Restaurants per a viure experiències a València

VALÈNCIA. En una cultura visual, on Internet ens permet viatjar en segons a qualsevol guarida amb encant de l’altra punta del planeta, la nostra vida diària ens exigeix autenticitat; ens demana viure experiències reals. I en eixe moment crucial és quan arriba el tir de la càmera del mòbil. En un restaurant, la sensació pot limitar-se a ser gastronòmica i ho contarem amb una imatge del plat en qüestió (que me menjaré i tu no). Però des de fa vora quatre anys alguns restauradors no només ofereixen una carta atractiva al paladar. A més, afalaguen els ulls amb un interiorisme tan suggeridor que es capaç de traslladar-te a unes altres realitats. És en este cas quan arriba l’autoretrat narcisista que obri l’objectiu més enllà del plat i enfoca cap a un sostre ple de fulles de cirerer japonés o cap a una paret decorada amb barrets a través de la qual ens submergim ràpidament en les Pitiüses. “Veure no és creure, sinó interpretar”, apunta Nicholas Mirzoeff, professor de Mitjans, Cultura i Comunicació de la Universitat de Nova York: “Les imatges visuals tenen èxit o fracassen en la mesura que podem interpretar-les satisfactòriament”.

“Nosaltres no decorem, contem una història. I per això, necessitem almenys un mes per a treballar una identitat, que extraiem a través de tallers amb el client, i un altre mes per a documentar-nos profundament sobre eixa personalitat”, recalca Ana Milena Hernández, la interiorista cofundadora de l’estudi Masquespacio junt amb l’especialista en màrqueting i estratègies, Christophe Penasse. Aquests dies ultimen dos importants projectes gastronòmics; l’un és Hikari (2017), al carrer dels Tomasos, i l’altre La Manera (2017), al carrer de Moratín. I acomiaden 2016 amb dos importants guardons: el premi AD España 'Massimo Dutti Nuevos Valores' i 'Wave of The Future' de la revista nord-americana Hospitality Design per la seua trajectòria.

Tant clar tenen establida la seua filosofia de treball que el seu primer projecte en hostaleria, el que feren per a José Miguel Morell i Nuria Herrera en Nozomi Sushi Bar (2015), va ser seleccionat pels Restaurant & Bar Design Awards entre els déu restaurants més bonics del món. Per a fer-lo realitat, “absorbírem tots els seus àlbums personals, llibres, documentals, pel·lícules,... Havíem d’introduir-nos primer en la cultura nipona i després en la del sushi de la mà del projecte personal d’aquesta parella de professionals. Darrere de Nozomi hi ha una ètica, una política, una consciència i això que no és tan tangible és al que donem color i material”, detalla Christophe.

El seu èxit ha sigut tal –Nozomi té una llista d’espera per damunt de Kabuki o Koy Shunka– que sense dubte els propietaris han confiat cegament en l’habilitat d’aquest estudi valencià per dirigir la creació del seu segon projecte, Hikari Yakitori Bar. D’ací a unes setmanes ens trobarem amb una taverna basada en els yakitoris de Tòquio on l’ambientació transportarà als racons més obscurs dels carrerons que s’amaguen sota les vies del tren de l’estació de Shinjuku. “Saps que és un local del grup Nozomi tot i que no té res a veure amb el primer restaurant. Per què? Perquè manté la identitat”, explica Ana.

Mentre Masquespacio s’enfrontava al repte de Hikari, al mateix barri naixia a principis del 2016 The Sushi Room. És el projecte de Miguel Pisano, Nacho Pérez i Miguel Ángel García i compta amb dos locals, un és restaurant i l’altre “està dedicat al take away i delivery”. Obriren les seues portes amb el propòsit d’impactar el client “amb un viatge pels carrers més vius de qualsevol país asiàtic”, assenyalen des del departament de projectes de CuldeSac. En aquest cas la diferència també l’han marcat al paladar amb una cuina Nikkei, fusió de plats peruans i japonesos.

Però no només de nipons viu l’interiorisme gastronòmic. Al carrer Moratín està naixent La Manera, “de la mà d’un grup d’inversió estranger que està pisant amb força en concepte, portant molta experiència a la ciutat i escapant de l’apertura ràpida sense sentit de moltes franquícies. I no estic parlant d’un restaurant atractiu simplement. Serà un bistro obert 18 hores, però anirà transformant-se a mesura que avance el dia, enèrgic de matí i sexy de nit”, relata Ana Milena Hernández. “Paral·lelament estem en Picanya preparant La Taula de Albabel, el restaurant andalús d’una parella que viu des de fa anys ací”, afegeix Christophe.

