Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

HUMOR VALENCIÀ

On estan i què fan els hereus del nostre humor valencià?

Ara que la Universitat de València recupera els números decisius de l’èxit tràgic de la revista satírica 'La Traca', busquem els dignes successors de la seua mala bava

26/09/2016 - 

Mala bava és retratar el perquè de la procacitat del militar feixista Queipo de Llano; descaradura és usar la sicalipsi (la carn fresca) per a enfrontar-se a una moral reprimida; immisericòrdia és obligar la Monarquia i l’Església a mirar-se els vicis corruptes en un mirall deformant; sí, La Traca va ser i és (per gràcia de l’eternitat de l’arxiu) sarcàstica, verda i punxant. I això la va fer popular, superant per primera volta en Espanya la barrera dels 500.000 exemplars. I també la va fer visible als ulls dels nacionals, que guardaren proves durant la guerra per afusellar ràpidament al paredó de Paterna el seu director, Vicent Miquel Carceller, i alguns dels més àcids dibuixants.

És la nostra història incompleta que recuperem 75 anys després: una història llarga, ja que La Traca són moltes “traques” enllaçades des de 1884 a 1938, que «autodestruïren» els lectors en acabar la guerra. «Por primera vez, a través de la Universitat de València, se empieza a plantear recuperar, valorar este tipo de publicaciones», destaca Antonio Laguna, qui junt amb Francesc-Andreu Martínez Gallego, són els dos historiadors que millor coneixen la premsa valenciana i que ara comissionen l’exposició ‘La Traca, la transgressió com a norma’.

A partir del 5 d’octubre i fins a gener, podrem veure “in situ” part d’una de les col·leccions més completes, tal volta la confiscada en impremta, que ara dorm en el Centre Documental de la Memòria Històrica i l’Hemeroteca Municipal de Madrid. No faltaran tampoc els números i almanacs del bibliòfil Rafael Solaz. Paral·lelament la Biblioteca Valenciana digitalitza estos dies els exemplars localitzats de La Traca i obrirà les seues portes el 6 d’octubre a una mostra dels documents que custodia baix el títol ‘Premsa Satírica i Cultura Popular Valenciana’.

La Transició, l’oportunitat perduda

Tot i que escèptic pel temps perdut, Martínez Gallego deixa lloc a la il·lusió: «Em convida a tindre una posició una mica més optimista respecte a la recuperació d’eixa gran tradició de l’humor vernacle, de l’humor valencià, que començà amb Saro Perrengue, fins i tot abans, amb els col·loquis del segle XVIII, que agafa la seua volada en la Guerra de la Independència i té una continuïtat extraordinària en un àmbit demòcrata-republicà al final del segle XIX i primer terç del segle XX. Sempre he defensat que eixe humor, com quasi tots, es va perdre durant el franquisme, però en la Transició democràtica molts territoris van saber recuperar l’humor previ a la dictadura i això no ens va passar als valencians, ens armarem un embolicCom que durant la Transició reivindicàvem a Fuster i la normalització del valencià i com que l’humor valencià s’havia escrit en una llengua pròxima a la parla no normalitzada, no ens atrevirem a rescatar-lo, a tirar de nou d’eixa musa transgressora, extraordinàriament progressista i que concebia l’humor com una manera d’obligar al poder a mirar-se en un espill deformant, còncau i convex, en l’estil de l’esperpent. I jo sempre dic que estem pagant les conseqüències com a societat amb poc sentit de l’humor, es a dir, amb poca capacitat critica envers els poders existents. Això ha sigut molt evident en els últims 24 anys especialment, i pense que ja es hora, que s’han de fer accions positives per a rescatar el nostre humor bròfec, desinhibit, carnestoltesc, que es feia a València».

Els nous ‘traqueros’

Irremeiablement un globus s’encén al cap de tots com si fórem personatge d’historieta: Xavi Castillo! «’Traquero’ jo? Això que és? -se sorprén l’actor alcoià- Són definicions que se m’escapen! Lo meu no és periodisme satíric, és teatre, és una actitud. Comparteix amb el públic la meua indignació, perplexitat, el que em fa més rissa, però no amb un propòsit moralista». Però Castillo, qui esta setmana es puja a l’escenari del Micalet de València durant cinc dies, agafa periòdics i els reinterpreta, necessita despullar la realitat. «I això és el periodisme satíric. Ell no ho intel·lectualitza, no ho verbalitza, però ho està fent a efectes pràctics», subratlla Martínez-Gallego. Format pels mestres Pep Cortés i Juli Cantó, l’humorista és hui la cara visible d’un treball en equip que formen Vicky, Adela i El Calleja, entre altres. Com La Traca, el seu humor es castellanitza quan puja l’altiplà. El que no perd és l’essència del ridícul que, per aquelles terres, s’enceba amb Cifuentes i a Barcelona amb l’independentisme i els Pujol.

