostura, en el seu cas, no n'hi ha ni rastre.

Talent a banda, tot és com no podia ser d’una altra manera un reflex de la personalitat i la tranquil·la vida que va tindre. Gilbert Keith Chesterton (Londres, 1874 – Beaconsfield, 1936) va ser un producte prototípic de la classe mitjana anglesa que es va consolidar al llarg del segle XIX. Bé, prototípic per la part de l’estatus econòmic i l’adopció de determinats hàbits socials, d’allò que es veu i es percep pels altres. Perquè els pares del futur escriptor, de portes endins, s’autodefinien com a lliurepensadors. Així, i davall l'ocupació aparent i real de dur una agència immobiliària i topogràfica a Kensington, eren dos apassionats de l’art i la literatura, dos espècimens d’un model d’intel·lectuals domèstics (sense pretensions ni possibilitats de transcendència pública, vull dir) que fou prou abundant durant el període victorià.

“Ser instruït per algú que jo no coneixia, al voltant de coses que jo no volia saber”. Amb esta cristal·lina frase del mateix Chesterton es pot resumir l’escàs interés que en ell va despertar l’educació que va rebre durant la seua infància i joventut en diferents escoles i en la universitat, institució esta darrera que finalment, i com era previsible, abandonaria sense obtindre la pertinent llicenciatura per a dedicar-se al periodisme i la crítica literària, dos matèries per a les quals estava extraordinàriament dotat.

Actuant també com a editor de literatura espiritista i teosòfica un clàssic de l’època a la qual Chesterton era molt aficionat–, els primers encàrrecs dels diaris londinencs els alternarà amb les primeres publicacions en forma de llibres de versos. Casat en 1901 amb l’anglicana practicant Frances Blogg (ell ho era de pica baptismal, però sense cap militància), serà eixa dona qui propiciarà l'acostament del jove Gilbert al cristianisme (un fet determinant en la seua vida) des de l’agnosticisme que practicava per aquells temps.

En 1904 publica la seua primera novel·la, The Napoleon of Notting Hill, un llibre que es convertirà en un raonable èxit i que tindrà el dubtós honor per a un anglés d’inspirar el líder independentista irlandés Michael Collins en la seua lluita. Les col·laboracions periodístiques constants o els treballs de crítica literària Charles Dickens (1906) i Georges Bernard Shaw (1909) arredoniran la seua fama, popularitat i consideració, així com l’assaig Orthodoxy (1908), on desgrana la seua evolució espiritual des d’aquell agnosticisme fins a la cristiandat, i que acabarà amb una sonada conversió al catolicisme que tindrà lloc formalment en 1922. Abans i després, fins a la seua mort en 1936, produirà dotzenes de llibres i centenars d’articles de premsa, i algunes de les seues obres (com les que tenen com a protagonista el pare Brown, un sacerdot catòlic que resol crims i enigmes) acabaran en l’inconscient col·lectiu com a epítom o una certa idea d’allò anglés.

La figura de Chesterton físicament un bondadós gegant de prop de 2 metres i més de 130 quilos en el seu esplendor encara roman com a sinònim d’escriptor conservadorHo era, sense el menor dubte. En el seu pensament sempre està present amb una connotació positiva la tradició, o una indefinible nostàlgia per determinades certeses pròpies del període medieval, tingut habitualment ara i adés per bàrbar i obsessivament fosc. Això l’enfronta d’alguna manera amb la modernitat com la voluntat de superació d’aquells valors del passat. I, en essència, la seua aposta religiosa és l’expressió que es vol i es pretén transcendent en la defensa d’eixe passat.

En qualsevol cas, i més enllà de l’excel·lència de la seua obra, l’atractiu que manté encara Chesterton (o l’absència d’antipatia, a pesar d’eixa clara i orgullosa opció religiosa, hui extravagant) es deu a l’alegria, a la vocació humorística permanent, a la sensació tan agradable (aquella felicitat que deia Borges) que transmet qualsevol dels seus textos. De fet, una percepció prou cridanera que es rep quan el llegim és que no pretén enlluernar o desconcertar, sinó dur-nos a una nova perspectiva, a un nou espai de pensament inevitablement millor que el que havíem intuït erròniament, a la conclusió que havíem formulat precipitadament mentres llegíem.

L’home que fou Dijous (Quaderns Crema, 2005) és probablement, i al costat de la sèrie de novel·les que tenen com a protagonista el pare Brown, la seua obra més coneguda. Publicada en 1908 amb eixe títol i un subtítol que convé no perdre de vista (A nightmare, "Un malson"), es tracta d’un llibre que no només podem anomenar novel·la. És també una sort de faula moral, una al·legoria plena de contrastos, un relat acollit als esquemes policíacs o una brillant broma infinita que sempre legitima allò més inversemblant, i també una paradoxa (figura essencial en l’obra chestertoniana) al voltant de la capacitat d’elecció que tenim i de com fem ús d’eixa possibilitat.

En l’escenari d’un Londres oníric (recordem eixe subtítol) assistim als avatars de Gabriel Syme, poeta i filòsof, i a la seua entrada com a policia infiltrat en l’anomenat Consell Central Anarquista, que presentava la vacant del Dijous entre els seus set dirigents que es fan dir com els set dies de la setmana. A partir d’ací, la voluntat i els fets de Syme per a desballestar els projectes anarquistes (dins d’una idea d’anarquista metafísic de destrucció radical, un monstre romàntic inventat per l’orde moral de Chesterton) seran una successió d’inconvenients, de contradiccions, d’impostors disfressats d’impostors, d’escenes tan delirants com còmiques o impossibles fins a aplegar a la gran paradoxa i mascarada final.

L'home que fou Dijous és una exhibició de talent i imaginació on tot pivota, més que en la trama, en la tensió entre espiritual i idealista que posseïxen els personatges, d’alguna manera clònics en la seua absurditat, en el conflicte ideològic presentat sempre davall les premisses de l’absència de solemnitat (que és un dels trets essencials de l’humor) i de l’alegria i la diversió irreductibles.

Autor genial sense restriccions, patriota però enfrontat a l’imperialisme del seu temps i el seu país, conservador però anticapitalista, enemic en combat permanent contra el pessimisme, despreocupat pels diners o la seua pròpia indumentària, amant dels plaers de la cervesa, el brandi i el tabac, durant la seua no massa llarga vida Gilbert Keith Chesterton deixà un grapat de llibres memorables i un bon record en tots aquells que tingueren la sort d’estar a prop d’ell. Una manera de ser que fins i tot va fer evident també en els seus darrers instants de vida, quan en una breu recuperació de l’agonia, reconegué l'esposa i la filla adoptiva i les va saludar amb un somriure i una veu serena, tan tranquil·la com la vida sense ambicions que havia desitjat i que va tindre. 

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme