GRUPO PLAZA

EN PRIMERA PERSONA

La reinvenció d’Arévalo

L’humorista valencià torna a casa amb Bertín Osborne i l’espectacle teatral amb què es va reinventar en 2011. Més de 6 anys i 500.000 espectadors després, ja prepara el pròxim show de la parella artística de “bessons”

5/02/2017 - 

VALÊNCIA. En una urbanització pròxima a València, les parets del xalet de Paco Arévalo conten la història d’un còmic que porta quasi 50 anys actuant. Quadres i fotos que descriuen la popularitat de Francisco Rodríguez (Madrid, 1947), criat “i fabricat” a Catarroja, com diu ell. Ningú no el coneix pel seu nom real sinò per l’artístic, Arévalo, heretat de son pare. D’ell va heretar també l’ofici de torero còmic amb què va debutar en 1969. Després vindrien les actuacions en sales de festa, començant per la Lady’s de València. I l’èxit, els discos i cintes de casset amb acudits, la televisió i el cine. Quan tot això va passar, l’humorista es va inventar l’espectacle amb què ha tornat a l’Olympia i ompli teatres des de 2011 amb el seu “germà bessó”, Bertín.

– Professionalment has viscut una nova joventut en el teatre i de la mà de Bertín. T’has reinventat?
– Així li diuen ara, si un està vigent i amb èxit la gent diu que es reinventa. Jo crec que no és això, es estar en comunicació constant amb el moment que vius, no quedar-te arrere. Jo sabia que Bertín era un home molt aprofitable per a fer un espectacle com este, té molta gràcia contant coses i és molt gamberro, no li fa vergonya res i se n’aprofitem l’un de l’altre en l’escenari. Ja portem més de sis anys, va cap a set, amb els espectacles dels “Mellizos”, que es el nostre nom com a parella artística. La gira de Por humor al arte està este mes en València, al Teatre Olympia, i acabarà en Barcelona, març i abril en el Teatre Apolo.

­– Abans de formar esta parella amb Bertín, vas passar una travessia del desert?
– Sí, este espectacle ve d’això, per estar en el desert. La crisi va ser per a tot el món, per nosaltres també. Era un moment on no estàvem fent res, ni televisió ni res i estàvem com a morts. Li vaig dir a Bertín que podríem fer alguna cosa de teatre, amb humor i cançons, i per això es va fer, perquè estàvem “en el dique seco”. Jo he sigut un tot terreny, he fet i faig de tot, però m’ha passat no tindre faena . Ara podríem treballar més, però hem de parar quan Bertín fa concerts o té més compromís en la televisió. A ell tindre èxit en la tele novament també li ha vingut perquè va eixir de la letargia, el teatre va fer que tot es moguera.

– Porteu des de 2011 els “bessons” i haveu fet cinc espectacles de música i humor. T’esperaves este èxit?
– No m’esperava tant. Tenia la sensació que a la gent li agradaria i aniria a vore-lo, però no que durara tant. Però, clar, no saps mai i mentre dure l’èxit has d’estar ahí. La idea va ser meua, però el títol li se va ocórrer a Bertín per la pel·lícula de Danny de Vito i Arnold Schwarzenegger. Ell em va dir el títol en anglés, Twins, tenia gràcia i a més els “mellizos” no tenen perquè ser idèntics, un pot ser molt guapo i l’altre molt lleig. La primera obra es va dir així, Mellizos, hem fet cinc espectacles i ja estem preparant el següent, Clásicos.

– Tu també has tornat a la tele últimament. Dos vegades en el programa de Bertín i fa poc en El hormiguero.
– Sí i vaig fer molt bona audiència l’altre dia amb Pablo Motos, quan hi havia futbol i molta competència i vam ser líders. Això demostra que la gent el té carinyo, que quan et veu per la tele es queda. Jo sempre, afortunadament, m’he sentit volgut pel públic i m’ho demostra a cada ocasió que pot.Comentant la seua trajectòria televisiva, ens mostra precisament una fotografia que té damunt la taula: ell i Jerry Lewis abraçats i sonrient a la càmera. Una imatge de quan el còmic nordamericà va vindre a Espanya i participà en el programa Sorpresa, sorpresa de Isabel Gemio. La visita de Lewis va ser precisament una sorpresa preparada per a Arévalo, a qui li va obrir la porta cridant: “Pacooooo!” Una mostra de la popularitat de l’humorista valencià, multiplicada per la seua participació en Un, dos, tres... responda otra vez, el programa més vist en la història de la televisió en Espanya, quan TVE a penes tenia la competència de les primeres autonòmiques. 

Un, dos, tres... va ser el teu llançament definitiu a la fama, actuant des de 1983 en totes les edicions.
– Jo ja era molt famós i molt popular quan vaig anar al Un, dos, tres... , ja anava amb un Mercedes. Chicho Ibáñez Serrador em va demanar que anara a un programa perquè donarien de premi un muntó de cintes de casset meues i volia que contara algun xiste. Vaig anar encantat i després d’eixa actuació em va contractar. Jo vaig triar fer sempre personatges, m’interessava més, suposava ficar-me més dins el programa. Si anava eixe dia de romans, jo em disfressava de Calígula. Volia integrar-me i crec que vaig encertar. M’interessava com actor i per demostrar que jo sabia fer alguna cosa més que no només contar un xiste.

