Ni paella ni fideuà, els valencians som d’ensalà

VALÈNCIA. L’ensalada o en el llenguatge oral ensalà, no la nomenem quan parlem de les delícies gastronòmiques valencianes. Solem parlar de la paella i dels arrossos, de la fideuà i dels plats mariners, de l’orxata i del torró, de les carxofes i de les taronges, i de moltes coses més. Però resulta que recentment s’ha publicat un estudi que demostra que els valencians som els espanyols que més ensalada mengem, 94% de forma habitual i fins a 10 vegades a la setmana de mitjana. Per un moment m’he imaginat que els valencians érem vaques que estem tot el dia pasturant, però no, la realitat és una altra. 

Preguntant ací i allà, he descobert un patró comú en la majoria de les cases valencianes: l’ensalada no és el plat principal, però mai falta com a acompanyament. Així que quan un madrileny dina paella (o arròs en coses), dina paella i prou, i quan sopa ensalada és plat únic.  En canvi, un valencià es fa primer l’ensalada i després es menja la paella; l’ensalada anticipa qualsevol dinar o sopar. Talles quatre fulles d’encisam, oli d’oliva i un raig de vinagre, i ensalada preparada. 

Una publicación compartida de Raquel ÑG (@raquelhazmeunpastel) el 26 de Abr de 2017 a la(s) 4:42 PDT

Però nosaltres també tenim un avantatge respecte de la resta del territori nacional: les tomaques. Mentre que en molts pobles d’Espanya i molts supermercats és molt complicat trobar tomaques amb sabor a tomaca, ací tenim les millors tomaques del món. Em deia una amiga que a sa casa tenen sempre tres tipus de tomaca: una per a fregir, una per a ensalada, i una altra per a fer conserves. I si van a fer gaspatxo, igual en compren una altra de diferent. Açò en qualsevol altre lloc del món és pràcticament impossible, prou fan si tenen tomaques decents com per a plantejar-se tindre sempre en casa 3 tipus diferents de tomaques. 

Per això l’ensalada sense verd, amb tomaqueta partida, ceba tendra i un poc de tonyina també és molt popular entre els valencians. Que a més pel fet de comptar amb l’horta ben a prop amb productes frescos i econòmics, podem menjar ensalada tantes voltes com vullguem. 

Com que no em conforme amb les aparences intente buscar explicacions a este amor per l’ensalada més enllà de que tindre el producte fresc a la teua disposició ajude molt. Perquè a Múrcia també tenen bona cosa d’horta i no estan ni en el top 5 de “ensaladívors”. I per això he deduït que potser té molt a vore el tema de l’estètica. Si busques en Google “los valencianos son...” apareixen les següents opcions “catalanes, raros, guapos i antipáticos”. El tema de ser antipàtics ja l’he comentat fa temps; el tema de ser catalans no cal ni comentar-lo; raros per a mi són els altres; però guapos, ahí segur que ho encerta Google. 

Una publicación compartida de Marta Cuevas (@cuevasmarta) el 16 de Ene de 2017 a la(s) 12:09 PST

El culte al cos en la nostra terra ha fet que els valencians -al·lucineu amb la dada que ve a continuació- som els europeus que més vegades passem pel quiròfan per qüestions d’estètica. I si heu passat últimament per la Malva-rosa, pensareu que potser també som els que més passem pel tatuador. Sembla que, si no dus un tatuatge, no pots entrar a la platja. En este sentit l’ensalada és el plat que millor fama té entre tots aquells que volen mantindre la línia. Així que té trellat que si som els que més ens cuidem, els més guapos i els que més passem per quiròfan per a dissimular l’edat, també siguem els que més ensalades mengem. 

De fet, a molts bars i restaurants pots trobar la famosa “ensalada valenciana” que a cada lloc fan d’una manera diferent, però que sol comptar amb lletuga, bona cosa de tomaca, ceba tendra i olives. A partir d’esta base hi ha qui afegix ou dur, tonyina, carlota o espàrrecs, però això ja va a gust del cuiner. 

Per cert, un incís. Ara que parlem d’espàrrecs, resulta molt complicat trobar-ne als supermercats espàrrecs espanyols, a moltes cadenes de distribució directament no en tenen, tots vénen de la xina i costen la mitat que els navarresos. A mi són coses que no m’agraden, com no m’agradava quan era quasi impossible trobar tomaca del Perelló en les verduleries. Hauríem de ser més conscients de la procedència, qualitat i efectes dels productes que ingerim. Però esta és una altra història.

Una publicación compartida de Salvaor Ferrís Cerveró (@saoret92) el 27 de Jun de 2017 a la(s) 1:19 PDT

Tornant a les ensalades, també és un fet que a l’estiu se'n mengen més i la resta de l’any és un plat molt més de nit que de dia. I en este sentit jo sempre he considerat que els valencians érem “panívors”, amants del pa i els entrepans. Mentre en unes altres regions quan van al bar sopen tapes o pinxos, ací sempre hem sigut molt de fer-nos l’entrepà per a sopar. Ara resulta que als bars continuem menjant entrepans, però quan ningú no ens veu, a la llar, fem bondat i mengem ensalades “per a compensar”. Que esta és la tercera raó per la qual mengem tanta ensalada, i és per a compensar els excessos de la resta d’esmorzars, dinars i sopars que fem fóra de casa. 

Hi havia un acudit que deia així: 

-“Amor meu, he cremat el sopar, demanem pizza”?

-“Però com has pogut cremar el sopar, si era ensalada?”

-“Fàcil ja et dic jo que no ha sigut”

Açò també és fruit d’una realitat, l’ensalada també té fama de menjar insípid, i especialment entre els xiquets i els jóvens no agrada massa. I açò ha de canviar, perquè l’ensalada és bona per a la línia; és fresca, econòmica i ajuda al llaurador valencià; i es pot combinar amb paelles, esmorzars i torrades. Així que senyors, llarga vida a les ensalades, no eixes que necessiten un pot de salses estranyes perquè el producte és insípid, sinó eixes ensalades valencianes que a poquet que li fiques un raig d’oli i un poquet de sal, et poden arribar a emocionar.