GRUPO PLAZA

DE CATEGORIA

Quina és la icona de València?

20/03/2018 - 

VALÈNCIA. Poden ser els nous semàfors fallers la icona de València? Certament. Els semàfors són el símbol de Berlin, el Ampelmännchen (homenet del semàfor) està present en tot tipus de marxandatge de la ciutat. Igual cal ficar alguns d’estos semàfors en les zones turístiques i esperar alguns anys, però que es convertisca en un símbol és una possibilitat. Perquè, quin és el símbol de València? 

El monument

Quan anem a París tots tenim clar que la Torre Eiffel és el seu referent, a Roma és el Coliseu, i a El Caire, les Piràmides. És molt habitual que un monument emblemàtic es convertisca en el referent de la ciutat, el punt més visitat pels turistes, i la imatge internacional. El Panteó a Atenes, el Taj Mahal a Agra, la Torre de Pisa o l’Òpera de Sidney són altres exemples d’edificis singulars que són icones mundials. A València tenim molts edificis únics que han pogut ser susceptibles de convertir-se en el nostre referent. La Llotja és el primer que ens ve al cap; les dos Torres, el Mercat Central o el Mercat de Colom són altres d’ells, però ningú ha arribat a ser tractat com a tal, i tots ells han sigut restaurats recentment. A més, tot i que són edificacions úniques i meravelloses, igual no generen l’atracció suficient per a convertir-se en “la foto obligatòria” de la ciutat.

Així que ens hem creat la nostra pròpia icona, com el Guggenheim a Bilbao, València va construir la Ciutat de les Arts i les Ciències. Un espai futurista i grandiloqüent que ha tingut la mala sort d’estar sempre en obres. Perquè entre que l’Àgora no ha estat mai 100% acabada, i que el Palau de les Arts va vore com li queia a trossos el trencadís, la foto completa no l’hem fet encara. Potser siguen els edificis més singulars que tenim, el conjunt arquitectònic que pot convertir-se en la nostra icona, però com ha passat històricament amb la Torre Eiffel de París, molts veïns no se senten identificats amb l’obra costosíssima de Calatrava. La silueta del Veles e Vents també és prou representativa, però com passa amb els ponts de la ciutat potser no és suficientment vistós per a representar internacionalment a València. Com sí que passa amb el Golden Gate a San Francisco o el Ponte Vecchio a Florència.

El menjar

Una altra icona típica d’un país, regió o ciutat és la gastronomia. En això sí que tenim una icona clara, que és la paella. Un plat conegut arreu del món, però que només a la Comunitat es cuina com cal per la dificultat de trobar ingredients com el conill, el garrofó, o l’arròs redó en d'altres llocs del planeta. Ja és un emoji, i com passa en la pizza a Nàpols, o el kebab a Turquia, la paella és la imatge culinària de tota la Comunitat, no només de la ciutat. Però volem que siga el nostre principal atractiu turístic? Perquè els valencians amb la paella som tot orgull, però després ens la menge’m a casa, i no sopem mai paella – a excepció d’alguna ocasió singular – i discutim per la recepta, i “com la que fa ma mare cap”.

De vegades no és un plat, és un producte el que més destaca d’una ciutat, i ningú no imagina anar a Bordeus i no tastar el seu vi, anar a Kobe i no tastar la seua carn, o tornar de Lisboa sense alguna llandeta de sardines. El problema que es planteja de nou és que tenim massa productes únics en tota la regió, i cap d'ell exclusiu de la ciutat. Potser les clòtxines valencianes serien el producte més representatiu del cap i casal, però el seu consum és reduït a uns mesos de l’any i no genera l’orgull o la identificació necessària. Perquè per a què algun element propi de la ciutat es convertisca en icona, cal que la gent s’identifique amb ell i el promocione, i amb la clòtxina no passa.