– I has fet molta televisió...
– Jo he fet televisió en La 1, Tele 5, en Antena 3 vaig tindre el meu programa propi, Arévalo y Cía.... Però en Canal 9 estic molt fotut perquè no han comptat amb mi mai com jo haguera volgut. Pedro García ni m’ha rebut, ha sigut una televisió per a la gent de fora més que per als d’ací. A mi tota la vida m’han anunciat en tots els llocs que he actuat com a valencià, en tot Amèrica Llatina, i ací mai no han comptat amb mi. En Canal 9 hauria hagut de ser de fora per a que em volgueren. Vaig fer 26 programes de La nit d’Arévalo i els posaven a deshores, darrere d’alguna reposició.

– Esta entrevista estem fent-la en valencià, però molta gent no sabrà que el parles perquè has treballat molt poc en valencià.
– He fet alguna cosa en valencià i algunes entrevistes. Si tu parles valencià t’aprofita com a segona llengua ací, però una de les coses per anar avançant és parlar castellà, anglés, francés o alemany. Inclús en València, si parles en la tele en valencià no t’entenen en Albacete o en Múrcia, on també arribava Canal 9. Jo si eixia en un programa preferia parlar en castellà i que m’entenguera més gent.

– Els discos i cassets amb acudits van ser un gran èxit, què van suposar per a tu?
– Jo estava actuant per tot Espanya en sales de festa i discoteques quan em van proposar gravar el primer disc i va tindre tant d’èxit que em vaig passar anys contant xistes. Però en realitat l’espectacle que feia jo era més paregut als monòlegs de hui en dia, parlant de coses que em passaven a mi. Jo era més això que un contador de xistes, amb tot el respecte per a qui els conta perquè és el més difícil dins l’humor. Pot ser el més fàcil a la barra d’un bar però no en un auditori davant mil persones, cal escenificar amb expressió corporal, alçar i baixar la veu... No és gens fàcil.

– És cert que no vas guanyar diners amb les gravacions?
– Em van estafar els de Belter perquè no em van pagar res, mai. Tinc discos d’or, de platí, cintes d’or, certificats de la SGAE però no hi ha ni una factura de la discogràfica i les cintes de casset venien 50.000 còpies d’eixida i eren un èxit immediat. Em van estafar i no va haver ni pleit, ho saben fer molt bé. A mi gent del Rastro m’ha dit que s’ha comprat un cotxe a base de tant de vendre cintes meues, es van vendre a centenars de milers des d’Algesires al nord d’Espanya.

– Hui molts d’eixos acudits o les cançons humorístiques no serien gens correctes políticament. Es podrien cantar hui?
– Eixa expressió no hauria d’existir, els polítics no són correctes. Però hui en dia en un teatre a Espanya pots parlar del que et done la gana, sempre que siga amb sentit de l’humor, les paraules se les emporta el vent. Però no és el mateix escriure-ho en Twitter o dir-ho per televisió. I això que ara la televisió és molt permissiva amb el llenguatge i els insults i no passa res. Però hi ha més mirament a l’hora de parlar de borratxos, nanos... per alguna cosa tonta que no entenc. Ara no pots dir un xiste sobre mariquites, per què? En Aída no n’eix un i fan bromes amb el tema? Jo no m’estic burlant dels tartamuts si faig un xiste i el protagonista n’és un. A mi no m’ha agradat mai fer xistes de tontos, però si en conte un sobre algú que té dos cables mal connectats no m’estic burlat de ningú.

– Ara que estàs molt actiu al Twitter (més de 27.000 seguidors) hi ha qui t’ataca per haver fet bromes d’eixa classe.
– No li trobe el sentit, hi ha gent absurda. Són sempre els mateixos en Twitter: tres o quatre que tenen molt pocs seguidors... Jo he tingut molts milions d’espectadors durant anys en el Un, dos, tres... i no he tingut mai cap queixa.

– En teatre has fet de tot, però t’has quedat amb ganes de fer més cine?
– Sí que m’haguera agradat actuar més i en uns altres papers. El cine és un món tancat on sempre trien als mateixos. L’únic personatge no humorístic que he fet va ser Blayet, en Flor de mayo, la pel·lícula de José Antonio Escrivá, i em van donar el premi Tirant al millor actor secundari. Un dia parlant amb Alfredo Landa em va dir que jo vaig arribar tard al cine, que haguera fet moltes pel·lícules d’haver començat anys abans. Quan vaig fer pel·lícules amb Esteso i Pajares ja van ser les últimes d’ells.

– Sembla que tu no penses en jubilar-te.
– En este treball de l’humor no és fàcil jubilar-se. És el públic qui et posa la data de caducitat o la sensatesa d’estar en l’escenari, escoltar a la gent tossint i vore que ja no t’accepten. Mentre el cos aguante i el públic vaja a vore’t treballar és fonamental, et conserva. Jo acabe mort de l’escenari, la doble funció ja no podria fer-la. A més, tinc una lesió de columna, amb un dolor del nervi ciàtic quasi constant i arriba un moment que m’he d’assentar.

Acabem l’entrevista i Arévalo ha de caminar poc a poc, perseguit per eixe mal de columna que l’obliga a buscar prompte una cadira. El mateix home que es puja durant dos hores a l’escenari cada dia a fer riure i cantar Por humor al arte. Està orgullós de la seua carrera, de no haver-se quedat arrere i saber-se valdre amb els ordinadors, el mòbil o les xarxes socials i encara poder exercir la seua professió amb èxit de públic. Diu que mentre està actuant el mal li se’n va, com a tots els artistes: “No et trobes bé i quan eixes a escena és com si s’encenguera una bombeta”. I ell vol continuar buscant eixa llum i el so dels aplaudiments.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme