Quina separació musical encara no has superat?

VALÈNCIA. Des de fa unes setmanes, quan es va conéixer la separació indefinida del grup Manel, els escolte cada dia, encara que siga una cançó. No estava preparat per a acomiadar-me d'ells, m'ha passat com amb eixe amic que fa una bomba de fum en una quedada abans que li contares alguna cosa important. El busques, no el trobes, et frustres... i penses "ja el tornaré a vore". Només que en este cas, saps que "aquellas que aprendieron nuestros nombres, esas no volverán". Acabaren l'últim concert sense que ningú sospitara que n'era el comiat, amb la premonitòria Banda de Rock "Sabran que almenys, per a tu i per a mi, durant un temps van fer que tot fos una mica més divertit?". M'he posat a recordar altres separacions o descansos de bandes que es convertiren en moments tristos... com Perro, que toquen el pròxim dissabte a la Pèrgola de la Marina després d'una llarga aturada, o com la Gossa Sorda, que el dissabte passat feren un conat de retorn.

Algunes voltes eixes separacions deriven en fenòmens musicals fins i tot més importants que la banda inicial, com quan es van separar Los Rodríguez, The Police o Mano Negra. Altres voltes torna el grup i l'ànsia de l'atesa provoca que el retorn siga més esperat i grandiós, com va passar amb Stromae, Blur o Guns N' Roses. Mentre remire el concert de Manel en la Sala Apolo, he preguntat a persones per a les quals la música és la seua vida sobre la separació musical que els va marcar sense remei —tot trontolli un segon— en algun moment. Quina és la vostra?

Comence per un músic que va patir una separació recent, Vicent Todolí, membre de Gener, que ara ha començat un nou projecte amb altres dos antics membres del grup —Chiner i Alepuz— anomenat Meravella, i que fa pinta de convertir-se en això, una meravella. Todolí confessa: "Per generació no podria dir-ne un altre, Oasis. Els he viscut de ben jove i vaig créixer amb ells. Els he vist en concert tant en banda com en solitari, sempre amb amics: eufòria col·lectiva. Tots ells han sigut com anar a un karaoke, els he gaudit com un xiquet. Tot i que no facen més cançons junts, mai han parat de ser notícia, i és que ho han tingut tot en la música: cançons, presència, polèmica, moda, i molta mitologia —que si es parlen, que si no; que si tornen, que si mai ho faran; que si apareixen unes cançons ocultes cantades pel germà; que si existix un disc sencer gravat però no publicat; que si els músics se'n van amb un, ara amb l'altre; que si Liam per rememorar els 25 anys del concert d'Oasis a Knebworth fa dos nits en solitari davant de més de 160.000 persones—. La més recent és utilitzar la IA per posar la veu de Liam sobre les noves cançons de Noel per fer-se una idea de com hauria sonat la banda hui en dia. Fins i tot els crítics que sempre reneguen d'ells i s'enorgullixen d'això, no poden fugir de revisitar-los una vegada al mes i traure’ls als seus textos. Perquè, sense cap dubte, van ser enormes."

No deixem les Illes Britàniques amb la següent música qüestionada pel tema, Tesa, la rapera d'Almussafes, reconeix que va patir un fenomen fan molt habitual als noranta. "Quan eres més teen vius les bandes musicals com a part de la teua vida. Jo era de les Spice Girls. Deia molt de com eres quina de les cinc t'agradava més. Jo era de Mel B, tu de quina eres? Bo, prenent-s'ho de manera tan personal com jo, ja vos podeu imaginar com em va pegar que se separaren. Una llàstima. Però mira... tot torna... I elles també. Si no m'equivoque estan de gira mundial sense Victòria". Però no va ser l'única separació traumàtica que recorda: "Em va saber molt malament que es dissolguera La Cabra Mecánica. Un dels meus grups favorits i que va acabar dividint-se i deixant de tocar. Almenys ara ens podem consolar amb El Lichis, cantant de la banda, que seguix en actiu en solitari".

