Mercat a la Plaça de l'Ajuntament de València (Foto: Eva Máñez)VALÈNCIA. Les tendències sorgeixen de la nit al dia. Un pla estratègicament dissenyat, analitzat fins a allò més impensable i, de vegades, amb perversitat al màxim. Estem, tots, sotmesos dos cops a l’any, com a mínim, a caure en l’encís tendència. Els creadors ens aboquen a universos paral·lels. Atapeïts de “satisfaccions” forçades, inventades, com guionitzades per reconfortar el desplaer de la quotidianitat. Enganys i autoenganys. Trampes molt puerils. Un pseudo confort en forma de vestits, colors, perfums, mobles de cuina, telèfons mòbils, llençols, menjars, bicicletes... El consum a dojo, dirigit, teledirigit en la distància i en la proximitat.
Els equips creatius, publicistes, dissenyadors, “inventors” de packaging i tota la pesca llancen les seues poderoses armes amb estratègies de màrqueting. Garres seductores per enxampar-nos segons l’època, els moments. Vivim marcats per la tendència i subjectes a l’autoritarisme de les modes. Sí, sí, un “topicàs” ben real! La indústria és l’encarregada de “posar-nos” al dia. Innocents ens deixem ensarronar, ja tips, avorrits, amb suggeriments dèspotes i repetitius. Un festival de propostes en marxa les 24 hores del dia. El carrer, el cinema, les xarxes socials, els blogs, són contenidors d’idees per als llança tendències. Un no parar!
Actualment les demandes gustatives també estan subjectes a la moda tendència. Els nous corrents gastronòmics fan ampliar el nostre vocabulari despensa, el nutricional. Influències alienes, extretes de models de viure allunyats, s’incorporen amb la timidesa d’un principiant exòtic. Són els nouvinguts. Sabors i cultures integrades al nostre lèxic gastronòmic, al més privat. Flaires noves als carrers. Gustos del món, com receptaris online, a cop de la recepta via Skype des del país d’origen.
El nostre microcosmos gustatiu, més saborós i particular, també es veu bombardejat. Diferents sectors es confabulen per implicar-nos sentimentalment, per farcir el nostre somni quimèric associat a l’olfacte, a la memòria, als botons gustatius... Records primaris que envaeixen les papil·les dels habitants de ciutat, de viles i pobles, amb multiculturalitat de gustos, sabors i aromes. Som al gran Mercat.
A València, i al nostre País, tenim un fantàstic aparador de mercaderies. Marquem també tendència! Paradís de degustacions diverses. Productes fotogènics i amb marca pròpia. Alguns a l’imaginari de tots els temps, amb noms i dissenys inconfusibles: Anitin, Lolita, Vicentin... L’Horta i la natura fan parella als mercats i a les places. És el màrqueting espontani, amb denominació d’origen. Reconeixement a la terra, al món agrícola de segles sense massa sofisticació. Els llauradors, pagesos, pescaters i d’altres botiguers mostren el seu millor gènere. Venedors escridassant les seues delícies, davantals emmidonats ben polits i bronzejat d’hores de camp. Generacions de complicitat, una darrere d’una altra, amb la confiança de l’ofici, amb la desimboltura de saber conèixer la terra i de vendre amb la mà, a pes. Reivindiquem l’herència històrica gustativa, l’excel·lència del producte. Parades i basquets configurant un policromat magnífic. Un autèntic bodegó de color! Tendència natural!
Aliments de Km 0? I tant! Imprescindibles! Sense quilòmetres de carretera. La Salut s’incorpora a la llista de la compra de proximitat com una safata amb vitamines acabes de collir. Els consumidors semblen més sabuts, més healthys. Ja fa anys que és costum a molts països. Ara sembla, amb una mica de retard, que arriba a València. El darrer diumenge de cada mes hi ha mercat a la Plaça de l’Ajuntament amb productes ben frescos, autòctons. Hem d’anar carregats amb carrets, cabassos o sacs pel centre urbà? No seria millor que la mercaderia anés per districtes i barris? Faria més agradable la compra i més natural la venda. Cal fer mercat còmodament. Slowcompra!
