VALÈNCIA. Què vol amagar Laurinda –la xiqueta de la foto–, que es cobreix de dalt a baix amb el vestit? Esta és la pregunta que fàcilment t’haurà vingut al cap. Segons ha relatat l’autora, Raphaella Rosella, la fotografia es va prendre en un moment de relax. La xiqueta havia eixit de casa, un diumenge qualsevol, per agafar l’autobús. De camí a la parada cantava i ballava, fins que arribà a eixe punt, on es va aturar i es va pujar el vestit per cobrir-se el rostre. La imatge té un toc especial, fins i tot surrealista.
Crida l’atenció l’escenari. Podem imaginar que la fotografia s’ha fet a molts indrets diferents, però difícilment al lloc on es va prendre en realitat, a Nova Gal·les del Sud, en plena Austràlia. El conjunt és un poc trist, l’espai està descuidat. Per què? Segurament és un dels barris on viuen fonamentalment comunitats indígenes desfavorides. El problema de la discriminació d’estos col·lectius a Austràlia és desconegut per a nosaltres però una realitat molt present en aquelles terres. De fet, segons publica Amnistia Internacional, l'esperança de vida dels aborígens australians és 17 anys inferior a la de la resta de la població i els indígenes tenen 13 vegades més possibilitats de ser empresonats que els membres d'altres comunitats.
A més, les dones indígenes pateixen especialment la violència masclista, com és habitual en els grups més vulnerables. Un cas molt cridaner va ocórrer l’any 2008, quan un tribunal de districte va descriure la violació en grup soferta per una xiqueta indígena de 10 anys com una «experimentació infantil» i va plantejar la qüestió del consentiment durant el judici. D'escàndol. Els nou homes declarats culpables no van rebre penes privatives de llibertat.
És possible que Laurinda s’amague, amb el seu vestit morat, de l’aïllament social al qual estan sotmeses les dones d’estes comunitats desfavorides d'Austràlia. O de la pobresa arrelada que hi ha al seu barri i de la qual és difícil eixir-se’n amb èxit. O del racisme i la violència física i sexual. O d’alguna altra de les tantes barreres que trobarà per davant. Però també és possible que els balls i les cançons que taral·lejava de camí a l’autobús siguen per l’optimisme innat d’una xiqueta de 10 anys. O per la possibilitat que sent que té per a canviar les coses. Perquè pot dir prou i plantar-se. Perquè ella i les xiquetes de la seua generació volen desafiar les actituds masclistes, sexistes, classistes i racistes.
________
Isabel Lozano, regidora delegada d’Igualtat i Polítiques Inclusives de l'Ajuntament de València
Este comentario pertenece a una serie de reflexiones en torno a los ganadores de World Press Photo 2015 promovida por su organización y Valencia Plaza.