Música i foc: passat, present i futur dels concerts de Falles

VALÈNCIA. Tradicionalment, des que el món és món, la música sempre ha sigut l’espurna que corprèn la metxa de qualsevol celebració popular per tot arreu del planeta. Una espurna que acaba en enormes fogueres, pel que fa a la capital del Túria. Perquè sí, ja podem esperar la setmana gran de les festes de València, les Falles, al girar la cantonada. Com es diu de manera popular, ja fa olor a Falles.

A partir d’aquesta setmana podem trobar concerts per tot arreu de la ciutat.  Des de la presentació del festival Pirata Rock als Jardins de Vivers aquesta mateixa nit, als concerts que tindran lloc al Centre del Carme fins el dia 18, passant per l’homenatge al concert de Woodstock que es va celebrar anit a Vivers (patrocinat per Rock FM), o el Plan B Falles Festival que tindrà lloc del 14 al 19 de març a la plaça Sant Sebastià, al costat del Jardí Botànic de València. Això per no parlar de la coneguda i interminable successió de xarangues, revetles i DJs contractats per cada comissió fallera. Potser la simfonia de mascletades, despertades i altres explosions diverses no s’entendria, o es faria suportable, sense que fora integrada per aquesta banda sonora més ampla i enriquidora.

La relació entre música i falles potser sembla que ha estat així des del principi dels temps, però hi ha un punt en el que cal detindre’s per tal d’iniciar un xicotet recorregut històric. En les Falles de l’any 1951, la Falla del Foc instal·la al barri del Pla del Remei el primer «parador». Allò que hui dia s’anomenen carpes, vaja. Canvien els noms i els temps, però al final, res de nou baix del Sol. Fins aquell moment, només els tradicionals concursos de pasdobles i bandes simfòniques havien posat banda sonora a una festa que va ser declarada festa d’art d’interés nacional l’any 1946.

No van tardar a imitar el Parador del Foc altres comissions amb els seus respectius paradors, com el del Tro, el Farol, la Juventud (desenvolupat per Radio Juventud, emissora del movimiento franquista) o el So Nelo, aquest últim un dels més coneguts, a càrrec de la comissió de Convent Jerusalem. Paradors tancats alçats per les comissions amb més possibles, l’alta burgesia, i que no estaven exempts de certs riscos en matèria d’aforament i seguretat. El Parador So Nelo, per exemple, va patir un incendi causat per un masclet l’any 1964, sense que s’haguera de lamentar cap desgràcia personal. Coses de la festa.

El paradors no només van nàixer per traure els fallers dels casals i viure la festa a peu de carrer, sinó principalment amb motivacions més materials, en un intent de traure diners extra en un context econòmic complicat. Així, per exemple, la publicitat del Parador de la Juventud de l’any 1962 anunciava els seus preus com dels més barats entre tots els paradors, amb un abonament a 500 pessetes de l’època per als hòmens i 300 per a les dones per assistir a tots els espectacles que tindrien lloc al llarg de les festes. Al canvi, 3 i 1,80 euros, respectivament.

I ací és on estava el quid de la qüestió. A banda dels actes protocol·laris relatius a la festa, els paradors també servien per acollir actuacions musicals. No només d’artistes locals, sinó també de primeres espases de la cançó lleugera a nivell nacional i, en alguns casos, internacional. En un principi, a la dècada dels anys 50, es van poder gaudir d’actuacions d’estreles de l’època com Luis Mariano, Los Panchos, Renato Carosone o d’orquestres amb vocalistes com Dorinha i la Orquestra de Brasil, Lorenzo González i els Veracruz Boys o The Kings of The Caribbean. Artistes que amb la seua música omplien d’exotisme la festivitat local.

És en els anys 60, coincidint amb un cert desenvolupament econòmic, quan creix el número de paradors i, a més, comencen a introduir-se nous ritmes que venien de l’altre costat de l’Atlàntic i corresponien al nom de rock-and-roll. Així, l’any 1960 se celebra a les Coves del Mercat (Falla del Mercat), el Primer Campionat Regional de rock-and-roll.

A banda, es va poder gaudir per tot arreu de les actuacions del Dúo Dinámico (que van fer el seu debut a València l’any 1962 al Parador So Nelo), Raphael, Salomé, Los Huracanes o Bruno Lomas (primer amb Los Milos i després amb Los Rockeros). A més, és clar,  d’un bon nombre d’artistes internacionals com Paul Anka (qui va arribar a ser nomenat faller d’honor al Parador So Nelo), Johnny Halliday, Françoise Hardy, Rita Pavone o, fins i tot, Marlene Dietrich, entre d’altres.

A la dècada dels 70 també apreciem un fenomen curiós: alguns dels DJs, diguem-ne, fundacionals del que anys més tard es coneixeria popularment com la ruta del bakalao (terme injuriat per tots ells) van trencar la mà punxant els seus primers discos als casals fallers. Tal van ser casos com el de Quique Serrano, posteriorment DJ d’Espiral, o Toni Vidal, famós anys més tard com a DJ resident de Chocolate amb el malnom de Toni «El Gitano». 

«A principi dels anys 70 a Espanya no hi havia discoteques», explica el mateix Toni. «Així que ací a València, els casals fallers organitzaven una mena de discoteques, per tal de recaptar diners, obrint els caps de setmana. Crec que això va ser el precedent de les discoteques a València. Jo vaig començar a punxar al casal de la Falla del Cid, a l’Avinguda del Cid, amb només 13 anys.»

Pel que fa al capítol de concerts, a banda de noms com Julio Iglesias, El Titi o Nino Bravo, les Falles també van començar a programar artistes que cantaven en valencià, com Ovidi Montllor, Pi de la Serra, Al Tall o Cotó-en-Pèl.

Els paradors inicien el seu declivi amb l’arribada de la democràcia. Ens ho explica Josep Lluis Marin, membre de l’Associació d’Estudis Fallers: «Va ser a causa d’un canvi de model. Els paradors eren llocs tancats on s’havia de pagar una entrada, però va arribar un moment en el qual es va optar per obrir la festa al carrer i fer-la per a tots els públics.»

Així, als anys 80, els responsables de l’arribada de grans artistes internacionals a les Falles en modalitat de grans concerts gratuïts a l’aire lliure van ser, en gran mesura, la Cadena Ser i els seu programa El Gran Musical de 40 Principales. Una relació —la de la ràdio, la música en directe i les Falles— que va prendre molta més força de cara al futur que en èpoques passades.

Aquests concerts s’alternaven amb altres no organitzats per l’emissora, com el de Seguridad Social, Madame i Esgrima a l’antiga presó de València, dins del Festival Rock en Falles de l’any 1984, o els organitzats a la discoteca Pacha (després Arena, i ara un Consum).

«Recorde un concert que vaig organitzar d’Alien Sex Fiend a Pacha», explica Toni Vidal. «Va ser una nit de la Plantà, a mitjans dels 80. La gent deia que m’havia tornat boig, perquè clar, eixa nit tot el món està al carrer, però mira, al final vam clavar més de tres mil persones (rialles).»

Tornant als concerts d’El Gran Musical, els concerts es van repartir entre la Plaça de l’Ajuntament i el llit del riu Túria on van actuar entre d’altres, a més dels grups més coneguts a nivell nacional com Loquillo i Trogoloditas, Los Ronaldos, Gabinete Caligari i un llarguíssim etcètera, artistes de fora de les nostres fronteres com Texas, Seal o Black. Artistes que copaven les primeres llistes d’èxits a nivell mundial i que no venien a València com a velles glòries en gires alimentoses de reunió, sinó quan es trobaven en el millor moment. Perquè ens entenem, seria l’equivalent a tindre a dia de hui l’oportunitat de poder gaudir per la cara d’una actuació de Rosalía a la plaça de l’Ajuntament.

És especialment recordat el concert que va tindre lloc un 14 de març de l’any 1978 a la Plaça de l’Ajuntament de València. Eixe dia van actuar Miguel Bosé, Comité Cisne, Presuntos Implicados i, com a plat fort, els britànics The Communards. Segons diverses cròniques, el número d’assistents varia entre les 100.000 i les 200.000 persones.

Evidentment, parlem d’uns anys en què les mesures de seguretat no estaven tan regulades com a hores d’ara, encara que després d’haver desbordat totes les previsions, i per tal d’evitar més que una possible catàstrofe futura, El Gran Musical va decidir ubicar tots els seus concerts al passeig de l’Albereda i, posteriorment, als Jardins del Vivers a la dècada dels anys 90. 