Un músic expert en mantindre cohesionada una banda és Jorge Martí, cantant de La Habitación Roja, que ens atén des de Noruega, el país, no el llibre. També ell ha patit molt amb les bandes que deixaren de ser-ho, i ens fa un repàs de moltes separacions que de segur a vosaltres també vos afectaren. "Les primeres separacions que recorde es van produir quan era un adolescent, però hi ha una llarga llista de grups que es van desfer i em van deixar trist i cavil·lós. The Smiths i Golpes Bajos van ser els primers. Els gallecs em van captivar des de la primera escolta als huitanta amb les seues cançons immaculades i evocadores considerades hui clàssics del pop espanyol. Em van arribar tan profund com el buit que em van deixar en llençar la tovallola. Van tindre, igual que The Smiths, una carrera tan excel·lent com efímera. Els de Manchester van ser una de les separacions que més em van marcar. Un grup clau a la meua educació musical que va posar fi a la seua carrera abans d'hora per desavinences entre els components principals. Cosa que sol ser prou habitual a les bandes amb més d'un líder i amb personalitats fortes i marcades. Crec que hi ha, a més, cert paral·lelisme i punts en comú entre estos dos grups. Més endavant em van afectar moltíssim els finals de Radio Futura i El Último de la Fila. Dues bandes clau de rock en espanyol que van marcar els meus anys d'adolescència. Ja a la vintena, als noranta, la separació de The Verve i la de The Stone Roses em va fotre de manera majúscula, ja que els seus àlbums publicats em van influir profundament musicalment i estèticament. I finalment, la separació definitiva de REM, un grup sagrat per a mi, amb una trajectòria exemplar i que m'havia acompanyat des del meu despertar musical. Un grup que semblava que seria tan etern com les grans cançons que feia. El seu punt final va trencar en mil trossos la meua idea que una banda podia durar i molar per sempre. Segurament hi ha hagut més exemples, però estos són els que potser més em van fer mal. Perquè fa mal. Quan se separa un grup que estimes hi ha un dol que s'assembla a una ruptura sentimental definitiva i irreversible. Costa acceptar-ho i assimilar-ho. Res no és per sempre, encara que potser sí que ho són algunes de les cançons d'estos grans artistes".

Continuem amb els cantants, i en este cas li preguntem a May Ibáñez, vocalista de Badlands, el grup més country i bluegrass del panorama valencià. "M'agradaria dir que The Beatles o Nirvana van ser els grups que protagonitzaren les grans separacions —o desaparicions— musicals de la meua vida, no obstant això, com a millennial que soc, quan la música d'estes formacions va arribar a mi, va ser després dels seus corresponents break ups. D'alguna manera, quan els vaig començar a escoltar ja era conscient que la discografia que hi havia al mercat era tota la que trobaria mai. L'època en la qual més vaig viure el que significa el fenomen fan, en el meu cas, va ser al principi dels 2000, en plena adolescència. Entre les meues artistes de bandera estaven Britney Spears o Avril Lavigne. El triumvirat musical femení el completaven les Destiny's Child. Les vaig seguir des de la seua primera formació fins a la dissolució, en 2005. Quan van anunciar que la carrera juntes acabava, va ser tot un drama. Per a mi eren el gran referent a nivell vocal i tècnic —quantes imitacions vaig fer amb el comandament de la tele de micro...—, i gràcies a la seua influència em vaig endinsar a descobrir gèneres com el soul. A més, per a mi representaven la vàlua, el poder i la força femenina, i així ho van demostrar amb temes com Independent Woman o Survivor, que són autèntics himnes. Sort que poc després de la seua separació, Beyoncé i Kelly van llançar les carreres en solitari i vam tindre premi de consolació. Així i tot, continue somiant amb un reencontre per poder veure-les en directe, una cosa que se'm va quedar pendent".

I acabem amb Sergio Fernández, director de Redacció Atòmica i una de les persones que conec que més concerts diferents disfruta en directe cada any. "El 6 de novembre del 2009 vaig poder vore per última volta en directe un dels meus grups favorits de moment, un moment clau de la vida de qualsevol persona, després de l'adolescència i al principi de l'edat adulta. Va ser en la Sala Mirror, i estic parlant de The Sunday Drivers. Ells van ser clau en la meua formació musical, i van ser pioners en obrir el camí internacional després de molt de temps en el qual les bandes de pop i rock nacionals s'havien quedat estancades a Espanya. Amb Little Heart Attack del 2004, Tiny Telephone i, per descomptat, amb cançons mítiques com On my mind o Do it, foren número 1 a França. Això, per a una generació que estava cansada de mirar sempre cap a dins, ens va vindre molt bé per mirar també cap a fora. Tant de bo algun dia tornem a vore Jero Romero i els seus damunt d'un escenari, perquè eren uns grans músics i els trobem molt a faltar".