Té molts punts per ser part de la futura televisió pública valenciana, un dels mitjans més fructífers per l’humor en l’actualitat. També el periodista multitask Eugeny Alemany, que per si alguna cosa es caracteritza és per un valencià sorneguer arrelat al bressol del nostre humor bernatdolvià: «En Sueca es reuneixen dos requisits per a la sàtira: la gent està ben informada de l’actualitat i hi ha cultura; els referents històrics i presents són necessaris per a poder arribar a nivells més profunds de lectura d’un acudit o per a saber rimar. És el motiu pel qual la nostra història local està plena de publicacions satíriques, també perquè els nostres rics latifundistes sempre han invertit en cultura. Per això, van nàixer revistes com El Corcó, El Pardalot Engabiat, La Gallina Coixao fins i tot, L’Andragóuna espècie d’El Mundo Today que vam treure jo i el meu cosí de més de 10 pàgines parlant de temes del voltant».

Ni hi ha editors vocacionals ni societat amb criteri

 Si descobrim els ventrílocs que movien aquells animalots satírics de la Ribera Baixa, trobem els periodistes Ferran Belda, Emili Piera i Manolo Jardí, que ironitza amb el fet que «l’humor ara el fa la Bonig, l’Esperanza Aguirre, per la quantitat de bestieses que diuen; són competència directa dels professionals. Tenim dos obstacles conseqüència directa de l’estat del periodisme. No hi ha editors vocacionals i interventors en l’agenda pública, treballen al servei dels accionistes de les seues empreses, i tampoc hi ha una societat disposada a pagar el treball dels satírics, acostumada al gratis total, per què he de pagar a un periodista que m’alegra la vida, que amb la transgressió me mostra que el rei va nu?».

Els dibuixants, de l’esplendor a la reserva

A la premsa hi ha diverses generacions de dibuixants valencians, una professió que s’ha tornat exclusiva. Els que van saber buscar una signatura de referència als grans diaris de província –aleshores del Moviment- durant els 70 i 80, com Ortifus, Harca i Enrique; i els que emigren els seus treballs a les tres revistes satíriques que sobreviuen en l’àmbit nacional, com Raul Salazar i Juanjo CuerdaUns i altres comparteixen el poder de les xarxes socials per difondre els seus treballs, la censura d’uns mitjans que necessiten publicitat, els límits del políticament correcte, la llengua estatal i les presses com a font d’inspiració: «Entonces las musas llegan jadeando como si hubieran recorrido una maratón y pidiendo perdón por el retraso. Ah, y ocasionalmente ir al baño. Ese lugar es mágico. La relajación creo que es de gran ayuda», assegura Salazar.

A València precisament va nàixer en 1992 l’associació FECO-Espanya, queaglutina humoristes gràfics. Ho va fer de la mà d’Harca, hui vicepresident, qui lamenta explicar a col·leguesd’altres països «el potencial de las fallas y el desperdicio de crítica, aquello de “mucho continente y pococontenido”». L’actual president de FECO-Espanya és un expert en humor localalacantí: «Han habido miles de intentos por crear nuevas revistas, pero hoycuando sale a la venta, a la hora ya está pirata en Internet. ¿Cómo vas a pagarentonces a 50 colaboradores?», exclama Enrique Pérez. Ortifus dispara de nou en una direcció: «El sentit del’humor el tenim, el problema és l’edició i molts votants que recolzen elsestaments de sempre».

Humor a la llibreria

Teatre, televisió, premsa i també l’humor valencià bota amb dosificació a les editorials: Això ho pague jo! (2011) va ser el primer llibre de Xavi Castillo; més tard va parir Barbaritats Valencianes (2015) amb Lalo Jiménez (Lalo Kubala), abans popular per publicar a El Jueves durant 10 anys la sèrie "Los bonitos recuerdos de Palmiro Capón" , després conegut per abandonar esta revista com a protesta per la censura a la portada sobre l’abdicació de Juan Carlos I; i ara més reconegut per ser l’àlter ego del yonki dels diners i Alfonso Grau.

De les coses del piu, Déu se’n riu

Enguany, a l’abril, es va animar el periodista Vicent Marco a editar un compendi de les seues reflexions que guarda al blog De Categoria. És mestre en traure trets comuns dels valencians a l’hora de parlar i unes altres necessitats bàsiques: «Sense arribar a fer humor de La Traca, sí que tire moltes vegades dels tòpics del sexe o de l’escatologia. En canvi tinc un vessant més subtil, més de deixar les coses caure amb delicadesa i que el lector es cree la seua imatge de manera indirecta. Punxa sense oblidar els clàssics».

Mentre uns reconeixen l’etiqueta “humor valencià”, uns altres rebutgen les estigmatitzacions; el que és indubtable és que tots són peces necessàries, però no suficients, per a tornar a construir un ecosistema comunicatiu satíric que ens permeta gaudir de l’alegria de viure al mateix temps que ens serveix de catarsi i reacció als abusos i injustícies, locals i més enllà.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email