El 25 de juny passat l’Ajuntament d’Elx donà una passa més al procés d’aprovació de la nova reglamentació sobre les llengües oficials del municipi. Al caliu del debat entre regidors, la intervenció del senyor alcalde mereix un comentari. Afirmar en un plenari municipal que Elx pertanyé a la Corona de Castella, abans de fer-ho a la Corona d’Aragó, per justificar que la llengua històrica d’Elx no fou sols el valencià, sinó també el castellà, confon, més que clarifica, la presència i relació d’ambdues llengües al municipi. El fet d’haver-ho exposat en un fòrum públic i institucional, de manera contundent i amb un to alliçonador, requereix unes consideracions perquè, tal com va estar formulat, indueix a confusió.
La qüestió dels títols històrics que ambdues llengües, valencià i castellà, tenen per adduir el tractament polític que cascuna hauria de rebre, és un tema molt investigat gràcies a estudis solvents elaborats des d’una àmplia base documental, escrita i arqueològica. Per això, les veritats a mitges no tenen excusa. Són perilloses per les conseqüències que porten a la percepció social del complex passat d’una ciutat que, als últims temps, ha vist minvar el valencià per diferents raons polítiques, culturals i socials com a llengua pròpia i majoritària de la població fins a temps recents.
Alguns fets són imprescindibles. El 1265, poc després del sotmetimentde la ciutat andalusina d’Elx –Ilš– a Jaume I (Montpeller, 1208 –Alzira, 1276), s’inicià el llarg procés de formació de la societatil·licitana, tal com hui dia la coneixem. Des de ben prompte hi trobem no sols la presència dels andalusins nadius que no havien fugit ni havien estat expulsats quan la conquesta del rei, sinó també deveïns immigrats d’origen aragonés, castellà i català. Uns i altres combinaven el seu origen de procedència amb la seua identitat cultural i social: cristians, musulmans, jueus, a més d’artesans, mercaders i funcionaris de la nova administració. I, així mateix, esclaus i «refugiats polítics», diguem-ne, de difícil identificació per la condició fronterera del territori, acollits per la nova senyoria castellana sota el comandament de l’infant En Manuel (Carrión de los Condes, 1234 − Peñafiel, 1283) i del fill d’aquest. En Juan Manuel (Escalona, 1282 − Córdoba, 1348). I escassos mossàrabs (cristians que es quedaren a viure a les ciutats andalusines),amb poc pes a dins la nova comunitat en vies de constitució. No sols eren escassos a Elx, sinó també en tota la zona mediterrània peninsular. De fet, si més no a València, es constata la seua fi abans de mitjans delsegle XII.
Foto: PEPE OLIVARES
Poc durà a Elx el domini castellà dels Manuel. Per la Sentència Arbitral de Torrellas de 1304 i l’Acord d’Elx de 1305, Elx, amb altres tantes ciutats de l’actual sud valencià (Alacant, Guardamar, Oriola), entrà a formar part del Regne de València. El nou territori meridional fou instituït primer com a Procuraciói d’ençà1366 com a Governació, amb la capital a Oriola. I aquí es mantingueren fins que la derrota d’Almansa i els decrets de Nova Planta consegüents eliminaren l’estructura constitucional del reialme, el 1707. Més de quatre-cents anys, doncs. No sols això, sinó que, malgrat la influència castellana d’origen, d’ençà l’entrada formal al Regne de València, les ciutats de laGovernació aconseguiren durant bona part d’aquest segle XIV i del XV armar una identitat comuna a la resta de territoris valencians, com demostren les recerques del doctor Vicent Baydal. És a dir, els il·licitans, tingueren l’origen que tingueren, no sols arribarien a sentir-se valencians, sinó que s’expressaven oralment i per escrit en aquesta llengua. Una valencianitat que s’accentuà durant la pertinença d’Elx i Crevillent a la ciutat de Barcelona (1391-1473), anys en què el flux migratori del Principat al regne augmentà.No sols ho testimonia la Festa, datada l’últim terç del segle XV. La molt abundosa documentació del nostre Arxiu Històric Municipal, entre d’altres, testimonia a les clares bona part dels fets que comentem. Així com la que custodia sobre Elx l’arxiu històric de la ciutat comtal, instal·lat al bell mig de la ciutat romana, a la Casa de l’Ardiaca.
D’aquesta manera, i a pesar de l’heterogeneïtat històrica d’origen del Regne de València, amb coexistència de diferents poblaments i cossos legals, Elx s’integrarà plenament en el regne, tot tenint en els Furs i en la llengua uns punts cabdals de convergència, elements transversals de referència comuns. Una de les fites d’aquest transcurs foula convocatòria de les Corts de 1329 pel rei Alfons el Benigne (Nàpols, 1299 − Barcelona, 1336), en les quals els Furs de València s’imposaren sobre els altres, especialment sobre els d’Aragó, per al regiment global del reialme.
En efecte, els Furs, el cos de lleis format per acords assolits entre la monarquia i les Corts, ajudaren a simplificar la intricada situació territorial i política dels inicis de la constitució del país, fins a fer un tot plegat territorial valencià des de Rossell i Vinaròs fins a Elx i Guardamar. Un bon estímul per a la nostra ciutat que, per la seua pertinença a l’esmentada Governació d’Oriola, estava un tant desplaçada de les lluites de l’estament reial per defensar i estendre els Furs a tota la geografia valenciana.