Hem de ser còmplices amb el futur. Tenir cura d’ allò més pròxim, del més autèntic, del més ecològic... Cap intermediari. Cadena curta, que diuen. Millorem el medi ambient, treballem la terra amb condicions. Recuperem i malcriem, amb modernitat, el que és més nostre, el de cada dia. Fa una setmana es presentava en societat “Del tros al Plat”, esdeveniment gastronòmic-turístic organitzat per l’Ajuntament i la Diputació de València, vinculat a la capitalitat mundial de l’alimentació. Promocionava al port, la marina o com calga batejar el nou espai de combois múltiples, un sopar de germanor. Es reivindicava la proximitat dels queviures amb entrepans, cacaus, tramussos i salmorra... Ben gràfica, amb substància, les fotos d’Eva Máñez a la Fotogaleria de Valencia Plaza.
La realitat és ben diferent del que proposava la revetlla marítima. Els aliments de sempre, eixos que haurien d’estar de proximitat, els de tota la vida, arriben amb quilòmetres de recorregut. Dies i hores a les cambres de refrigeració, gelats... Impossible d’entendre tantes hores de vol si no fos pels euros, per ser negoci d’alguns. Explotacions llunyanes i amb moltes injustícies, probablement, s’encarreguen de portar a taula llentilles, clòtxines, bajoques, espàrrecs, oli verge extra, carabasses, cloïsses... Productes d’anar per casa que vénen de lluny. Empreses i negocis, multinacionals, que ens injecten sabors “adulterats” passats per caixa mentre els amos, els que remenen les cireres, cada cop es fan més rics. Els gegants de la distribució!
Panamà, Marroc, Xile, Perú, Portugal, Argentina, Israel són alguns dels països d’origen, llegim l’etiquetatge, dels queviures més genuïns, més nostres. Estrelles de la cuina casolana arriben des de l’altra punta del món. Arròs, xufes, llimes, taronges... I el garrofó! Recorren la terra, fan el periple de Marco Polo o el de Pigafetta.
Avui m’ha pegat per reivindicar el pobre garrofó, em sembla el més dèbil. És a les acaballes, que diuen. Tradicionalment indispensable per al nostre univers gastronòmic. Els valencians substituïm, reemplacem, amb massa facilitat. Aquesta tendència a agafar botifarra per qualsevol cosa i després oblidar-la en un tres i no res, en quatre esgarrades. Les nostres icones alimentàries estretament arrelades a l’imaginari col·lectiu no poden ser substituïdes per rèpliques.
Suplantat, desbancat, per una imitació allunyada tot i que ve de la seua terra d’origen, la mongeta de Lima. Una còpia, amb sabor farinós. Un succedani en tots els sentits. El garrofó, associat, inseparable, amb la ferradura i la tavella a la verdura de paella, desemparat. Reclama ell, aclamem nosaltres, Denominació d’Origen Protegida i Indicació Geogràfica també protegida amb estrictes controls de qualitat. Això sens dubte, poca broma! El garrofó en perill d’extinció com el samaruc o els pèl-rojos, a tall d’exemple. Salvem-los!
Ja en marxa, a punt, tota una campanya per tal de protegir-lo! Amics i coneguts, ben segur, s’uniran a la causa, GarrofóTeam. Una acció legal, sincera i noble, emparar un petit cos en forma de mini ronyó o mitja lluna, Phaseolus lunatu. Cal reivindicar la seua senzillesa, la bondat del garrofó sec, fresc o congelat. Resguardar amb la cura necessària per mantenir el conreu, amb la terra lliure de males herbes. Plantar les mates amb l’enginyeria de les canyes, com sempre. Tota una megaestructura a prova de tempestes d’estiu. Necessita la mar a prop i la seua dosi de llum, com una gran delicatessen.
Ell és el bo i millor. El súmmum, la flor i nata dels diumenges o de qualsevol dia d’arròs sec o caldós. La tradició ancestral del garrofó! Bajocó, fesol de garrofa, fesol de ferradura, de “pelaïlla”... Pintat o de cella, ample, pla, suau... Amb potassi, ferro, fibra, vitamina B9. Innocent i indefens. Salvem-lo! Massa paella per a tan poc garrofó.
