L'ESPLET

‘Metròpoli’: Sardenya a través del crim

La novel·la de Flavio Soriga, un thriller policíac més que solvent, mostra totes les cares d’una de les illes més enigmàtiques del Mediterrani 

28/02/2017 - 

VALÈNCIA. No és cap secret que les pel·lícules de terror tenen poc més o menys totes el mateix argument. Una casa encantada, un personatge trastornat que busca revenja, un esperit que es resisteix a abandonar este món. Però això no ens impedeix gaudir d’una bona pel·li de por de tant en tant. El marge de maniobra en estos casos resideix en la capacitat del director per a introduir xicotetes variacions dins d’un esquema tan acotat: uns personatges que resulten magnètics, una especial gràcia expositiva, algun element sorprenent, un lleuger gir en el transcurs dels fets un milió de vegades narrats. En la novel·la negra ocorre aproximadament el mateix. La història comença amb l’aparició d’un cadàver (normalment d’una dona, no se sap si per reflectir l’atroç feminicidi que marca la nostra realitat o com a extensió literària del mateix) i continua amb les indagacions d’un investigador per resoldre el crim. En este marc general en caixa Metròpoli (Alrevés,2017), l’última novel·la de l’escriptor sard Flavio Soriga (Uta, 1975), un dels casos en què la bona execució ens fa oblidar-nos de les limitacions argumentals del gènere.

Metròpoli troba el seu punt de partida en l’assassinat de Giulia Hernandez de San Raimondo, l’ovella negra d’una família adinerada, el cos de la qual apareix crivellat a ganivetades a una de les cabines dels banys Karalis en què milers de turistes gaudeixen de les platges de Càller, la capital sarda. L’encarregat d’esbrinar l’autoria del crim és el carabiniere Martino Crissanti, qui ja havia protagonitzat la novel·la de Soriga Pluja negra (Alrevés,2012). Seguint els preceptes de la novel·la negra, Crissanti és un policia un tant turmentat per les contradiccions a les quals el sotmet la seua faena i per la inconsistència de la seua vida personal, un individu excepcional per la seua sensibilitat i la seua intel·ligència en un entorn policial poblat per éssers impulsius i impassibles. Tanmateix, l’autor se’n surt a l’hora de construir un personatge protagonista amb qui no és gens difícil empatitzar i que serà l’encarregat d’interrogar els familiars i els amics de la dona morta. La premissa podria sonar a film clònic de Hollywood, però Soriga aconsegueix distanciar-se d’eixe paradigma amb èxit, de vegades de manera explícita a través de referències directes carregades d’ironia (no en va, el novel·lista és també guionista de televisió).

Més enllà de ser una novel·la negra sobradament solvent, que aguanta el suspens fins al final i fa avançar els fets a bon ritme, el valor més preuat de Metròpoli és la seua condició de tractat sobre Sardenya, una illa complexa en què el litoral ultraturistificat contrasta amb les zones interiors que encara conserven un caràcter atàvic i, en certa mesura, salvatge. Així, principalment a través dels monòlegs dels personatges secundaris, Soriga, gran coneixedor del seu lloc de procedència, ens acosta a la història de Sardenya («Les grans famílies d’aquesta illa, amic meu, han estat grans sobretot en dues coses: en el servilisme envers el rei d’Espanya i en la imposició de tributs als seus súbdits o als feudataris»), la seua literatura i la seua música, les seues llengües, els seus costums, els seus vicis i excessos. I ho fa d’una manera gens complaent ni mitificadora, un exercici que ja havia dut a terme a la seua (anti)guia Nuraghe Beach. La Sardegna chenon visiterete mai (Laterza,2011) i que deixa en l’aire una pregunta: quin és el lloc d’un tros de terra tan complex i peculiar en un món globalitzat?

De fet, Soriga s’esforça per desmuntar la imatge idíl·lica de l’illa que sovint atrau els visitants: «Contemplen el cel lluent, els turistes del nord d’Europa, i es planyen de no haver nascut en aquell passat gloriós en què Sardenya era un jardí encantat i a les ermites de pagès s’entonaven cants religiosos de potència barbàrica, de bellesa primitiva. […] Aquesta illa no ha estat mai cap paradís, i el passat és dolç en el son de la migdiada dels turistes, i en alguna novel·la especialment ben escrita, o inspirada, és a dir, especialment mentidera». Com a contrapunt, l’escriptor ens mostra la cara menys amable de Sardenya, constituïda pels abusos urbanístics, per la desigualtat econòmica, per la intolerància envers la diversitat sexual o racial, per les xarxes delictives entre les quals destaca el que periodísticament es va conéixer com anonima sequestri, una sèrie de crims que es van produir entre els anys 60 i 90 a les zones rurals de l’illa els autors dels quals actuaven d’acord amb el codice barbaricino, un conjunt de normes de comportament no escrites que eren acceptades com una mena d’administració de justícia paral·lela a l’oficial.

Metròpoli arriba a les nostres mans gràcies a la traducció de Pau Vidal, que ha sabut captar l’estil perspicaç i enginyós de Soriga. L’aposta de l'editorial Alrevés per l’obra d’este escriptor ens permet gaudir d’una molt bona novel·la negra canònica en el seu plantejament que, a més, ens ofereix un grapat de reflexions interessants sobre alguns temes clàssics en la literatura, com el poder, la violència, la pobresa, el paper de la policia i les forces de l’estat o la paternitat. I, sobretot, ens deixa en el cos unes ganes irrefrenables de visitar Sardenya per conéixer millor de primera mà eixa inescrutable illa, amb les seues llums i les seues ombres.


Noticias relacionadas