Som antipàtics els valencians? 

VALÈNCIA. “Xe, tira, xe! Antipàtica serà la figa ta tia”. Eixa potser és la resposta més lògica per a un valencià davant de l’afirmació que els valencians som antipàtics. Però encara que semble impossible, tot i que a molts valencians no ens entre al cap, la percepció generalitzada entre la resta d’espanyols i estrangers és que els valencians som de caràcter difícil.

Jo sempre ens he tingut per gent oberta i hospitalària, a més els que som de poble tenim amics quasi per càstig, el que anomenem la nostra “colla” o “quadrilla”. I quan no són els amics de la falla, són els del futbol, els de la faena o els grupets de pares que duen els fills a la mateixa escola, sempre fem grupet. Però eixa colla d’amics amb què tants bons moments passem sol ser impenetrable i estar més tancada a l’entrada de persones que l’Àgora.

Que no dic jo que tots els grupets siguen així, sempre hi ha excepcions i gent que ve de fora que s’integra de meravella, però ja en són molts els que em diuen que entrar en un grup d’amics valencians és més difícil que tastar una taronja acabadeta de collir a Glasgow. A més, la sensació general és que la dificultat de fer amics és especialment evident per a les dones.

Es veu, pel que jo he vist i escoltat, que les dones foranes sí que fan amigues soltes, però que no arriben quasi mai a entrar en un grupet d’amigues valencianes. Les meues amigues italianes, franceses, veneçolanes o americanes, al remat, davant de tanta dificultat, acaben unint-se en grupets per nacionalitats i creen els clans dels francesos a València o el dels argentins.

Açò moltes vegades arranca en la Universitat, on la gent dels pobles se solen ajuntar entre ells, els de la “capi” van per una altra banda i els Erasmus fan la guerra pel seu compte. Tots fan amics dels altres “bàndols”, però no acaben de fer grupets interculturals que es prolonguen en el temps.

Jo sempre aconselle la gent que ve de lluny, ja siga de Jabalí Nuevo (Múrcia), de Minervino Murge (Puglia) o d’Antananarivo (Madagascar), que s’apunten a alguna activitat, com el club de pàdel, l’associació d’amics del Corpus o la Penya Valencianista Na Jordana (per dir-ne una). I si tenen fills, que els apunten a la falla del barri, que és una de les millors maneres de socialitzar amb els veïns.

Però la nostra presumpta antipatia no es fonamenta només en la dificultat que té la gent de fora per a entrar a formar part al 100% de la nostra societat. També ho diuen restauradors i telefonistes, aquells que han de tractar amb clients exigents de totes les regions d’Espanya. I en ambdós casos he escoltat que “els clients valencians són els més exigents i impacients” o que “els valencians són els més maleducats a l’hora de parlar per telèfon”. Encara que els cambrers valencians tampoc poden parlar massa de clients antipàtics, ja que molts tenen fama de ser molt “pudents”, i a pesar que el turisme és un motor important de l’economia valenciana, el servici no es correspon moltes vegades amb la qualitat de la cuina.

Fent autocrítica, a mi també em toca la corfa que intenten vendre’m cada dia “la fibra òptica més ràpida” o “les tarifes de mòbil més econòmiques” i potser sí que sóc un poc bord. I com ja són molts inputs els que m’arriben sobre la nostra falta d’empatia amb els nostres semblants, al final he de donar per bo el tòpic que els valencians no som els més simpàtics del món.

Però els tòpics són perillosos i moltes vegades no fan honor a la realitat. Si tirem de tòpics, també tenim fama de guapos i guapes, de passotes (meninfots), d’artistes, de pirotècnics i de corruptes. Els acudits no són el nostre punt més fort, però un amic asturià resident a València reconeixia que, sense ser graciosos, sí que som divertits i no tenim por de fer el ridícul en un escenari o una cavalcada pels carrers.

Però la fama d’antipàtics és la que jo no acabava d’entendre i és la que està guanyant força entre turistes, visitants i residents habituals. I bussejant en les raons, crec que ja he trobat el motiu d’eixa percepció:

- Com no he de ser antipàtic si a les set del matí ja tens tota la paraeta muntada a primera línia de la platja de Cullera?

- Com no he de ser antipàtic si no saps pronunciar Andreu, Artur, Josep, Júlia, Jaume, Enric, Lliris o Vicent? (Sí, estic fart que em diguen Vincent, Vizent, Vicen o Visens.)

- Com no he de ser antipàtic si a la paella li dius “paellera” i la cuines amb arròs Brillante i li poses un cabassà de ceba?

- Com no he de ser antipàtic si quan parlem valencià em pregunten si “podéis hablar en cristiano”?

- Com no he de ser antipàtic si em dius que “en el Levante siempre hace buen tiempo, tete”?

- Com no he de ser antipàtic si m’acuses de ser corrupte i “provinciano”?

Així que, com diria Jeanette: “jo sóc antipàtic perquè el món m’ha fet així”. No és culpa nostra, és culpa d’aquells que vénen pensant que poden imposar els seus costums i tradicions a un poble, el valencià, que és molt orgullós. I tot i que no ho demostre massa, està un poc fins els collons, amb perdó, d’això de “de fora vindran que de casa ens tiraran”.