Quina fama té el teu barri?

VALÈNCIA. "Uns tenen la fama i altres carden la llana" diu el refrany. I bé, per a molts habitants de València, el barri del costat té fama dubtosa i el seu barri, per molt que diga la resta, és com la seua casa i el defendran a mort. Un poc com passa amb els pobles, que el poble on ens ha tocat en sort créixer és el millor i, en canvi, el poble del costat sempre serà insultat i menyspreat, moltes voltes arbitràriament per culpa d'una rivalitat que ve d'antic. Hi ha altres persones, en canvi, que intenten no dir d'on són, com passava amb els xiquets que vivien a Velluters "el xino" i que obviaven la seua procedència per no estar associats a prostitució i delinqüència. A València hi ha de tot, barris més rics i d’altres més humils, més moderns i més antics, i alguns amb fama de perillosos com Barona —nom col·loquial d'Orriols— o de tranquils com Abastos. Per conéixer millor la fama d'alguns barris he preguntat a periodistes, comunicadors i agents culturals criats a barris de València. Gent que observa el seu entorn amb ulls curiosos, i que en este cas ens ajudaran a conéixer més dades sobre la fama del seu veïnat, si eixa fama es correspon a la realitat, als barris de la ciutat de València on els ha tocar en sort créixer.

Campanar

Jorge García, realitzador i Jajajer

Quan jo anava a l’escola i a l'institut pense que encara tenia fama de barri perillós. Recorde que prop de ma casa em van intentar atracar en diverses ocasions. On ara està el Bioparc amb els suricates, els lèmurs i el jabirú africà abans hi havia xaboles i ionquis. Al costat teníem la zona del Pouet, caminals de terra i horta, tractors i alqueries. Ara, no obstant això, té fama de bon barri, on poden instal·lar-se les parelles de classe mitjana-alta als edificis nous d'estil urbanització amb gimnàs, pista de pàdel, piscina i jardí, i que van al Decathlon a comprar-se jupetins de plomes (per anar a caminar "ràpid" els diumenges) al mateix temps que es fan un tractament de fertilitat a l'IVI. És a dir, que el barri, lamentablement, ha empitjorat prou.

Marxalenes

Carmen Seguí, Marketing Comunication Manager, i fallera del barri

Al cor de la Saïdia es troba el barri de Marxalenes, un dels barris més multiculturals de València. Nosaltres sentim que vivim al centre de València, perquè travessem el riu pel pont de Serrans i en poc més de 10 minuts ja estem a la plaça de la Verge. Tot i que eixe riu fa pensar a alguns que és un barri perifèric, que vivim a l'altre costat del mur. És un barri de supervivents, dels més afectats en la gran riuà, i molt valencià amb estàtues d’homenatge a Maximiliano Thous, Nino Bravo o la Casa Museu de Concha Piquer. El cas és que molta gent no ubica el barri, i ens costa dir que vivim pel carrer Sagunt, on l'Escola Oficial d'Idiomes o al costat de Deseo 54. És un barri multicultural i de contrastos constants, entre uns carrers de finques noves i pisos cars, i altres carrers amb edificacions i veïnat molt més humil.

La Torre

Jèssica Ortega, periodista

La 'pequeña Chicago' així em recorda mon tio que es coneixia al meu barri, La Torre, als anys 80. La fama venia pels grups o colles que allí es formaven i que mantenien certa rivalitat. Merescuda la fama? No és per a tant. Els que hem nascut allí sabem que el nostre barri està format per gent treballadora, humil, llauradors que van veure com perdien part de les seues terres quan es va construir el nou llit del Túria que ens va deixar a l'altra banda de València, aïllats de la capital, però agermanats amb tots els Poblats del Sud del voltant. Tenim la nostra flora i fauna particular, no ho podem negar, però són ja coneguts de tots i totes, perquè al final el nostre barri és això, una família enorme on jo encara soc la neta del Garbós i on passe el que passe ens sentim orgullosos de la nostra gent.

El Cabanyal

Maestro Benavent,  comunicador i monologuista

A grans trets, el meu barri té fama de ser obert, amb gent acollidora, curiosa i treballadora. És la cançó Mediterráneo de Serrat, però cantada per Azuquita i ballada per Rosita Amores. El Cabanyal té mala fama, però per culpa de Callejeros, encara que alguna cosa de veritat hi havia. Però la fama, com tot, canvia, ara som "cool". Passejant pels seus carrers pots sentir diferents accents i restaurants gurmet on abans hi havia tavernes i els cuiners fumaven celtas. L'esperit mariner ens ha fet ser oberts, simpàtics i hospitalaris. Ens agraden les xafarderies en una terrassa amb amics més que veure la Setmana Santa menjant pipes, i ja és dir. Se'ns calfa la boca fàcil i ens comprometem a coses només per vacil·lar. Som gent treballadora; abans, al moll, ningú volia treballar perquè tot era manual i pesadíssim. Ens prenem la vida amb humor, relativitzem qualsevol problema i busquem fer un acudit de qualsevol desgràcia. El meu barri també té fama de combatiu després d'anys de protestes veïnals. Al meu barri podem trobar diferents estereotips com per exemple: "La xafardera", li agrada saludar i preguntar per malalties a tothom que es creua de camí al mercat, i sap el que passarà abans que passe, com en Minority Report. O "El flamenc", al qual no se li coneix treball, viu al parc i és un virtuós de la guitarra espanyola. Passa llargues temporades desaparegut, fet que dispara les teories sobre la seua salut o llibertat. En resum: el meu barri té ànima de poble i cor mariner. Vos espere al Cabanyal!

