Mor a València el poeta eivissenc Manel Marí

VALÈNCIA. Escrivia molts dels seus versos en bars i als seus ambients i personatges els va dedicar el que, insesperadament, ja és l'últim dels seus 11 poemaris: Tavernàries. Manel Marí (Eivissa, 1975) ha mort als 42 anys en l'Hospital Clínic de València després de no superar una Grip A a la qual s'havia afegit una infecció pulmonar, segons han informat fonts pròximes al poeta este dimecres. Era una de les veus més clares i seguides de la llengua catalana des de les seues illes natals fins a Alboraia, on residia al costat de la seua família des de feia anys; també, per descomptat, a Catalunya, on era habitual cada vegada que s'enumeraven els noms propis de la seua generació d'escriptors.

Llicenciat en Sociologia per la Universitat de Valéncia, Marí va ser articulista, guionista de televisió, traductor i corrector lingüístic. Oficis que va compaginar amb la creació d'una obra poètica plena de musicalitat i que va començar amb el reconeixement del premi Miquel Àngel Riera als 24 anys. L'obra debut, Poemes en gris, encetava una col·lecció de textos tan potents, divertits i emocionals com els darrers Tria impersonal, Clarisse, Poemari de descortesia, Patrimoni dels dies, Paraula de poeta, Deshàbitat, No pas-jo, Suite a mitges, El tàlem i Tavernàries, Premi València 2016 atorgat per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València.

El director d’este organisme dedicat als estudis d'investigació i les lletres, Vicent Flor, ha expressat en declaracions a Valencia Plaza: "la mort del poeta Manel Marí ha sigut un colp molt dur per a les lletres valencianes tant per la seua joventut (tenia 42 anys) com per la ruptura sobtada de la seua veu poètica, ja consolidada i molt potent, amb onze poemaris publicats des de Poemes en gris fins a Tavernàries. En estes dos últimes dècades havia esdevingut un dels poetes actuals més suggeridors en valencià.

Els qui hem tingut la fortuna de conèixer-ho personalment sabem de la seua dedicació a la poesia i a cadascun dels seus poemes i versos, molt meditats, molt treballats. M'agradaria destacar que recorde perfectament l'eixida de la reunió del jurat del Premi València 2016 de poesia, composat per Vicent Berenguer, Josep Antoni Fluixà, Josep Porcar, Begonya Pozo i el Diputat de Cultura de la Diputació de València Xavier Rius: varen destacar de manera unànime la bellesa i la maduresa del poemari 'Tavernàries'”.

Personalment m'impactava la seua intel·ligència i la seua rapidesa mental. Quan estudiava sociologia i vaig tindre la sort de ser professor seu i li retreia amb afecte les seues absències sempre tenia eixides enginyoses que em feien riure. En definitiva, estem molt tristos però també orgullosos que el seu últim poemari porte el nom de la ciutat i del país que el van acollir i al que tant va estimar. Ell, com escrigué en el poema Jo sóc la veu de Tavernàries, era “la veu que han fet la veu d'uns altres”.

Com recorda Diario de Ibiza en la seua versió digital, Marí era fill d'Alfons García Ninet, "professor i el major expert en l'obra d'Antoni Marí Ribas 'Portmany', i l'artista Daura Mar". Era també molt estimat per lletraferits i lletraferides que no han dubtat en mostrar el seu condol a Eva Llorenç i a Joana, l’esposa i la filla de molt curta edat. El seu perfil en Facebook s'ha omplit al llarg del dia de versos, fotos i lloances a la seua obra, però, també a la persona. També s'hi han afegit professors i seguidors que han pujat els seus poemes favorits. 

La pèrdua de Marí també ha servit per a repassar totes les seues relacions –d'anada, tornada i influència– amb alguns dels noms més importants de la llengua al llarg de les últimes dècades, tots ells embastats per Xavier Aliaga en el seu obituari per a El Temps. La pròpia Eva ha informat que la família acompanyarà el cos de Marí al Tanatori Ciutat de València hui, des de les 19 hores fins a les 21 i demà dijous, a partir de les 12h. La cerimònia civil tindrà lloc demà 1 de febrer al mateix tanatori a les 17:00. També ha afegit un dels poemes del poeta eivissenc, precisament el que destacava Flor:

JO SÓC LA VEU

Jo sóc la veu que han fet la veu d'uns altres
desteixint balbucejos, remors i altres consignes,
i si em tremola el llavi com li tremola a uns altres
és per haver admès l'eco d'un esperit-diable
que ha corsecat el coll amb tanta i tanta cendra.

Sóc la veu i la cendra, i ja m’hi fot
no poder encomanar cap altre encant més alt,
tanmateix puc jurar que encara em vibra amb força
el puny quan s’afaiçona pel nervi i per l’espasme,
vull dir, no he mort del tot, no he diluït encara
la veu entre les veus, la cendra entre les cendres,
i mastego encenalls per escopir l’incendi:
jo sóc la veu d’uns altres que frisa per cremar-se
i per cremar els ignífugs fragments de morals fetes.