El Cabanyal a mitjans del segle XIX.VALÈNCIA. El 21 de febrer de 1796 un terrible incendi va reduir a cendres 86 barraques del Cabanyal. Una estampa de la dimensió d'aquell luctuós succés la trobem en el conegut gravat Vista del incendio causado en las Barracas del Cabañal de la Playa de Valencia en el día 21 de Febrero de 1796, conservat en el Museu de la Ciutat de València i ací reproduït. També existixen dos plànols extraordinaris, custodiats en la Biblioteca Nacional d'Espanya, coneguts pels estudiosos, però poc popularitzats, tot i que aporten algunes dades essencials per a conéixer la fisonomia de la València marítima d'aquell temps i sobretot els noms de les famílies que l'habitaven, casa a casa. El que ací citarem dels dos és el Plan geográfico de la población de la playa de la ciudad de Valencia, desde la Alquería del capitán Alegre o de la Linterna, hasta el río Turia, y después del incendio acaecido el día 21 de febrero de 1796, formado de orden del excelentísimo señor don Luis de Urbina, capitán general de dicha ciudad y Reino, presidente de la Real Audiencia. En el plan s'inclouen els noms dels propietaris de totes les cases, alqueries i barraques del Canyamelar, el Cabanyal, el Cap de França i dels ravals del Grau, les vivendes que quedaven fora de les muralles de l'històric nucli urbà portuari.
Durant les properes setmanes —amb esta i dos entregues més— disseccionarem quines eren les famílies que habitaven la frontera marítima del cap i casal d'aquell temps decisiu. El creiximent demogràfic que s'accelerà en el primer terç del segle XVIII contribuiria a l'actual configuració del poble, marcada per este incendi i sobretot per un altre, encara pitjor –cremaren unes 250 cases–, el de 1895, dos anys abans de l'annexió del Poble Nou de la Mar per part de la ciutat de València. En esta època, a les darreries del segle XIX, el Poble Nou tenia més de 8.500 habitants i 1.750 cases –en 1796 en consten 487–, de les quals dos terços eren encara barraques. En els anys posteriors a este segon incendi de 1895 moltes d'aquelles construccions donaren pas a les tradicionals cases d'obra de les quals hui en queden moltes encara, algunes d'elles amb frontera de taulellets, com a exponents del patrimoni moderniste popular. Els sostres de pallús de les antigues barraques dels pescadors foren el principal combustible per a propagar el foc, tant en 1796 com en 1895. I és que, com sabem pel plànol de 1796, la immensa majoria de les vivendes eren barraques.
Entre la séquia dels Àngels –hui carrer del pintor Ferrandis– i les terres marjalenques de l'actual Malva-rosa, s'estenia el Cap de França, habitat per pastors –el nom popular de Pixavaques per a la séquia o de Cagarritar per la zona són inequívocs, com algunes fotografies– i sobretot per pescadors, en 79 barraques i cinc cases o alqueries, com la de la Llanterna, també coneguda com del capità Alegre, la propietat de la qual s'atribuïx a don Tomàs de Vadriola. L'alqueria estava ubicada en realitat, en l'actual Malva-rosa, que en aquell moment no existia com a població, aïllada entre horts i a una certa distància del caseriu del Cap de França. Era per tant, a més, la referència habitada més al nord que tenien els veïns. Les altres quatre cases pertanyen a les famílies de Josep Rovira, Magdalena Roig, Manuel Fortaña i Francesc Andreu.
Quins són els llinatges dels habitants del Cap de França en 1796? En el conjunt d'esta partida trobem fins a nou Lacomba; quatre cases estan a nom dels Estrela; se'n troben tres de Carbonell, Gabarda, Montesinos y Roig (Roch segons l'escrivà, que devia ser castellà, ja que són prou comunes les vacil·lacions ortogràfiques i fonètiques); n'hi han dos d'Andreu, Ballester, Esteve, Gallart, Martí, Nadal, Pasqual, Ramos, Rubio i Sevilla; i un habitatge d'Albors, Alpera, Bens, Canet, Carles, Carsí, Castro, Chancosa, Chulià, Dasí, Estela, Ferriols, Fortaña, Inglés, López, Lorente, Marqués, Martínez, Masip (potser és un malnom), Montoro, Navarro, Pastor, Pellicer, Pérez, Picó, Puigcerver, Rams, Reinals, Rivera, Roca, Rovira, Ruiz, Sobrino, Suay, Trilles, Vadriola, Verdeguer i Vidal.
Fins a 9 d'estos llinatges són coincidents amb les famílies propietàries de les 62 barques i 25 enviades –barcasses de quatre a sis tones per a baixar el peix des de les barques fins a la platja– per a la Pesca del bou en un registre de 1821, vint-i-cinc anys després de l'incendi de 1796. La pesca era, des dels orígens més remots del poble, l'activitat econòmica de la immensa majoria dels seus habitants. Els amos de barca –com eren coneguts– són els Lacomba, Bens, Montoro, Pérez, Sevilla, Roig, Gallart, Rams, Maria i Pasqual. Que algunes de les famílies propietàries de barques de bou estigueren presents en el Cap de França –i la puixança del sindicat del Pòsit de Pescadors, en la platja de les Termes– són detalls històrics que permeten minvar el pes a l'argument –fins ara sempre donat per bo– que en el Cap de França vivien les classes més baixes de tota la platja; només pescadors amb un escàs poder adquisitiu.
En el total de les 62 barques registrades (50 d'entre 25 i 15 tones de desplaçament; i 12 d'entre 12 i 6) més les enviades treballaven 611 hòmens de mar i 124 macips de deu a quinze anys. És precís tindre en compte, per a valorar la importància de l'activitat pesquera, que en el Poble Nou de la Mar apareixen, en el plànol de 1796, 487 vivendes.
Algunes d'estes famílies destaquen per ser pràcticament endemismes de la València marítima: dels més populars, els Lacomba, hui no n'arriben al millar en tota Espanya i més del 50% es troben en València –per a estes referències de l'INE ens referirem a la província–. Dels Estrela n'hi han uns 800 (el 80% ací); Gabarda, 1200 (90% en València); Chulià i Dasí, 2000 de cascú (90%); o Suay, 1300 (80%). Alguns altres llinatges estan quasi extingits: Bens n'hi han 112 (79 en València); Chancosa, 109 (100); o Fortaña, 58 (46). Els Reinals (o Reynals) són escasíssims, i Vadriola no n'existix cap. Podria tractar-se d'una mala transcripció de Valeriola, dels quals en tot cas només en queden 7, com a segon llinatge i en Múrcia.
Habitualment, a no ser que foren viudes o fadrines, les cases apareixen com a propietat d'hòmens. Entre ells el nom majoritari és el de Vicent; així li diuen a 19 amos. Molt llunt quant a popularitat estan Josep (7); Manuel (6); Francesc, Marià, Pere i Tomàs (4); Antoni, Cristòfol i Miquel (3); Andreu, Diego, Fèlix i Pasqual (2); Batiste, Eleuteri, Felip, Gregori, Joan, Lluís, Melchor i Ramon (1). El plànol també consigna la casa d'una viuda i els següents noms de dona: Antònia (3); Teresa (2); Magdalena, Maria, Àngela i Maria Antònia (1).
En el Cap de França la gent vivia en 79 barraques i 5 cases i/o alqueries.
En la part sud del litoral valentí el plànol fa menció d'aquelles cases del Grau que queden en els ravals, extramurs, tocant el Canyamelar per una banda, en les proximitats de la séquia anomenada Riuet; i junt a la gola del Túria per l'altra, molt prop de la "Lagunita de Aguas Vivas", l'antiga marjal que existia des del segle XV, segons l'historiador Ferran Esquilache, a esquena del vell baluard i de la qual no existix cap altra referència amb este topònim. Potser fóra, sense majúscules, només un detall descriptiu del cartògraf. Al nord del nucli històric del Grau es troben cases i algunes barraques; al sud són alqueries amb horts i cases més senyorials.
Prop del Riuet trobem les alqueries i cases de les viudes Antònia Carles i la de Jaume Rubí, del Marqués de la Romana, Fèlix Planelles, Vicent Estopiñà, Mariana Bellver, Manuel Pelejero, Francesc Busquet, de la Confraria de Sant Telm (patró dels mariners, que també tenia carrer en el Poble Nou), de Josep Barquer, Vicent Carles, don Tomàs Yagües, Batiste Cubell, Vicent Sierra, Miquel Jaime i Felip Iglesias.
Junt al vell baluard, les de Batiste Benedicto, Josep Marzal, del Reial Hospital, de Pere Verger (o Vercher), Lluís Arnau, don Josep Beneyto, don Pasqual Arias, Josepa Llovera i la viuda de Vicent Bellver.
En el Grau el nom més comú entre els hòmens és, com en el Cap de França, el de Vicent (8). També n'hi han Batiste, Francesc i Josep (5); Manuel i Miquel (3); Felip, Llorenç, Lluís, Marià i Ramon (2); Andreu, Antoni, Asensi, Cebrià, Cristòfol, Diego, Fèlix, Gaspar, Ignasi, Jaume, Maties, Pasqual, Pere, Roc, Tadeu i Tomàs (1). Entre les dones trobem els noms de Rosa (3); Josepa i Teresa (2); Antònia, Francesca i Mariana (1). El mapa fa constar l'existència de huit viudes.
Quant als llinatges estan molt repartits. Els Bellver, Carles, Cubell, Fortaña, Gallart, Gómez, Llovera, Marqués, Pañeruelo, Serra i Trilles consten en dos dels habitatges. I en un apareixen els Agró, Arias, Arnau, Barquer, Benaches, Benedicto, Beneyto, Bernier, Blanch, Busquet, Carrillo, Chulià, Company, Domingo, Español, Estopiñà, Estellés, Fenellós, Gallardo, García, Iglesias, Jaime, Latorre, Lladró, Lorente, Maïques, Mañeto, Maria, Marzal, Navarro, Peiró, Pelejero, Planelles, Plantada, Romaní, Rubí, Rubio, Sans, Sierra, Sivera, Soler, Verger i Yagües.
Els més curiosos són els Cubell, llinatge del qual només n'hi han set en Espanya, tots en València i com a segon cognom; de la variant Cubells n'hi han 3.000, la mitat ací. Alguns altres han desaparegut completament: els Pañeruelo i els Mañeto. I dels Bernier n'hi han 650 en la península però no en queda cap en València. Dels Benaches, pel contrari, n'hi han 450, quasi tots ací.
En el Grau, fora de les muralles, la gent vivia en 45 barraques i 24 cases i/o alqueries. Quant a la vinculació d'estes famílies amb la pesca del Bou, no és significativa. Només apareix un llinatge vinculat als armadors: Maria. El plànol aporta també informació sobre la ubicació d'algunes de les infraestructures del moll del Grau: les portes d'accés, els magatzems i el contramoll, els camins o el depòsit del Consolat. També la ubicació del vell baluard del Grau.