El gust no va renyit amb el pressupost i una bona prova és el grup Saona, dirigit per Gonzalo Calvo. La crisi li va obligar a abaixar la persiana de la immobiliària i a emprendre en dues aficions, la cuina i la decoració. En 2013 inaugurava el seu primer restaurant de caire mediterrani a la Gran Via Marqués del Túria de València i ja en van sis. “El vaig dissenyar jo, inspirant-me en l’interiorisme pròpiament de Formentera com be diu el seu nom. Al dia eren tants els clients que ens preguntaven pel lloc on compràvem la decoració que hem hagut de crear un espai de venda en la nostra pàgina web. El problema era que no podíem redirigir-los a una tenda concreta, ja que la majoria de coses les fem nosaltres o les demanem per encàrrec a artesans. Les cadires ens les fa ex professo un ebenista de la Vall d’Albaida i els marcs de petxines els dissenya la meua cunyada”, explica el propietari.

El més sorprenent és que aquesta atractiva inversió casolana li ha permet accedir a una de les millors interioristes europees per a dissenyar un local de 400 metres quadrats en ple centre de València. Sandra Tarruella és l’artífex de Turqueta, “l’espai fidel a la nostra ànima balear, però on es potencia l’ambient, el confort i l’oferta gastronòmica”. Han tardat huit mesos en fer-lo realitat. "El punt fort del projecte ha sigut el pati final del local on es potencia l’entrada de llum natural. El mobiliari és de jardí i juntament amb la vegetació frondosa i el sostre de canyís es reforça l’ambient de porxo”, detallen des de l’estudi català. I entre els elements que conviden a fer-se un selfie trobem plats de ceràmica manual de dos ceramistes, una paret de portes mallorquines recuperades en tons blaus i un conjunt de barrets tradicionals de l’illa.

“Al principi el projecte de Sandra no encaixava amb la línia que volíem transmetre i progressivament vam anar adaptant-lo fins a aconseguir el que crec que és una evolució dels Saona. Aquest major confort ens ha permés combinar-lo amb un producte més car, de més qualitat. Ens ha permés jugar un poc més i en alguns plats es nota la diferència”, assenyala Gonzalo. Continua imparable. L’últim projecte, Tagomago, s’ubicarà a l’antic local d’Hermès a la plaça del Patriarca de València: “Comencem les obres la setmana vinent i en principi el farem tot nosaltres. El tinc més en el cap que en dibuix. Per la seua ubicació serà un poc més clàssic, però seguint amb la calidesa i els materials de tots els restaurants”, avança.

Un altre gran que deixa la seua empremta en un restaurant valencià és Lázaro Rosa-Violán. D’ell és l’interiorisme de Gaspar, dels mateixos propietaris de La Mari. Però aquest espai explosiu, que capta poderosament la mirada i el tacte, no encaixa a la perfecció amb la carta; per tant, l’experiència no arriba a ser total. Això sí, són locals que marquen tendència i que són impossibles de copiar per la seua originalitat. “Menjar no és qualsevol cosa, és una experiència. Volíem fer un interiorisme divertit amb plats internacionals, però la demanda de la ciutat ens ha reclamat un menú més accessible. Ens han obligat a canviar una estratègia que sí ens està funcionant a Bilbao, Sant Sebastià i Eivissa”, explica Íñigo Basarrate, del grup basc Bassko. No es conforma i per això posa ara el seu esforç en un altre local també dissenyat per Lázaro al centre de València: “És, per a mi, el millor interiorista. Aconsegueix cridar l’atenció”, confia.

Una sensació vibrant també se sent en entrar a The Little Queen, el restaurant que s’ubica a la primera planta del renovat hotel Reina Victoria. És creació de l’estudi valencià dirigit per Gerardo Almenar. L’elecció no és anodina, doncs l’ara dissenyador té un marcat passat de més de déu anys relacionat amb el món de l’art i les antiguitats: “Hem optat per un disseny clàssic, amb fusta rústica i mobiliari de Fritz Hansen. L’arquitectura és tan potent que era necessari un minimalisme racional en els elements”, apunta Almenar, qui afegeix: “L’objectiu és que siga un espai atractiu tant per als clients de l’hotel com per als ciutadans de València, que ara poden gaudir d’aquest històric i emblemàtic espai”. La posada en escena es complementa amb el treball dirigit en la cuina pel xef Pablo Ministro, qui ofereix una ampla gamma d’experiències culinàries, des de desdejunis fins a menús i opcions de nit.

“Un restaurant és un espai on una persona passa un temps raonable i ha d’estar a gust, no solament menjar bé. Per això, els locals que triomfen són els que combinen tres pilars: interiorisme, menjar i servici. Si una falla, normalment no va tan bé”, recalca Gonzalo Calvo. A aquesta idea l’estudi Masquespacio afegeix: “Quan se senten i es fan una foto, eixa foto es fa viral. Si no els agrada, no se la faran. La cultura visual i les xarxes socials exigeixen restaurants ben dissenyats que capten la nostra atenció”.