Raimon i Manuel Vicent evoquen a l'Alfaro "elegant i compromès coneixedor del poble"

VALÈNCIA. (VP/EP). El cantautor Raimon i l'escriptor Manuel Vicent han recordat aquest dimarts a Andreu Alfaro, escultor "elegantíssim" dotat amb la "ironia pròpia valenciana" i "compromès amb el seu país", però també a l'amic, amb una forta personalitat i que defensava les seues idees amb vehemència, quan és a punt de complir-se el sisè aniversari de la seua defunció, el 13 de desembre de 2012 quan tenia 83 anys.

Tots dos han dissertat sobre el paper d'Alfaro en la cultura valenciana de la segona meitat del segle XX en una taula redona moderada per l'historiador de l'art Tomàs Llorens en el Centre Cultural Bancaixa, en el marc de les jornades Col·loqui Alfaro que complementen l'exposició Alfaro. Laboratori de formes escultòriques que acull aquest mateix enclavament.

Però, més enllà d'un repàs acadèmic a la seua obra, Raimon i Vicent han recorregut a la memòria per a comentar com van conèixer a l'escultor en la dècada dels 60, poc després de l'inici de la seua trajectòria, i també quins van ser les seues últimes trobades amb l'artista.

Vicent recorda l'"amistat increïble" que li unia amb Alfaro, un personatge "molt atractiu" que "tenia autoritat moral" i a més "coneixia les xicotetes passions del poble" per la seua trajectòria com a empleat en la carnisseria del seu pare, que li va permetre aqueix contacte diari amb la gent: "Passar d'ací a ser un escultor elegantíssim solament es pot donar a València".

Per a Raimon la primera trobada amb Alfaro està emmarcat en una etapa de "despertar d'un cert valencianisme" de la mà de Joan Fuster i Vicent Ventura, i l'amistat amb el dibuixant i escultor va ser tan intensa que li va portar fins i tot a escriure-li un poema, 'Andreu, amic' al que va posar música i que es va llegir en el seu comiat: "Va ser escrit l'any 74, és d'aqueixes coses que no pots impedir que isquen i ix tot perfecte, és molt sentit, així ha sigut nostra relació".

"Cercava la universalitat mediterrània a través de l'estètica", ha destacat l'escriptor, que també ha posat en valor que comptava amb "una gran projecció pública" perquè, de fet, creia que el seu treball havia de sintetitzar-se en un espai públic i "la seua creativitat era més important quan les seues creacions *concitaban un espai públic". Ciutats espanyoles com València, Madrid o Barcelona i unes altres a Alemanya (Colònia) o a EUA (Nova York) són exemples d'aqueixa aposta.

Vicent també ha destacat el paper que va jugar en l'impuls de l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM): "Açò també és obra seua, és una projecció artística seua, ha sembrat tan ben sembrat que no han acabat de poder-ho derrocar, ho han intentat però no han pogut".

Així mateix, en el col·loqui s'ha subratllat el compromís d'Alfaro amb el seu país. "En escultura abstracta el compromís s'adquireix titulant. País Valencià, llibertat...", ha ironitzat Vicent, que també ha recordat que era "un blasquista, anticlerical i antimonàrquic". "Com ha de ser", ha afegit Raimon, en la memòria dels quals queda "la memòria la força de la seua personalitat".

Retrospectiva: curiositat i imaginació

Per a acostar l'obra d'Alfaro, la retrospectiva en el Centre Cultural Bancaixa recorre el seu més de mig segle de treball, mostrant el seu "excés de creativitat" i la seua faceta d'artista "investigador" de formes i materials, la seua "curiositat infinita", la seua "imaginació escultòrica", el seu "interès per l'espai públic" i el seu "compromís amb la col·lectivitat".

L'exhibició es podrà visitar fins al pròxim 3 de febrer i mostra tot el treball d'Andreu Alfaro a través de la seua evolució al llarg del temps i de la seua inquietud per evolucionar i experimentar amb materials com el ferro, l'alumini, l'acer, el zinc, el metacrilat, la fusta o el marbre.

Repassa des dels inicis vinculats amb el constructivisme abstracte d'entreguerres fins al seu gir al contingut de compromís polític i social, les seues característiques generatrius i transparències cromàtiques, la seua revisió de la història de l'art, la inspiració en Goethe, la temàtica de jazz i àngels i el contraminimalisme de les últimes sèries escultòriques.