Qui és el pitjor enemic de la paella?

VALÈNCIA. Estàs concentrat, no pots fallar, saps que és un moment important de la teua vida i no pots sucumbir a la pressió. T’has mentalitzat a consciència, has visualitzat cada pas, has repassat la qualitat de tots els ingredients moltes vegades i no vols deixar res a la improvisació. L’aigua la tens mesurada en una garrafa, el pollastre ja l’has trossejat, la verdura fresca a la nevera, has comprat un parell de tomaques madures del Perelló i tens ja la mida presa a l’arròs D.O. València que saps que mai et fallarà. Dus un cronòmetre de competició, el teu caldero favorit està lluent i preparat, la llenya de taronger tallada junt amb la pinotxa i els sarments que li donaran el toc inicial i el toc final a la teua paella. Però hi ha un element que no pots controlar, el paella-sabut.

Disfressat d’ajudant desinteressat, el paella-sabut farà tot el possible per arruïnar la teua obra d’art, la teua criatura, la teua creació. També conegut com aigua-paelles, el sabudet, l’empastrador o el fot-paelles: el paella-sabut és el cunyat de les paelles. Apareix en el moment just en què comences a preparar la llenya i ja et soltarà alguna indicació: “eixa llenya està massa verda”, “la d’olivera és molt millor que la de taronger” o “jo posaria unes pinyes per començar el foc”. 

Tu t’armes de paciència, no en tens una altra, saps que estaràs pressionant durant tot el procés, és com eixe mestre que es passeja pels corredors durant l’examen, com Jordi Hurtado desitjant poder dir “¡oh! Se acabó el tiempo, te has quedado sin los 350 euros”. Saps que estarà damunt teu com Albelda fent-li un marcatge a Zidane, o com Fernando Alonso intentant passar Hamilton, seguint-te sense descans, sense pietat, sense mirament. 

Però tu ja el tens calat, saps que el millor que pots fer per llevar-te la mosca de damunt és donar-li feina i que estiga entretingut. Així que et dediques a enviar-lo a la cuina amb qualsevol excusa: “dus-me una cullera per a tastar el caldo”, “mira a vore si pots dur una ceveseta i unes papes” o “vés a buscar un poc de romer a la pinà”. Però no funciona com esperaves i cada pas serà qüestionat per la seua pseudosaviesa: “Segur que li posaràs romer? Matarà el sabor”, “Si menges papes no cal que la tastes, perdràs el punt de sal!”.

Així i tot tu et creixes davant la pressió i no fas cas de les indicacions del paella-sabut, no li posaràs més aigua encara que et diga: “es quedarà seca en el minut 10 de cocció i caldrà afegir-li aigua, ja voràs”. No li posaràs elements que no estaven previstos tot i que et comente: “Mon pare li posa una pastilla d’Avecrem i queda molt més substanciosa”. I baix cap pretext li deixaràs la cullera, perquè en eixa guerra psicològica un “a vore que la taste de sal... està sentideta” o “està quedant olioseta” pot acabar clavant-se en el teu cervell, generant dubtes i fent que arruïnes la paella que durant dos hores has estat cuinant i mimant.

De vegades el paella-sabut no va sol, és tot un comité d’experts que et miren com si foren iaios observant una obra. Es posen a una distància prudencial per tal que no els pugues arrear una bona nyespla i mentre xamen una cervesa darrere l’altra van comentant la jugada. “L’arròs es posa en cavalló, no en creu”, “l’aigua ha d’arribar fins la rosca de les anses” o “li has posat massa conill” són comentaris habituals del senat de la paella. En estes ocasions sembla que preferixen tindre la raó i menjar una paella passada o salada a que t'isca perfecta.

El pitjor de tot és que una vegada estiga la paella en taula després de reposar cinc minutets, el paella-sabut continuarà amb la seua cançoneta. Mentre tots lloen que has fet una paella “de categoria”, ell haurà de fer algun comentari del tipus: “està bona, PERÒ si m’hagueres fet cas i li hagueres posat un poc menys d’aigua, t’haguera quedat millor el punt de cocció”. En eixe moment tens dos alternatives: 

1.- Continuar menjant la paella com qui sent ploure, sense fer cas del seus comentaris i fent-ne dels de la resta de comensals.

2.- Alçar-te, mirar-lo al ulls, agafar aire i soltar això que feia molt de temps que volies soltar-li: “Moniato! A vore si t’enteres ja d’una volta per totes! Si et faig cas, acaba menjant-se la paella el gat! Ja està bé de tocar la corfa amb: posa-li més aigua, has posat massa aigua, eixa aigua no val! Com tornes a dir alguna cosa de la paella t’avente una borinà que amb les dents que et quedaran no podràs menjar més paelles en ta vida!”.

Normalment tots els que hem cuinat paelles, i per tant hem patit algun paella-sabut, acabem triant la primera opció. Però el dia que tries fer com deia El Titi, alliberar-te, podràs dir això de “Ale, ja m’he quedat a gust!” i mai més eixe paella-sabut en concret tornarà a qüestionar la teua paella. 

Però com que habitualment eres una persona calmada i no et deixes posseir per la ira, per rematar la paella, igual que un bon socarrat, quan arribe l’hora d’escurar el teu inseparable “ajudant” soltarà: “Qui cuina no escura, i com jo he ajudat a fer la paella, no cal que escure”. Armat de paciència et riuràs per dins i ho deixaràs estar, perquè si està menjant una paella teua, és perquè “l’element” és amic teu. I als amics se’ls perdona quasi tot, sempre que finalment no hagen aconseguit el seu objectiu d’empastrar-te la paella, perquè això sí que no es pot tolerar!