Le Dancing Pepa Swing BandVALÈNCIA. “La nostra vida és un cercle dantesc”. Les paraules són d’un gran de la literatura estatal, Ramón del Valle Inclán, i el pas del temps no ha fet més que donar-li la raó. No ens creuen? Retrocedim a fa vora cent anys. Als anys vint del segle passat, el món havia deixat enrere la Primera Gran Guerra, i per superar el trauma d’un horror no conegut fins eixe moment, el subconscient col·lectiu va decidir que calia divertir-se. Ja saben, els bojos anys vint.
A la capital de l’Imperi, a USA, a més es va aprovar en 1920 la llei Vostead, millor coneguda com la Llei Seca, que prohibia el consum de begudes alcohòliques, amb la qual ja va prendre la metxa de la tempesta perfecta. Espòiler: no només va afavorir el naixement de màfies de contraban d’alcohol, sinó que probablement mai s’ha begut més en tota la història del país com al llarg de la dècada de la prohibició. Res sap igual que la fruita prohibida, encara que no ens desviem del tema.
A la pàtria de l’Oncle Sam el ball més popular a aquella dècada daurada de promiscuïtat i amoralitat sense complexes era el xarleston, encara que a la sala novaiorquesa Savoy Ballroom els i les ballarines de xarleston començaren a intercalar posicions obertes amb les posicions tancades més ortodoxes (beneïda promiscuïtat!). Al nou estil només calia posar-li un nom, el qual va nàixer a la mateixa sala en un concurs per a commemorar el vol de Charles Lindberg creuant l’oceà Atlàntic. De Lindberg, Lindy, y Hop, com a referència al bot entre les dos vores de l’oceà. Ale hop! Havia nascut el lindy-hop (per favor, no peguen a fugir, ara la cosa millora). I després va vindre la Gran Depressió, amb la qual es va accentuar la funció del ball com a catarsi.
“Crec que hi ha un paral·lelisme entre el sorgiment del swing i el lindy-hop i la seua revitalització al segle XXI. Tingueu en compte que els gèneres van ressuscitar a nivell popular després de la crisi econòmica del 2008. La gent, d’alguna manera volia trobar alguna forma bàsica i senzilla de passar-s’ho bé sense complicacions, per oblidar per una estona els seus problemes. Encara que aprendre a ballar lindy-hop té la seua complexitat, el discurs del swing és molt bàsic, molt senzill, agradable, divertit i d’alguna manera va donar resposta a la necessitat d’evasió de la gent en aquell moment.”
Són paraules d’Edu Marquina, component de grups de swing i de música dels anys 30, 40 i 50 dels segle passat com Le Dancing Pepa Swing Band o les Domisol Sisters, entre d’altres. Pocs músics valencians poden presumir, amb la que està caient, que tenen tres concerts la mateixa setmana: amb les Domisol, que preparen nou disc, dijous 16 a la Sala Matisse i el diumenge 19 a Carpesa, i amb Le Dancing Pepa el divendres 17 a l’Espai La Mutant, on presentaran el seu nou disc Dancing in Storyville.
“Els músics de la Pepa venim tots del jazz”, explica Edu al voltant del seu nou treball. “Als dos primers discos (Black Coffe-White Pepper, 2016, i Hat’n Dance, 2018) vam tirar molt de estàndards, cançons de jazz que coneixia tot el món. En aquest disc hem intentat agafar temes més de big band, hem tractat d’adaptar cançons de big band al nostre sextet.”
I és que tot ball necessita de la seua banda sonora. En aquest cas, el lindy-hop no s’entendria sense el swing, una evolució del jazz basada en temps més accelerats i en l’alliberament de la secció rítmica de certes restriccions que havien tingut fins aquell moment. Ja ho deia el clàssic de Duke Ellington, un pioner de les big bands: “It Don't Mean a Thing (If It Ain't Got That Swing)”. És a dir, “no significa res si no ho fas amb swing”. Da, dua, dua, dua...
Tal vegada, siga estèril preguntar-se què va ser abans en l’esclat del swing als carrers de València, com en tantes altres arreu del món l’última dècada: si les bandes de swing o les escoles per ballar lindy-hop. Una mica com preguntar-se si va ser abans l’ou o la gallina. El que és ben cert entre unes i altres és que han posat a ballar a una generació de joves que ballen en carrers i places una música fins i tot anterior al naixement dels seus avis. Encara que el següent convidat tinga alguna cosa a dir al respecte.
“En realitat la gent que fèiem eixe tipus de música a València la tocàvem abans que la gent començara a ballar. Recorde un moment, vora 2008 o 2010 més o menys, en el qual van començar algunes parelles sota l’escenari, a les quals se’ls feia un rogle, i partir d’eixe moment més parelles van començar a aprendre. I com la gent ballava cada vegada més, es van crear les escoles. I clar, amb més demanda, més músics que ens dedicàvem a un estil que fèiem molt poca gent fins aleshores.”
Ho diu Pere Peiró, àlies Peter Gun, guitarrista veterà de l’escena. Un dels pioners. I clar, amb més demanda de músics, feia falta algú que els ensenyés. Per això Peter, juntament amb diversos companys músics, va fundar l’acadèmia de música Russafa Musical, especialitzada en formar músics de jazz, blues i swing. A banda, Pere milita en el grup de blues The Lazy Tones, en el grup de swing Swingin’Affairs, juntament amb Edu Marquina, i en Peter Gunn & The Paper Hats, grup vocal femení juntament, entre d’altres, amb Mélanie Lapalus qui també forma part de les Domisol Sisters, amb Marquina. Com podem veure, el panorama swing de València esdevé una família molt ben avinguda en el que la col·laboració entre músiques i músics està a l’ordre del dia. Una col·laboració que no té lloc només entre músics.
“Hi ha una sintonia molt estreta entre escoles de ball i bandes de música”, explica Javier Izquierdo, un dels responsables de Black Bottom, escola de ball lindy-hop i balboa a València. “Quan fem un esdeveniment privat solem comptar amb elles. Quan ho fem al carrer sol ser una mica més complicat, per temes de soroll i permisos. Però sí que col·laborem fins a tal punt que, per exemple, Le Dancing Pepa és una banda que vam promoure des de l’escola, més que res per tindre música en directe per als espectacles, perquè ara hi ha més músics a València que sàpien fer swing, però abans no tants.”
Javi i els seus socis van obrir l’escola en 2013, “ja que aquest és un ball molt social, necessitàvem més persones amb les que poder ballar, i semblava que hi havia gent amb curiositat per aprendre”. En la seua escola s’ensenya el lindy-hop de Nova York, i altres modalitats com el balboa, de Califòrnia, o el shag, procedent de Saint Louis. Un ball, com ha pogut comprovar qualsevol persona que haja presenciat els espectacles, en el qual l’estètica sovint és tan important com l’habilitat sobre la pista. Les ballarines i ballarins recreen en molts casos el codi de vestimenta dels anys 30, 40 o 50. No és que hi haja cap botiga especialitzada a València, sinó que tiren molt de botigues vintage de segona mà, compren articles en eBay o, fins i tot, reutilitzen roba dels seus avis o àvies.
I com ha evolucionat Black Bottom des del seu naixement fins a hores d’ara pràcticament?
“Nosaltres vam començar a fer classe a unes 15 parelles, 30 alumnes en total, en una escola del carrer Túria. Des d’aquell moment, el creixement ha sigut exponencial. En setembre de l’any passat vam obrir amb 400 alumnes.”
Un creixement que també els ha animat a crear dos festivals anuals. El Move your Bottom, de lindy-hop, celebrat el més de març; i el València Balboa Festival el mes de maig que enguany s’ha cancel·lat per motius obvis.
Aleshores ja teníem, a grans trets, el quadre complet. València cada vegada més farcida de ballarins bojos per un estil que va nàixer a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, escoles de ball que no donen l’abast amb la demanda, i un panorama de músiques i músics de swing locals cada vegada més fèrtil, amb una creixent producció discogràfica. Tal vegada no parlem de l’escena més majoritària, però sí d’una escena en constant creixement i a tindre molt en compte.
I aleshores, va arribar el Coronavirus. S’ha acabat la festa?
“Ens han cancel·lat concerts, com a tot el món d’altres estils”, es queixa Edu. “És una situació que cal assumir. Els ballarins no són imprescindibles per gaudir d’un concert de swing, però la veritat és que se’ls troba a faltar perquè li donaven molt de color al concert. En fi, ja vindran temps millors.”
“Fixa’t com està l’assumpte” explica Pere, “que de vora 40 casaments que teníem enguany per actuar, se’ns han quedat només 3, i dels concerts que contractaven ajuntaments i administracions, la gran majoria se n’han anat per l’aire. De fet, vam anar fa unes setmanes a fer un concert, ens el van suspendre, i tornant en la furgoneta em van telefonar per cancel·lar-ne 3 més per a la setmana següent. Imagina’t el viatge de tornada. Ara mateix estem sobrevivint fent classes.”
Això pel que fa als músics. Tenint en compte que el lindy-hop és una mena de ball molt social, amb molt d’intercanvi de parelles, com afecta la nova normalitat a les escoles de ball? Ens respon Javi.
“L’Associació Valenciana d’Escoles de Ball va redactar un protocol que fou aprovat per Conselleria, i amb eixe punt de partida hem introduït modificacions per tal de poder sobreviure. Ara ja no hi haurà intercanvi de parelles, i les classes estaran dividides per sectors, d’on cada parella no hi podrà eixir. I també estan, per descomptat, les reduccions d’aforament, ús de mascaretes i gel hidroalcohòlic, etc. Malgrat tot açò, soc optimista, i espere que a principis de l’any que ve ja s’haja revertit la situació.”
Amb optimisme o sense ell, la del swing és una mostra més de la situació crítica que travessa el sector i que suposarà la mobilització de treballadores i treballadors de la indústria de l’espectacle per ciutats de tot l’Estat espanyol el pròxim 17 de setembre, convocada per l’agrupació MUTE (Mobilització Unida de Treballadors de l’Espectacle).
Fa cent anys, el swing i el lindy-hop van nàixer per servir com a via de fugida a una generació afonada i amb un present i futur ben negres. La música com a antídot alliberador d’una realitat depriment. El ball com a catarsi. Un segle després, en circumstàncies paral·leles, continuen proposant el mateix meravellós efecte balsàmic. La història primer com a tragèdia, després com a farsa. La vida, la música, el ball, com un divertit cercle dantesc.
