L’orxata està en perill!

VALÈNCIA. Aneu comprant xufes, orxata congelada, concentrada i en botella, perquè ben prompte potser l’orxata valenciana siga considerada un producte de luxe. Feu com feren els amants de la Coca-Cola Light, els quals fa uns anys quan amollaren el rumor que anaven a llevar-la del mercat, carregaren bona cosa de reserves per si de cas. Finalment tot i l’aparició de la zero, la light continua venent-se, però amb l’orxata potser l’alerta no siga gens gratuïta i estiga justificada.

Fa vora un any la revista Vogue va batejar a la xufa, “tiger nut” en la versió nord-americana, com el nou superaliment que calia tastar i ara uns altres mitjans francesos, anglesos i italians també parlen recentment de la xufa en els mateixos termes. Des de 2014 és un producte que pots trobar en les cadenes de menjar ecològic dels Estats Units, on diuen que és la “llet vegetal més deliciosa”. Destaquen que no cal afegir-li pràcticament sucre, que el seu sabor és millor que productes similars com la llet de coco, soia o avena, i a poc a poc també ha arribat a supermercats eco del Regne Unit i d’Austràlia. Sí senyors, en Austràlia també és possible tastar orxateta valenciana, això sí, els fartons continuen sent cosa nostra. 

L’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA) ja informava fa uns mesos de què la xufa era el cultiu amb més futur, per l’augment del seu preu, i per les bones perspectives de creixement del consum mundial. Els valencians estan tots vinga a plantar caquis, quan en realitat haurien de mirar a un fruit molt més menut i antic com és la xufa. Ferro, greixos sans, potassi, fibra, magnesi, vitamines i proteïnes vegetals, la xufa també triomfa entre els nostres turistes més habituals i comença a trobar-se en Alemanya o França. 

I no penseu que només beuen orxata, la mengen també en farina o com a aperitiu, la qual cosa multiplica les possibilitats del seu consum. Això fa que la xufa siga més cara, que s’exporte més i que de sobte siga més interessant vendre el producte fora que en el mercat local. A més hi ha una carestia de terreny fèrtil per a rotació, una plaga anomenada taca negra que fa que el destrio siga important, i això provoca que siga difícil i poc rendible augmentar les zones de cultiu tot i l’augment de preu.

 Així que tota la publicitat mundial de la xufa ens porta a una situació en què l’orxata pot convertir-se en un producte de gourmet inassequible per a gran part de la població. Açò pot derivar en un drama per a molts valencians orxatofílics que no entenem un estiu sense una orxateta fresqueta. Ara bé, ja hi ha empresari que s’ha avançat a les circumstàncies i està plantant xufa a mansalva en Àfrica perquè no patiu. El que passa és que, com denunciava el documental ‘Mousso Faso, la patria de las mujeres íntegras’, igual l’empresa valenciana Tigernuts Traders The Spanish Tigernuts Company, el major importador mundial, provoca que els que patisquen unes condicions d’explotació inhumanes siguen els llauradors africans, als quals -segons el documental- se’ls estafa. Però com que el mercat és el que és, i al consumidor no li importa beure orxata africana, ni ficar en perill la supervivència del llaurador valencià, ni està disposat a pagar més per xufa cultivada en Alboraia, ni li interessa si al llaurador africà l’exploten per a aconseguir les conegudes com “xufes de sang”... Continuarà tot igual. 

Però no penseu que la xufa és l’únic superaliment que tenim a la terreta, no senyor, és només el primer d’altres que es ficaran de moda a poc a poc... o desapareixeran. 

El garrofó

Tot i que és un producte bàsic en les paelles valencianes el garrofó valencià també és un producte molt minoritari al camp, ja que el més venut sol ser el garrofó sud-americà. Però la qualitat no és la mateixa i el nostre garrofó, que caldria protegir-lo amb una denominació d’origen, és molt més nutritiu. El problema d’este llegum és que a l`hora de conrear-lo necessita una infraestructura en forma de canyes que dóna molta faena. Això sumat a que és un cultiu lent fa que el producte final siga prou car. Com a resultat passa com amb els espàrrecs blancs, és molt més fàcil trobar-ne al mercat espàrrecs xinesos i garrofons peruans que han viatjat milers de quilòmetres, que producte del terreny. 

Per a diferenciar-los millor mireu si tenen taquetes fosques en la pellorfa, si en tenen, són valencians. I a partir d'ahí, a banda d’arrossos caldosos o secs en garrofons, també podeu fer hummus de garrofó o afegir-los a qualsevol guisat de vedella. Propietats en té moltes, i no seria d’estranyar que en breu es ficara de moda la farina de garrofó, la llet de garrofó o alguna preparació similar. 

Cacau de collaret

Un producte que havia caigut en l’oblit i està a poc a poc recuperant-se és el cacauet de collaret. Una varietat de cacau valenciana més menuda que organolèpticament és molt més interessant que la resta de varietats. Resulta que té un 50-60% més de greixos sans que la resta de varietats i això provoca que este cacau siga molt més saborós que els cacaus que vénen d’América. 

Encara és difícil trobar els cacaus autòctons que planten en pobles com Benifaió o Alginet en els supermercats, però el cultiu ha augmentat i els consumidors que han tastat els dos cacaus han notat ràpidament la diferència. Com passa per exemple amb les clòtxines, cada vegada més estem valorant el sabor per damunt del tamany, i potser no falte molt per a que tornem a esmorzar en cacaus autòctons. I també perquè no tastar el deliciós torró de cacau del collaret, que encara es fa en algunes cases de la Ribera, o una mantega de cacau que puga competir amb l’americana. 

La dacsa blanca que es cultiva al Comtat, la nyora de Guardamar que recentment va obtindre la seua pròpia marca, la bajoca de motor tradicional de l’horta i la Ribera, la poma esperiega del Racó d’Ademús que és la millor varietat per a torrar al forn, o la pansa de Dénia són uns altres productes autòctons que podrien desaparéixer si no es reivindiquen, es donen a conéixer i es consumixen pels valencians. No cal que apareguen en la premsa mundial com superaliments per a salvar-los de la desaparició, però sí cal que els busquem, els demanem i els consumim perquè els nostres superaliments autòctons sobrevisquen a la generació mercantilista de “l’usar i tirar”.