Els papers que han quedat de tot aquest llarg procés, a l’abast de tothom, fan servir quasi exclusivament el valencià, essent el castellà minoritari, una llengua pràctica per als negocis mercantils amb Castella, a més de ser la de la reduïda cort senyorial d’ençàfinals del segle XV, quan Isabel de Castella cedíla comarca d’Elx al toledà Gutierre de Cárdenas perquè la regira com a senyor feudal. Tot i això, la llengua destacada, la de l’administració, la de la comptabilitat mercantil, de l’església, notaris i metges, artesans i llauradors, era el valencià.Molts segles de valencià, per tant, oficial i popular. La llengua que definia les relacions polítiques i socials. La dels esmentats Furs. Per tant, l’expressió feta servir al plenari («Las lenguas históricas de Elche son el valenciano y la lengua española, el castellano») força la realitat històrica per adaptar-la a un interés polític evident.
D’altra banda, l’al·lusió del senyor alcalde a la Corona d’Aragó, també ha sigut confusa. De ser en origen un títol reial d’Aragó, esdevingué −com ha sintetitzat un dels seus estudiosos, el doctor Ramon Grau− el nom genèric d’una amalgama d’estats que abastava també territoris occitans, italians o grecs. Una federació que es consolidà des que el net de Jaume I, Jaume II ( València, 1267 − Barcelona, 1327) disposà el 1319 que els seus components −regnes d’Aragó i València i el comtat de Barcelona−, no pogueren separar-se. Pere el Cerimoniós (Balaguer, 1319 − Barcelona, 1387), això no obstant, amplià aquesta fórmula confederada arran la integració del Regne de Mallorca a la seua sobirania, junt amb els comtats del Rosselló i la Cerdanya, tot destacant els seus eixos centrals: Aragó, Catalunya i València. Ja en el segle XIX, l’emergència del concepte de ciutadania com a subjecte de drets individuals replegada per les constitucions liberals, difuminà la combinació medieval de fusió d’aquella corona pluriestatal, tot i que, al romanticisme, fou invocada de manera anacrònica com a referència d’una antiga germania perduda respecte de l’espanyolitat d’encuny castellà que els governs liberals fomentaren.
Foto: PEPE OLIVARES
El senyor Alcalde potser coneix aquests fets. Malgrat això, n’hi ha alguns que són inexcusables en qualsevol discussió sobre les llengües de la ciutat i, en general, sobre la seua valencianitat política i cultural. Poc s’entén situant-la indefinidament i imprecisament dins la Corona d’Aragó i de Castella. Però, siga com siga, és imprescindible haver referit en l’argumentació el que passà a l’esmentada Guerra de Successió (1701-1714), i el significat dels esmentats decrets de Nova Planta. Una cissura bàsica perquè el que vindria després, les consequències a curt, mig i llarg termini, allunyarien el regne i Elx dels temps anteriors, fent-la entrar en l’órbita castellana. Un abans i un després, doncs.
Efectivament, pocs dies després de la destrucció de Xàtiva, el 29 de juny de 1707, Felip Vè signarà els citats decrets de Nova Planta que anul·laven el conjunt de lleis que conformaven el dret públic, així com el dret privat valencià, els Furs esmentats, la columna vertebral de l’esmentada soca constitucional del Regne de València i l’ús oficial de la llengua majoritària dels il·licitans. No es recuperarien mai, per raons no sols externes als valencians, sinó tambe internes.
No sols això. La «reconquesta» del regne, diguem-ne, amb els consegüents decrets, desenvoluparia un procés de transvasament cultural que eliminà les arrels seculars de les gents que hi vivien; vora quinze generacions.Un allunyament social i afectiu de les institucions pròximes als nuclis de veïnatge (consell, església, notariat...) a través de les quals s’organitzava, regulava i movia la comunitat política a la qual pertanyien els il·licitans.Situació que tenia trets culturals comuns a la situació valenciana patida per la Guerra Civil contemporània i la llarga Postguerra. Citar Almansa, per cert, no necessàriament implica ser automàticament d’esquerres o nacionalista. La crítica a l’absolutisme monàrquic del primer borbó o la defensa de la valencianitat com a forma d’entendre la il·licitanitat són qüestions obertes a tots els ciutadans, vinguen d’on vinguen.
En conclusió, les afirmacions del senyor Alcalde confonen, perquè disolen en receptes preconcebudes, sense continguts precisos, el passat històric de la ciutat al moment de fer-lo servir com a argument per justificar la manca d’una equitat justa per al valencià i el castellà en el Reglament aprovat o en vies d’aprovació final. No es poden amagar o perdre cartes, els elements bàsics sobre els quals se sustenta una argumentació amb la qual es vol guanyar una partida política. La llengua i la història són béns públics que poden contribuir a entendre la formació moderna i contemporània d’Elx. Per això, el seu coneixement i ús hauria de fer-se amb el respecte que li cal.
Foto: PEPE OLIVARES