Fem un xicotet parèntesi, ja que hi ha un altre fet significatiu: en aquella època els artistes internacionals que venien a les Falles, després anaven a altres festes regionals com San Isidro, les festes de la Mercè, la Setmana Gran de San Sebastià... Tot plegat, es creava una mena de circuit de grans concerts internacionals en base a les festes patronals de cada territori. Fet que es va acabar quan alguns promotors espavilats van pensar que potser estaria bé organitzar concerts d’aquesta mena sense haver d’estar pendents del calendari i esperar a què els i les habitants de les grans ciutats rendiren culte al patró de torn. I així van nàixer els grans festivals del música. Fet que incidirà als concerts de Falles, com veurem més endavant.

En tot cas, els concerts de Falles van gaudir d’una immillorable salut la primera meitat de la dècada dels anys 90. De fet, al seu cartell promocional de l’any 1992, el Gran Musical anunciava l’esdeveniment com, «los conciertos al aire libre más importantes de Europa». Si ho veiem amb perspectiva, es podria afirmar que al decenni comprés entre l’any 1985 i 1995 es va viure l’època daurada dels concerts de Falles pel que fa a la música popular. Encara que clar, res dura eternament.

Des de l’any 1996 comencen a signar-se a les Corts successives reformes de la llei d’espectacles, la regulació respecte a soroll, seguretat i horaris de l’oci nocturn. Això va provocar un èxode massiu cap a les discoteques de fora de la ciutat. Ja saben, la ruta, que per altra banda es trobava en el seu màxim apogeu i, a més, ja feia temps que havia abandonat la seua aposta per les bandes en directe per tal de canviar els gustos del públic cap a unes sonoritats més electròniques.

Al nou segle els concerts de Falles han continuat, sí. I també van tornar els paradors, ara anomenats carpes. I les comissions organitzen revetles amb DJs o orquestres de música remember i grans èxits per agent d’una certa edat, que al cap i a la fi és la que consumeix a les barres d’on trauen els diners les comissions.

Pel que fa als concerts, la gran majoria encara són patrocinats per emissores de ràdio que, en ser d’abast nacional, mostren una presència molt minsa de grups locals. En eixe sentit, cal destacar l’esforç que va fer la Falla Los Generales, que des de l’any 1999 fins fa ben poquet va dur a terme «Rock en Fallas». Festival que oferia l’oportunitat d’actuar en directe a les festes grans de València a grups valencians que no trobaven lloc a les emissores comercials, com Bajoqueta Rock, Termofrigidus o el Tio la Careta.

L’escassa presència valenciana als cartells de concerts de Falles no deixa de semblar una oportunitat perduda, ja que a una festa que va ser declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO l’any 2016 acudeix cada any un bon grapat de turistes, tant a nivell estatal com de fora de l’estat. Quin millor aparador per tal de promocionar la música popular local? De rock, pop, músiques urbanes o qualsevol altre estil. No es podria fer amb la col·laboració i patrocini de la ràdio pública valenciana? Tal vegada una pregunta que hauria de plantejar-se el nou president de la corporació. En tot cas, no sembla que siga suficient amb cobrir l’expedient fent sonar grups valencians per la megafonia de l’Ajuntament abans de les mascletades.

Això en un temps en el qual ja podem oblidar-nos de grans artistes internacionals, perquè aquests solen signar contractes d’exclusivitat amb els festivals de música que han sorgit com a bolets per tot el territori estatal. Així, cal preguntar-se si un altre model de concerts de Falles és possible, un que donara cabuda a una major diversitat de gèneres, no atenent només a criteris de comercialitat, i si aquest model trobaria una recepció massiva per part del públic.

«Per tornar a aquesta mena de concerts més massius com els d’èpoques passades, caldria trobar algun lloc adient», opina Josep Lluis Marin. «Que poguera reunir les condicions tècniques, de gran aforament i que no molestara els veïns. Potser a La Marina, no ho sé.»

Toni Vidal, per la seu banda, també expressa la seua opinió. «A finals del 90 i principis de segle es va viure un baixó als concerts de Falles que ara mateix s’està recuperant a poc a poc. No obstant això, també s’ha d’observar que les sales de concerts, com per exemple 16 Toneladas, tanquen al llarg de la setmana fallera. És el signe dels temps.»

Una vegada feta aquesta xicoteta repassada, València ja fa olor a pólvora mentre les músiques i músics afinen els seus instruments. Que no pare la festa, i si és amb música en directe, molt millor.

Senyora pirotècnica, pot començar la mascletà.