La Seu 

Amelia Bonell, periodista

La gent de fora pensa que és un barri "de postín" de famílies amb diners, senyorial ja que està prop de la Seu i en ple centre històric. Però els que hem viscut allí sabem que no és així, que era un barri humil on les famílies vivíem en pisos no molt grans, i molta gent en una mateixa casa on compartia habitació. Més que un barri es deia que semblava un poble, perquè celebrava, per exemple, la seua pròpia festa —San Bult— la més antiga de València. Però segons han anat acabant-se els lloguers de renda antiga, i els preus es dispararen, es va perdre l'essència del barri i ja no se li pot dir allò que és un poble. Els edificis on hi havia famílies i xiquets ara són hostals i hotels on cada dia pernocta un turista diferent. Només queden els pocs veïns que compraren la casa, i un miratge de sensació de barri reapareix breument quan arriben cada any les festes. Però el barri ja no és barri, s'ha desfet amb la massificació i la turistificació.

Russafa 

Fernando Miñana, periodista

La fama que pense que té Russafa és la del barri "guayón", com que els habitants d'allí ens creiem guais, moderns, rodejats de restaurants de moda, desdejunis "cuquis", bars de copes molons, un poc el barri del tardeo. Des de fora ens veuen “guayons”, però un poc despectivament, com un poc flipats. Ni ho confirme ni ho desmentisc. És un barri de puta mare, però com m'explica Gon, un dissenyador argentí establert a Russafa, el barri té dos versions. De dilluns a divendres és un barri pur on el mercat és el motor del barri, i una altra on de divendres de vesprada a diumenges és el barri de copes, de restaurants, dels desdejunis d'Instagram que s'ompli de gent perquè és on està tota la marxa del món.

Montolivet 

Gonçal López-Pampló, director literari

Quan era menut, als noranta, la fama era de barri marginal, perquè estava als marges de la ciutat. En el sentit que estava tocant a l'horta, a solars i descampats, a un riu que començava a reviscolar, però que encara li quedava molt de camí, es parlava de drogues... Era un barri "chunguillo". A poc a poc la cosa va canviar, el barri va créixer i es va reurbanitzar, l'horta —per desgràcia— es va allunyar, el riu es va obrir, arribà la ciutat de les Arts i les Ciències... I ara, fins i tot, para davant de la Parròquia el bus turístic. Però, paradoxalment, i tot i la seua posició estratègica, crec que ara com ara Montolivet no té fama de res. És un barri sense fama, silenciat, que passa desapercebut, un barri amagat. I no sé si és una bona o mala notícia, perquè tal com estan les coses, els preus del lloguer i l'especulació urbanística, potser per a un barri d'una ciutat com València és millor no tindre fama de res i passar desapercebut.

L'Olivereta

Sara Mansanet, directora del festival La Cabina

La meua sensació és que l'Olivereta, des de fora, pot semblar un barri sense personalitat, als afores de València, un "no lugar". Però tenim la sort que podem presumir de tindre un dels barris més barris de la ciutat, no està gentrificat, està ple de comerç de proximitat, botigues xicotetes i l'eix vertebrador del barri, el carrer Brasil, és una via comercial espectacular. Des del sabater a les xicotetes botigues de roba, passant per les carnisseries o la pescateria, és com viure en un poble. No tinc cap enveja de la gent que viu a barris de més solera, perquè a l'Olivereta tenim la sort de viure amb la sensació de pertànyer a un espai col·lectiu, on la majoria de la gent encara es coneix pel seu nom.

Benicalap 

Elías Taño, artista gràfic

"La fama del barri, quan jo vaig arribar, era de barri pobre, perifèric, problemàtic i migrant, eixes eren les quatre impressions que senties dir a la gent. Està justificat? Pobre, de classe treballadora i migrant està més que justificat; ara bé, barri en decadència, problemàtic o insegur, o eixe concepte tan "centralista" de perifèric amb cotxes abandonats i venda de droga, no tant. Podria definir-lo com a barri oblidat. A escala cultural està abandonat, no hi ha ni una llibreria, i les activitats culturals són poques i molt puntuals. A la zona de la plaça i la part més antiga del barri no hi ha gens d'interés cultural per part de ningú, ni tan sols pels que vivim ací, i no sé massa bé per què. El cas és que és un barri amb un potencial brutal i amb un parc meravellós, on la fama de mal barri i perillós està injustificada. Això sí, hi ha molts feixistes, ja que Yomus té ací la seu, la qual cosa és una gran aberració en un barri on, per altra banda, hi ha molta bona gent. Oblidat, marcat per la proletarització i un poc denigrat, ja que no s'ha invertit el que s'havia d'haver-hi invertir i s'ha deixat que s'autoconsumira, seria la meua definició"