Elements decoratius

El trencadís que Gaudí utilitzava en Barcelona, els pòrtics en Bolonya, els ninots ja esmentats dels semàfors berlinesos, els cartells del metro de París o Nova York, des del paviment als arbres, qualsevol element singular pot convertir-se en icona. De fet la imatge turística de la comunitat és una Palmera, i països com el Japó amb els cirerers o Botswana amb els Baobabs, han aprofitat la seua natura per a convertir-la en icona. Xavi Calvo ho explicava fa temps i reivindicava les lletres del Refugio, però més enllà del disseny hi ha molts elements urbans susceptibles de convertir-se en el magnet de la nevera. A Amsterdam venen magnets de bicicletes i de les típiques cases holandeses. Nosaltres també tenim unes construccions molt singulars en els Poblats Marítims i bona cosa de bicicletes.

Però si una cosa destaca quan passeges per la ciutat són els tarongers. Arbre de referència en algunes places i avingudes, les taronges decoratives s’han convertit en part del paisatge urbà. Com que som com som, només els fem cas quan cauen a terra i embruten els carrers, la resta de l’any passen desapercebudes i només l’ull del turista se sorprén de la quantitat de tarongers que creixen al nostre voltant.

L’art i la festa

Un esdeveniment, un artista o una festa també pot ser una icona. El Mardi Gras a New Orleans, el Carnaval de Rio, l’Oktoberfest a Munic o el Burning Men a Nevada aconseguixen mobilitzar a centenars de milers de persones i són símbols per a les seues ciutats. Ací nosaltres tenim les falles, que cada vegada més estan rebent interés i atenció mundial i que encara tenen molt de marge i potencial turístic.

Pel que fa a l’art, un artiste com Sorolla podria ser la imatge de la ciutat com ho és Van Gogh en Amsterdam, Chillida en Donosti, Picasso en Màlaga, o el Greco en Toledo. Ací comptem amb Miquel Navarro omplint rodones i fonts, però Sorolla és sens dubte l’artista més internacional que hem tingut. Amb el seu nou museu potser siga una icona en una ciutat referent mundial en artistes urbans. Encara que això, com que passa a Nova York, és un afegit cultural més, i difícilment un element canviant com l’art urbà pot convertir-se en icona duradora.

L’objecte

Hi ha un objecte únic que pel seu valor històric hauria de ser el símbol per antonomàsia de la ciutat. Es tracta del Sant Calze, el got on va beure vi Jesús Crist en l’últim sopar. Un element cinematogràfic que genera moltes menys visites que altres llocs religiosos de similar transcendència com la catedral de Torí i el Sant Sudari, la dent de Buda en Sri Lanka, o els santuaris de Fàtima i Lourdes. Si realment ens creguérem i demostràrem que és l’autèntic Sant Grial, hi hauria cues diàries per entrar a la capella i peregrins de tot arreu del món. Però som nosaltres mateixos els que no li donem el valor que mereix, no el reivindiquem i moltíssims valencians – per no parlar dels turistes - no saben que a València està, diuen, la copa més famosa del món.

Al remat, el que li passa a València és el que li passa a Londres, Barcelona o Nova York, hi ha tant on triar que no ens podem quedar només en un símbol. Paelles, tarongers, Sant Calze, clòtxines, la llum, Sorolla, la Llotja, La Ciutat de les Arts, el Micalet, les falles, el riu, o les bicicletes... No tenim un símbol que represente a la ciutat al món, potser per la nostra tendència a no donar-nos massa importància. El que provoca com a conseqüència que la nostra ciutat sorprenga els espectadors que ens visiten sense saber que es trobaran tantes particularitats úniques. Perquè potser eixa siga la icona de València: la sorpresa que genera un riu sense aigua, una òpera magnificent, una llotja meravellosa, un mercat únic al món, unes festes multitudinàries, una gastronomia deliciosa, i una llum imponent que es filtra per la platja fins als carrers farcits d’edificis singulars. La València multiïcónica no deixa mai de sorprendre.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email