Foto: KIKE TABERNERVALÈNCIA. Quanta riquesa genètica. Més de cent varietats. Mallorca i Valències, sí en plural, tenen alguna cosa a veure. Són noms genèrics que impliquen gran qualitat. D’allò que parle té clofolla, molt dura, i és capaç de produir energia. Milers d’anys a la nostra vora, fent-nos costat. Poden anar amunt i avall. Les seues propietats són indiscutibles. Agraïdes en qualsevol moment del dia. Aquesta mercaderia té molta requesta, pot matar el cuc. Us diré que encara no he sortit de la mediterrània. Hi caieu? Poques pistes de moment? D’allò que parle és una paraula femenina i normalment la diem en plural. I tant, ja us havíeu adonat! No us faré patir massa línies i menys de bon matí. Valencia Plaza té molts lectors matiners, es lleven primer que la màrfega. Bé, a l’assumpte. Riquesa calòrica, hidrats de carboni, vitamines... Un bon mix d’atributs. La que més destaca per qualitat indiscutible també viu a les terres del sud, a les comarques alacantines. Ella es diu Marcona, la millor del món. Ja? Efectivament, cap dubte. Sí, parle de les llavors d’un petit arbust que ve de l’orient llunyà. Són elles, les ametlles. Les fruites seques de l’ametller, el Prunus amygdalus. Instal·lat, tan a gust, a casa nostra. Coprotagonistes de l’article d’aquest primer diumenge d’octubre.
Les llepolies valencianes d’aquesta època, quina casualitat, les de festejar l’enamorament made in la terreta, sant Donís & 9 d’octubre, fan servir aquesta llavor tant VIP i cotitzada. No patiu, no cal tenir consort, adossat, per galantejar el vostre gust, per comprar els dolços de massapà i cruspir-se una creïlla o una maduixa ben pastoseta. Fruites d’un realisme sorprenent, fins i tot per als no llépols, edulcoren amb moltes ametlles més enllà del nostre territori lingüístic. A Sicília fan filigranes, tenen la frutta martorana. Reproduccions en miniatura del regal vitamínic dels arbres fruiters per dulcificar el dia de tots sants. Fruits de massepain a París, a prop de Les Halles. Banane, orange, poire, fraise, a Leonidas, autèntica artesania belga. Fantàstic, recomanable, el passeig per Bremen i tastar el massapà a ca Hachez o el marzipan que mira al Bàltic a Lübeck. Un trajecte per l’Alemanya més ensucrada, sense embafar. Què faríem sense l’ametlla, l’ingredient estrella de les nostres llaminadures, encara que alguna surta amarga? Al llarg d’aquest Corredor Mediterrani, que sembla que ja ve, i també creuant a les Illes, les ametlles responen al crit de crestetes, esperança forta, rodona, planeta, poteta, pasquala... Travessant els Pirineus hi són la llenguadoc i la dama, com si foren unes trobairitz occitanes. Fruita desitjada amb ressò trobadoresc.
Iniciava l’article fent l’apologia dels fruits d’aquests ametllers amb flors subtils, hermafrodites, a les branques. Unes imatges tòpiques, a l’imaginari preprimaveral, quan el sol caldeja el secà i fa la seua, en florir l’arbret en qüestió. Escric tot açò per culpa d’un suflé que em va assaltar, a boca de canó, amb molt de plaer tot siga dit, una nit d’estiu. Per obra i gràcia d’un suflé d’ametlla marcona i crema de moniato amb un gelat de panses, vi de fondellol, dolç i caoba, a la vora del mar. Només el tastem, al punt dolç, ja parlem pels descosits. Quines coses passen, unes clares d’ou batudes fan engegar la conversa i enfilar l’agulla. Antropologia, sociologia d'estar per casa, de pa sucat amb oli, mirant la mar amb lluna minvant. Mira que hi ha tendència a fer suflés a casa nostra! Aquest vessant tan afrancesat que tenim caldria masteritzar-lo. Analitzar-lo amb postgraus i màsters lliures de fraus, sense massa soroll. Com és d’intrínsec al nostre País inflar, fer ampul·losa qualsevol fotesa! Bagatel·les, minúcies, com si foren ben extraordinàries. No sé si serà l’aigua, la cassalla o el garrofó que tant reivindiquem a les nostres converses destarifades. I xerrim-xerram, que si aquests perfils peculiars els genera el territori, que si funciona per comarques això de bufar en caldo gelat. Si és comú en segons quins sectors polítics, culturals, empresarials, fallers... Així doncs hi ha diferències a l’hora de fer suflé? Com elaboren la fanfarroneria el PSOE, el PP, Compromís, ERPV, C’s i la resta de partits i coloraines? Falsejant, exagerant, donant-se olla? Presumint d’allò que no es té? Òbviament a alguns els va ample el càrrec, els alts càrrecs, els carreguius.
Esclafits de rialles fàcils esponsoritzades pels glops de vi, l’elaborat amb ceps de garnatxa a la Marina Alta. I seguim... Per no parlar, ves per on, del personal encantat, panxacontent, convençut de la seua vàlua fins al moll dels ossos. Obnubilats, fora de la crua realitat que ens encercla, la del món pròxim amb corruptes i estafadors, la dels delictes investigats i de processos per resoldre. Vacil·lades dels presumptuosos amb intensitat al màxim. És com fer una truita d’un ou, d’un que no arriba a XL ni pel gust ni per la grossària. Com si les ponedores, pobres gallines, endraparen el millor gra de la galàxia i es criaren lliures de neons. I instantàniament aquest ou, només un, passa a una altra dimensió. La truita esdevé omelette per a transformar-se en soufflé amb una rapidesa desmesurada. Bufat, inflat, això vol dir soufflé. A punt de neu les clares per fer bona cosa d’escuma. La part ascendent ha de pujar, és el principi bàsic del pastís, però tot allò que puja també baixa com diu la llei del científic i aeronauta J.A.C. Charles, estudiós de la física del bufit dolç.
Així és la vida dels “sufleters” (trobe que sona com coeters). De res fan suflé. Són els fanfarrons, els perdonavides, amics de la pompa. Exageradament passionals sui generis per qualsevol andròmina. Mestres, especialistes a fer grans les coses. Tenen un concepte ben alt de tot el que fan i palpen, de les seues magnífiques qualitats i mèrits. Enorgullits d’haver-se conegut. La vanitat desbocada. Tot un model de vida, es coneix. Estufats com un paó. Cap autocrítica. Tenen ous, voler ser lloats, com aquell qui diu, per una truita a la francesa passada de punt, eixuta i sense gràcia. Oh mon Dieu! Gloriejant-se per qualsevol poca-soltada. Administrant el gust o la coentor desesperada. Bajanades en abundància senyalitzen a tot color els racons més insospitats de casa nostra. Produïu, realitzeu, una posada en escena. Localitzeu, enregistreu el nom. Feu valoracions, un balanç final sense traca. Suflé? Ostentacions a la valenciana, a tota hora. No caben al món. Hi ha qui es pensa que toca el cel amb un dit, que pixa colònia. Oh là là ! Arrête! El suflé s’asseu a la taula.
