VALÈNCIA. De manera més o menys merescuda, hi ha escriptors que patixen el més gran dels oblits, com hi ha escriptors que gaudixen la més excelsa glòria i el reconeixement públic. Entre una i altra categoria estarien els autors que sense patir l’oblit estricte tampoc es troben entre els escriptors de referència o de consens, i la seua menció o invocació es presenta sovint conflictiva o dubtosa, com un rastre sulfurós d’heterodòxia o incorrecció política que deixa, en determinats ambients, una atmosfera enrarida.
Un dels majors paradigmes dins d’esta tremolosa categoria la representa, a hores d’ara, el nord-americà Ernest Hemingway (Oak Park, Illinois, 1899-Ketchum, Idaho, 1961). Figura mítica durant dècades, els darrers temps no han sigut massa benevolents amb el seu record, i s’ha establit una certa pudorosa consigna segons la qual es condemnen sense massa pal·liatius les seues novel·les però es respecta i fins i tot s’elogien els seus contes o narracions breus. Eixe és el mantra, el parcial nihil obstat que sense rubor circula per determinats ambients que són o es pretenen literaris.
Dins d’eixa demonització per barris s’ha admetre que, des dels plantejaments de la més contemporània correcció política, la figura d’Ernest Hemingway complix bona part dels tabús als quals quasi tots, amb major o menor intensitat, estem ara abonats: masclisme inveterat, devoció per la tauromàquia, passió per la caça o pels esports associats a qualsevol idea de virilitat, però sobretot una actitud vital amb certa vocació o predisposició o fins i tot desdramatització de la violència, i que en l’imaginari mental de despús-ahir (en el d’ell i el de tots) encara era sinònim de la lluita natural per la vida, un element sempre terrible però assumit sense complexos com a part d’eixa conflagració permanent que implica el simple fet d’existir.
Bona part d’eixa imatge (treballada amb sinceritat indubtable pel mateix Hemingway) ha perdurat i ha sigut el seu pitjor enemic, sens dubte. L’excusa per al menyspreu estava servida i a ella van agarrar-se (i s’agarren encara; l’estupidesa no coneix la fatiga) tots aquells que tenen el detestable costum de confondre vida, pulsions i vicis amb el resultat literari de la passió per escriure. Tampoc va ajudar-lo massa l’obtenció del premi Nobel en 1954, un guardó que, dins de determinats ambients, quan cau en qualsevol dels consagrats sense discussions és simplement justícia, i quan ho fa en un dels dubtosos –as himself– és clarament una prova més de l’arbitrarietat, els interessos i les quotes que de manera perversa dominen el paisatge.
Literàriament, poc s’entén com poden elogiar-se els contes i narracions breus i tindre un juí negatiu de qui va construir un grapat d’obres mestres, i sobretot respecte de tot allò que representen títols com The Sun Also Rises (1926), A Farewell to Arms (1929), Across the River and into the Trees (1950), The Old Man and the Sea (1952) o el seu darrer llibre, A Moveable Feast (1964), més conegut per estes latituds com París era una festa (Viena Edicions, 2018).
Este llibre en realitat no és una novel·la, però és una de les obres definitòries del seu autor, i el fet de ser l’última li atorga un estatus de testament vital i literari. El Hemingway final que escriu París era una festa (i que apareixerà de manera pòstuma) és un home envellit i decadent, però sobretot un home que se sent profundament acabat. El ràpid decaïment físic d’eixos anys va resultar insuportable psíquicament per a qui havia fet bandera de la força, del vigor físic i de la plenitud del cos, per a qui aspirava de manera constant a gaudir dels fruits de la vida i els seus plaers. I és en eixe moment quan decidix evocar els anys iniciàtics que va passar a París en la dècada dels vint del segle passat.
Temps de dificultats econòmiques, fins i tot de fam, però també d’una plenitud immensa, de joventut absoluta i despreocupada, quan l’esplendor del cos suplix i supera sobradament les mancances i els entrebancs, quan la vida es presentava com un festí o una perspectiva inacabable i ell un convidat feliç i conscient, obert a tot. Per davall de l’aparença d’una ficció, Hemingway desgrana en París era una festa els records d’aquell temps, literaturitzant ací i allà una situació o un personatge a conveniència, alçant amb una prosa més que madura un fresc entusiasta d’uns anys tan difícils com esplèndids.
Però des de l’anàlisi de l’obra, la lectura manté ocult l’argument real. Perquè l’autor, per mitjà de la literatura, està difuminant (o intentant-ho) el seu aspre present des del que escriu, la decadència inassumible, i tot el llibre aparentment memoriós és una sort d’invocació màgica, un exorcisme que convoca els dies millors de la joventut per a intentar derrotar el final ineludible, i ho fa com millor sap: retornant amb la paraula a tot aquell escenari que des del record es presenta esplendorós, gloriosament narcotitzant.
Llibre definitori, cabdal en la seua producció, París era una festa és molt més que un relat d’un temps, de dies i de nits o de la gent singular i magnífica que per allí circulava, com James Joyce o tots eixos nord-americans de l’anomenada Generació Perduda i que Hemigway evoca en el seu vagar atzarós i amb els quals ajusta algun que altre compte: Ezra Pound, Scott Fitzgerald o Gertrude Stein. París era una festa és una excel·lent, feliç i sumptuosa porta d’entrada a l’obra d’Ernest Hemingway, un autor necessari a pesar del silenci i de l’oblit infamant al qual alguns el volen sotmetre, passió pura per la literatura i aprenentatge necessari que, malgrat tot, mai deixarà d’exercir aquella estranya i antiga fascinació que provoca la seua figura i la seua obra en qualsevol adolescent enamorat de les lletres i de la vida.